L’any 1976 va viure la mort dels dos líders més importants del Partit Comunista de la Xina, Zhou Enlai i, sobretot, Mao Zedong. Amb la mort d’aquest, la lluita pel control del partit i del país es va desfermar i va crear una situació d’inestabilitat que no s’acabarà de solucionar fins gairebé passada una dècada. L’escollit de Mao, Hua Guofeng, el Vice primer ministre Deng Xiaoping, crític de la política de Mao, i un grup extremista conegut com La Banda dels Quatre s’enfrontaren inicialment en aquest buit de poder. Guofeng va aconseguir imposar-se breument als altres, després d’empresonar i executar a la Banda dels Quatre, però la seva manca de suports i l’habilitat política de Deng causaran finalment la seva derrota.
L’any 1980 Deng assolí el poder suprem després d’una campanya per guanyar-se el suport dels líders locals i regionals del partit, així com el de l’exèrcit i el dels moviments socials crítics amb Hua. Deng, però, es trobava amb el problema del llegat de Mao i, per tant, amb el repte de repudiar tot el que s’havia realitzat en nom del maoisme durant els anys anteriors sense qüestionar ni el sistema creat per ell ni el partit. Així, la direcció del PCX va fer un repàs de l’actuació de Mao i, tot i que es va criticar la seva arrogància durant els últims anys, es va concloure que en general el seu llegat era molt més positiu que negatiu, en un intent de llimar les diferències entre el Gran Timoner i Deng Xiaoping.
L’etapa de govern de Deng, que durarà fins al 1992, es caracteritza per un retorn al capitalisme, permetent l’empresa privada i obrint els mercats a la inversió estrangera. Davant de la pèrdua d’ascendent del govern i del partit davant del poble, Deng situarà el creixement econòmic com a nou fonament legitimador del sistema. Així, es crearan les Zones Econòmiques Especials a la costa del sud-est del país, es faran reformes en l’àmbit fiscal del sector bancari i s’intentarà aixecar el control estatal dels preus. Les mesures, però, no van contribuir com s’esperava i van comportar dissens ideològic dins del partit. Com es podia conjugar el socialisme formal que defensava el règim amb l’obertura capitalista?
Aquest problema es va intentar resoldre amb una revisió de la teoria marxista, plantejant el que s’anomenarà “Economia Socialista de Mercat”. La planificació estatal es mantenia en les grans empreses del sector industrial, però es defensava la creació d’un mercat de béns de consum basat en l’oferta i la demanda com a mètode ideal per a la producció a petita escala. D’altra banda, es defensava que s’havia anat massa de pressa a l’hora d’intentar instaurar el socialisme. Calia passar primer per una etapa temporal indefinida d’acumulació capitalista per crear les bases econòmiques de la transició cap al socialisme. Aquesta visió determinista servia als reformistes per explicar per què el país seguia sent pobre, i és que permetia treure responsabilitat al partit en considerar-ho una conseqüència de les circumstàncies històriques. A més a més, falsejava la situació econòmica, ja que malgrat el daltabaix polític de la Revolució Cultural, el país havia crescut econòmicament a un ritme sostingut. La nova definició no satisfeia als sectors compromesos amb el marxisme i el maoisme, ja que implicava que gairebé qualsevol política econòmica era justificable i fins i tot podia ser considerada “socialista” si ajudava al creixement econòmic del país.
Les reformes econòmiques i polítiques van tenir efectes mediocres durant els anys vuitanta. Malgrat que la Xina va créixer econòmicament, l’augment brutal de les desigualtats econòmiques i la corrupció es van convertir en les principals conseqüències de l’etapa de Deng. La insatisfacció popular davant de la situació afavorirà les protestes estudiantils de finals de la dècada, culminant en la coneguda Revolta de Tiananmen de 1989.
La situació no millorarà massa amb el successor de Deng, Jiang Zemin. Jiang era considerat un home “de centre” pel que fa als diferents sectors ideològics dins del PCX, partidari de les reformes econòmiques però no tant de les reformes polítiques. No era un home carismàtic ni tenia una base social que li donés estabilitat, així que va basar el seu govern en la legalitat i la disciplina dels militants envers el procediment institucional. Jiang, com els seus predecessors, va posar sobre la taula la seva visió de futur, la “Teoria de les Tres Representacions” on la primera d’aquestes enunciava que el partit també havia de representar els interessos de la nova burgesia. Va ser la més polèmica, ja que implicava l’accés a les files del partit d’empresaris en llocs de direcció, fet que va fer aflorar les contradiccions ideològiques de nou en abandonar la visió del PCX com un partit obrer. La visió revolucionària del partit ja s’havia perdut enfront de la visió governista, però ara s’hi afegia una problemàtica que afectava encara més al cor dels principis ideològics. Jiang va deixar les seves responsabilitats l’any 2002, amb un traspàs generacional sense precedents que va implicar l’arribada d’un bloc nou de quadres que majoritàriament havia dut a terme la seva carrera política durant l’etapa de Deng i de Jiang, lluny de les disputes dels anys setanta i inicis dels vuitanta.
El successor de Jiang fou Hu Jintao, el qual va haver de seguir fent front als ja crònics problemes de corrupció i de desigualtat social. També heretarà les Tres Representacions del seu predecessor, però posarà molt més èmfasi en la tercera, relativa a l’extensió del benestar a la majoria de la població i a escoltar i reconèixer les demandes socials dels xinesos. Així, es recuperarà part del control econòmic estatal per dur a terme aquesta directriu, però sense que això comportés un retorn a posicions contràries a l’existència d’una economia de mercat. També es prendrà una major conscienciació de la necessitat de reformar el sistema electoral, donant més pes a les institucions de govern locals, i a la discriminació de gènere, implantant quotes de representació a tots els nivells.
La transició de Hu a Xi Jinping l’any 2012 va ser encara més fluida que les anteriors, prova de l’estabilització dels processos successoris. Les línies mestres de Xi són similars a les del seu predecessor, però afrontades amb molta més convicció. A la lluita contra la corrupció i el treball ideològic entre els quadres del partit se li suma, però, un nou “culte a la personalitat” que havia estat absent des dels temps de Mao. Així, en l’àmbit ideològic, les seves formulacions teòriques s’han considerat superiors a les de Jiang i Hu i igualades històricament a les de Mao i Deng. El seu pensament, sense sortir de la base capitalista establerta des de 1980, dibuixa un futur per la Xina basat en el lideratge del partit sobre qualsevol forma de treball al país, reservant-se la capacitat de controlar l’economia. A més, fa èmfasi en l’ecologisme, governar la Xina amb l’Imperi de la Llei i millorar la vida de la població. S’està realitzant també un gran esforç en la publicació i distribució entre la població dels seus discursos i anàlisis, i fins i tot el “Pensament Xi Jinping” ha estat inserit en la constitució del país. El nou culte a la personalitat també es manifesta en l’eliminació del límit de mandat de deu anys instal·lat per Deng, convertint la presidència de Xi en vitalícia, fet molt criticat per la societat i que podria comportar problemes similars als que es van produir a la mort de Mao.
La presidència de Xi s’ha caracteritzat també per una major intervenció del país en l’àmbit internacional. L’aposta per un món multipolar segueix vigent, però ara la Xina clarament es presenta com un d’aquests pols i la política de convertir-se en un exemple de desenvolupament pels països del Tercer Món alternatiu als Estats Units està tenint un èxit considerable. El conegut projecte de la “Belt and Road Initiative”, un conjunt d’inversions econòmiques i infraestructurals en els diversos països que envolten la Xina (però que arriba fins a Llatinoamèrica), ha situat al país com a la primera potència econòmica mundial, creant però una situació greu de dependència econòmica dels països implicats. Això només ha estat possible per la fluida relació entre la Xina i aquests països, sovint dictadures amb un currículum extens de repressió, com es pot veure en el ràpid reconeixement del govern talibà de l’Afganistan a canvi del manteniment dels compromisos econòmics o el suport polític i econòmic al president de Filipines, el furibund anticomunista Rodrigo Duterte.
La mort de Mao va suposar un daltabaix per la legitimació ideològica del PCX, provocant una situació d’enfrontaments aferrissats entre les diferents famílies ideològiques dins del partit. Des d’aleshores els successius presidents han buscat legitimar-se en aquesta font d’estabilitat que ha resultat ser la proposta ideològica de Deng. Amb retocs, amb més èmfasi en algun o altre aspecte o aportant la seva pròpia personalitat, tots els presidents han continuat amb les principals característiques de la proposta de Deng: obertura econòmica, capitalisme amb control estatal i creixement econòmic. La gran dificultat ideològica creada per Deng, conciliar el socialisme amb l’economia de mercat, segueix sent font de problemes i discussions teòriques, però ni la població ni la classe dirigent sembla considerar-ho actualment una gran qüestió. Així doncs, el partit s’ha adaptat prou bé als esdeveniments canviants, i després de les turbulències amb els fets de Tiananmen, el sistema ha gaudit d’una salut de ferro que ni amb els conflictes del Tibet, Hong Kong o Xinjiang s’ha vist greument afectada.
