L’abril del 2021, vaig adreçar al Ple del Senat, una pregunta al Ministre de l’Interior, Grande Marlaska, en nom del meu grup, GPERB, sobre quan pensava el ministeri cedir l’edifici de Via Laietana a la ciutat per convertir-la en un museu-centre memorial, documental i arxivístic de la repressió franquista a Catalunya, per complir amb la Moció aprovada al Congrés de Diputats el 2017 en què el PSOE havia votat al favor i només el PP en contra. La resposta del Ministre va ser clara: no pensaven cedir l’edifici a la ciutat perquè, segons ell, ja hi havia altres centres memorialistes i la Policia Nacional era plenament democràtica i amb això l’espai quedava resignificat.
Al Ple del 5 d’octubre, a partir de les declaracions del secretari d’Estat de Seguretat, Rafael Pérez Ruiz sobre que la seu central de la Policia Nacional a la Via Laietana de Barcelona “ha estat i és un símbol de servei públic des de la qual diverses generacions de policies han contribuït i continuen contribuint a enfortir la democràcia”, vaig tornar a preguntar al Ministre sobre si el govern estava d’acord amb aquestes declaracions. El Ministre va admetre que a Via Laietana s’havia torturat, però que ara la Policia Nacional representava els valors democràtics. Aquesta setmana hauré de tornar a intervenir al Ple del Senat sobre una moció del PP en què després de exposar vuit “desastres de gestión” del Ministre de l’Interior, Grande Marlaska, insten al Govern a “Mantener operativa y en plenas funciones la Jefatura Superior de la Policía Nacional de Vía Layetana de Barcelona, garantizando la seguridad de todos los policías nacionales e impidiendo que las manifestacones independentistas ataquen la sede de la Jefatura de la Policía Nacional y a los Policías Nacionales destinados en la misma”. Com podeu veure, l’exposició de motius (crítica a la gestió de Grande Marlaska) amb la demanda en si, poc tenen a veure, només és un altre motiu per intervenir lloant “la gloriosa Policía Nacional”.
Aquesta prèvia no és per explicar les meves batalletes, sinó per ajudar a entendre aquesta situació de continuïtat de les estructures d’estat amb la dictadura. D’exemples d’aquesta continuïtat, segur que tothom en té al cap. Només un de recent: Acabem de passar el 12 d’Octubre. Per bona part de la població, Res a celebrar. Però per una part important de les forces polítiques i de la gent d’aquesta Espanya, un bon moment per retre reconeixement a les forces armades, sense oblidar la cabra de la legión. Després de més de quaranta anys de la mort del dictador, no s’ha pogut trobar una manera diferent de celebrar aquesta festa, o encara millor, decidir-se per Res a celebrar. Mentre els governs de diversos països europeus reconeixen els abusos a les seves excolònies i demanen disculpes, a Espanya es continua parlant de “Descubrimiento” i se celebra amb desfilada militar. Però avui mateix, mentre escric arriba la notícia que un jutjat obliga a retirar llibres LGTBI dels instituts de Castelló de la Plana, davant la denúncia presentada per la Fundació d’advocats Cristians. I podríem seguir amb exemples diversos, però que farien allargar l’article.
Hem anat passant anys i més anys i ningú s’ha atrevit a treure la pols de sota les catifes de l’estat on s’han anat alternant les dues forces majoritàries, mantenint els equilibris en totes les institucions. A l’estat espanyol, a diferència d’altres llocs d’Europa, no hi ha una dreta democràtica i antifeixista. La dreta del PP s’ha negat de manera sistemàtica a rebutjar el cop d’estat franquista i a desenvolupar una política de memòria, justícia i reparació. I al seu costat, el PSOE, sempre tímid, com si tingués por de destapar res. Les famílies que tenien poder a l’Espanya franquista, han seguit detectant el poder i la influència econòmica, en els mitjans de comunicació, en les institucions, en la judicatura, en les forces armades… L’1 d’octubre del 2017 a Catalunya va quedar clar el paper dels cossos policials, però també el paper de la Monarquia i dels dos partits majoritaris.
Algunes forces polítiques, davant la resposta tèbia de forces anomenades d’esquerres de la resta de l’estat, ja intentàvem explicar que l'”a por ellos”, podria ser en contra de qualsevol persona o organització que intentés no va trencar, sinó només posar en dubte el règim del 78.or ellos”, podria ser en contra de qualsevol persona o organització que intentés no va trencar, sinó només posar en dubte el règim del 78.
I, així, quasi sense adonar-nos, a Andalusia, a Múrcia, Madrid, al Congrés de Diputats, al Senat, al Parlament de Catalunya, la ultradreta, ocupa una àmplia representació institucional. I potser aquí és un moment per recordar una de les cites de Josep Fontana: “Pensem habitualment en una constitució com en un instrument de renovació que trenca amb el passat i estableix les bases d’una època nova. Serien casos com el de la Constitució de 1812, que liquidava l’absolutisme, o la de 1931, que posava fi a la monarquia. Però la de 1978 no reunia aquestes condicions, perquè naixia d’un pacte amb el vell règim franquista, i no d’una victòria que hauria permès substituir-lo per un altre enterament nou”.
Aquesta dreta hereva del franquisme no havia desaparegut, però darrerament, s’ha sentit amb força per fer-se present en tots els àmbits de la vida social: la via institucional però també l’activista. De moment, el seu vot provenia, majoritàriament de les classes més benestants, de les forces armades… Però la seva voluntat és entrar en els sectors socials més populars. Les conseqüències de la crisi del 2008, encara presents, i les que es derivaran de la més recent del coronavirus, aboquen a moltes persones a no trobar sortida en el sistema actual, sentir por pel futur i girar els ulls cap a mesures salvadores, senzilles, d’autoritat; el discurs de la dreta populista-feixista els dóna seguretat, amb els missatges que els fan aparèixer com “antisistema”.
La dreta i l’extrema dreta tenen moltes característiques en comú (ja hem dit que a l’estat falta una dreta democràtica); agafen com a bandera i estendard, la defensa de la monarquia, de les forces armades i policials i la unitat d’Espanya. Menyspreu cap a tot el que signifiqui diàleg o diversitat, mantenen una visió punitivista de la justícia, defensa de les jerarquies, exaltació nacionalista. La cerca d’enemics externs a nosaltres: cap comprensió ni autocrítica cap al fet migratori i de persones refugiades i criminalitzen les persones immigrades. Per altra banda, sempre que intervenen ho fan situant a l’actual govern com a usurpador, com a il·legítim. Mesures econòmiques que en altres països europeus aplica la social democràcia, per ells, són mesures “comunistes”.
Però la ultradreta, com a força (en aparença) antisistema se situa fora de consensos a què havien arribat les forces polítiques. Així, per exemple neguen de manera aferrissada la violència de gènere i mantenen també, amb igual èmfasi, l’exaltació de la família, en el sentit més clàssic i retrògrad. Antoni Gutiérrez Rubí indicava que Vox havia entès un estat d’ànim, tenia una estratègia de forta vinculació emocional amb l’elector, un clima d’insurgència, i utilitzen un llenguatge i una estètica a generar vincles sense mediació dels mitjans.
Aquests discursos carregats d’odi comporten que en molts sectors socials augmenta el nombre de persones que neguen la violència masclista i també com augmenten les agressions al col·lectiu LGTBI.
Però les institucions també pateixen la presència de la ultradreta. Les companyes i companys del Congreso de los Diputados expliquen els insults personals que reben quan es dirigeixen cap al seu escó; insults que poques vegades se senten per la megafonia o són escoltats per la presidència de la cambra. Però més enllà de l'”anècdota”, aquesta extrema dreta condiciona que es puguin arribar a mínims acords sobre temes que la societat, i fins i tot el PP havia acceptat com a consens: la violència masclista, el dret de les persones a estimar a qui vulgui…
Al Senat la setmana passada es volien aprovar dues declaracions institucionals en el Dia Internacional de les Persones Grans i en el Dia Internacional de les Persones Docents; ja s’havien escrit molt descafeïnades i sense utilitzar llenguatge inclusiu. Una declaració institucional implica que tots els grups de la cambra s’han de posar d’acord, però la dreta feixista de VOX no ho va permetre. Al Parlament de Catalunya que s’havia plantejat un pacte antifeixista, els ultres van obtenir que la cambra no tirés endavant una declaració institucional contra l’homofòbia, arran de les agressions per motiu d’identitat sexual produïdes a Barcelona. El document va sortir com una declaració de la junta de portaveus, però no va poder ser institucional.
El problema el tenim en tots els àmbits de la societat. El creixement del feixisme no és una anècdota. El feixisme està ben organitzat en l’àmbit mundial. Sabem que per reduir-lo calen polítiques socials valentes i decidides, i en aquest sentit hem de pressionar als governs estatal i de Catalunya perquè les podi damunt la taula. Però també caldrà veure com ens organitzem per fer-hi front, sigui al carrer, als centres de treball o en les diferents institucions. I com ens coordinem també a nivell europeu i internacional.
