Samuel H. Carvajal Ruiz
La segona dècada del present segle, Veneçuela l’acaba submergida en una profunda crisi política i econòmica que impacta tots els plecs de la societat. El principal factor que incideix en la complexa conjuntura veneçolana són les mesures coercitives imposades contra el país per les administracions Obama – Trump, des de finals de l’any 2013 fins als nostres dies. Els estralls d’aquesta política injerencista han trastocat de manera definitiva la quotidianitat i la vida institucional del país.
Expressió d’aquesta política injerencista sobre Veneçuela han estat els bloquejos, sancions i sabotatges, amb greus conseqüències sobre l’economia del país. Mostra d’això és la pèrdua en set anys d’aproximadament, entre 2013 i 2020, del 98,6% dels ingressos. En xifres, el país va passar d’ingressar el 2013, de mitjana, 50.000 milions de dòlars, a disposar de tot just 743 milions l’any 2020. Les sancions i bloquejos van afectar decisivament la producció de petroli del país, que va caure un 70% en quatre anys. Va afectar la producció de més de 2.100 milions de barrils de cru per a refinació i exportació, la qual cosa li ha fet perdre més de 102.500 milions en ingressos.
Cal recordar que Veneçuela té una alta dependència de la indústria petroliera; de l’exploració, extracció i generació de productes derivats dels hidrocarburs per a l’exportació, la incidència de la qual en el PIB representa aproximadament el 94%. El destí principal de la seva producció va ser els EUA, durant tot el segle passat i fins fa a penes uns anys. D’altra banda, aquesta indústria ha mantingut, amb algunes variacions, una marcada dependència científica, tecnologia i financera, tant de corporacions transnacionals estatunidenques com europees que, en el present, es manifesta com una de les seves febleses. Això facilita la incidència del bloqueig en l’economia nacional, així com les sancions impulsades pels governs dels EUA i pel seguidisme de la Unió Europea.
El nostre context en pandèmia, que és producte de l’expansió de contagis per la COVID – 19, sorprèn el món. En el cas de Veneçuela aquest fenomen ocorre en unes condicions desavantatjoses per al govern i, per descomptat, per al poble en general; és així que, a causa de les urgències i profundes necessitats reflectides en tots els àmbits de la vida social i institucional generades pel bloqueig, ara se li sumen les exigències d’atenció pels efectes de la pandèmia.
Malgrat l’escenari advers prèviament descrit, podria afirmar-se que la incidència de la pandèmia al país ha estat residual, si prenem com a referència comparativa els estralls generats per la COVID – 19 en països de l’entorn, és a dir, el Brasil, Colòmbia, l’Equador, República Dominicana, entre d’altres. Aquesta afirmació es constata en atalaiar dues realitats, com són la situació del Brasil, amb més de 8 milions de contagis i que supera els 200 mil defuncions, i la de Colòmbia, amb gairebé 2 milions de contagis i prop de 50 mil morts, tots dos països fronterers amb Veneçuela. Aquestes dades queden molt lluny de la manifestació de la COVID – 19 al país que, a data recentment actualitzada, sumava 122 mil contagis des de l’inici de la pandèmia, amb una taxa de recuperació del 94%, 1.122 defuncions. A això caldria agregar una taxa de contagis diaris de 500 casos i 5 morts, aproximadament.
En intentar precisar algunes raons que acompanyen aquest panorama antipandèmic favorable per al país, es podrien apuntar un conjunt de decisions polítiques que, d’acord amb les dades, van afavorir aquests resultats. La primera d’elles va ser la presa oportuna i sense dilació de les mesures de tancament sanitari de fronteres. També a l’anomenat confinament responsable i voluntari a la població, acompanyat d’una política comunicacional efectiva, així com l’acatament generalitzat per part de les comunitats de les mesures assumides. A l’anterior s’agrega el desplegament de totes les institucions i el poble organitzat (Consells comunals, entre altres formes organitzatives del poble), en la campanya de prevenció i atenció de la contingència i el conjunt de mesures econòmiques, socials i sanitàries dirigides a fer costat als sectors més vulnerables i resguardar els llocs de treball.
Finalment, cal destacar les mesures tendents a superar el cèrcol contra el país. Es tracta de les accions de cooperació i intercanvi amb els països aliats per a afrontar no només la quotidianitat que imposa la ingerència imperial, sinó, a més, els rigors que marquen el combat contra la pandèmia. L’eix multipolar, avui en ascens, contrari a l’unilateralisme, es va imposar com a praxi política generadora d’alternatives davant les accions d’assetjament i enderrocament empresa pels EUA i els seus satèl·lits americans i europeus.
L’aliança amb la Xina, Cuba, Rússia, l’Iran i Turquia va ser un factor clau en la contenció dels propòsits d’escanyar al poble veneçolà. En aquest temps tan urgent es van materialitzar els esforços iniciats pel Comandant Chávez i sintetitzats com a principi constitucional, que es va traduir en la política de construcció d’un món multipolar i policèntric en les relacions entre els Estats. Els llaços d’agermanament entre Cuba i Veneçuela van obrir un nou escenari d’intercanvis en matèria de salut, educació i energètic, entre altres. Aquesta cooperació constitueix en l’actualitat un suport estratègic en la lluita contra la pandèmia; així com, les aportacions de la Xina i Rússia en l’aportació d’inputs i recursos vitals que complementa una labor fonamental en aquesta lluita, enmig d’una feroç agressió dels EUA i els seus satèl·lits globals.
