En motiu del recent 32è aniversari de la mort de la líder comunista espanyola (12 de novembre de 1989), presentem l’entrevista a Diego Díaz, l’historiador i activista social que Recentment ha publicat el llibre Pasionaria. La vida inesperada de Dolores Ibárruri per l’editorial Hoja de lata, el qual se centra en la figura de la Pasionaria i la seva trajectòria vital i política.
És sabut que Dolores Ibarruri és una figura clau pel comunisme tant espanyol com internacional. D’on t’ha sorgit la idea d’escriure un llibre sobre la seva persona?
Val a dir que no es tracta d’una iniciativa personal. Concretament, va ser un encàrrec de la mateixa editorial. Tanmateix, el meu treball com a historiador es centra sobretot en la història del comunisme, i la temàtica proposada per l’editorial estava estretament relacionada amb les meves línies d’investigació. En aquest cas, la vida de Dolores Ibárruri.
Pel que fa a la intencionalitat del llibre, aquest pretén profunditzar en el personatge o es tracta més aviat d’un llibre divulgatiu?
El cert és que té una doble intencionalitat. És un llibre dirigit per a persones que no coneixen el personatge i per a persones més familiaritzades amb la figura de la Dolores. Per aquestes últimes, m’agradaria que servís per aprofundir aspectes com la formació de la consciència de classe, les relacions entre el gènere i la consciència de classe, i una altra part que tindria més a veure amb l’estalinisme. Però per damunt de tot, l’objectiu principal del llibre és apropar un personatge històric a un lector del s. XXI.
Vincules Dolores Ibarruri a la història del comunisme i del moviment obrer, però també la vincules a la història de l’emancipació de la dona. Destaques, també, la mobilització de les dones des d’organitzacions com la Secretaría Feminina del PCE i l’Agrupación de Mujeres Antifascistas durant la Guerra Civil espanyola. Es tractava d’una estratègia pensada?
És realment quan investigo la figura que descobreixo la qüestió del gènere, ja que Ibárruri mai es va definir com a “feminista” (hem de tenir present que en aquells temps era un concepte que tenia connotacions petit-burgeses). Però això no significa que no es preocupessin per la qüestió de l’emancipació de la dona, encara que el mot “feminista” no s’emprés en aquell context. Ibárruri detecta un problema com a treballadora i com a dona. Per posar un exemple, el masclisme de la família li va impedir cursar els estudis de magisteri. I en el terreny obrer, veu com les dones volen participar en la política i en el moviment obrer, però aquest no es mostra receptiu amb la seva causa.
És precisament arrel d’aquestes vivències que Dolores Ibarruri planteja els grups no-mixtes. I veiem com proposa des de la secretaria del PC formar primer el Comité Nacional de Mujeres contra el Fascismo i després l’Agrupación de Mujeres Antifascistas. Aquestes experiències suposen un triomf en termes tant de gènere com estratègics, perquè el PC de la República es mostrava molt tancat a l’hora d’obrir el partit a noves causes, i el resultat és que aquestes agrupacions van aconseguir reunir no només a dones comunistes, sinó també dones republicanes de classe mitjana, socialistes, llibertàries i moltes dones sense partit.
Quina relació van tenir aquestes iniciatives amb el rol que desenvolupen les dones al llarg del conflicte bèl·lic? En un primer moment es trenca clarament amb el que s’esperava de les dones abans de la guerra i se les incorpora al front, però després es manifesta un retrocés amb la permanència de la dona a la rereguarda.
Aquí apreciem un paper bastant contradictori per part de la Dolores i de tota l’esquerra en general. La guerra civil espanyola és inseparable de la revolució que es produeix simultàniament en la zona republicana. I com passa en totes les guerres i les revolucions, els gèneres es desordenen: les dones prenen les armes i se’n van al camp de batalla. La imatge d’aquelles dones empunyant les armes forma part de l’ideari de la resistència antifeixista. Apareixien sovint en cartells propagandístics, fotografies, etc. No obstant això, les milicianes tendeixen, amb el temps, a quedar-se a la rereguarda, desapareixent així dels fronts.
La idea de les dones a la reraguarda és una visió compartida per totes les organitzacions (es veu clarament en la propaganda bèl·lica). Es veu doncs, una clara distinció de rols dirigida a l’esforç bèl·lic. Tanmateix, és a la rereguarda on es dona la incorporació de les dones a les fàbriques per substituir els homes. Moltes dones cobraran per primera vegada, per exemple. També apareix la necessitat d’oferir un sistema de cures, del qual les dones que hi participen fan campanya perquè sigui l’estat el que organitzi aquest sistema.
La imatge que dona Dolores Ibarruri, vestida de negre i amb monyo, és molt tradicional i assimilable a la d’una dona del poble i casada, és una imatge buscada per connectar amb el poble i combatre la possible hegemonia catòlica més tradicional?
Jo crec que la Dolores construeix un personatge, que d’altra banda no era un personatge molt aliè al que era la seva pròpia trajectòria vital. Hi ha molt poques dones en l’espai públic a l’Espanya dels anys 30, hi ha molt poques dones en política, i dins d’aquestes poques dones que hi ha en la política, Dolores és l’única amb un origen proletari. La resta dones que participaven en la política espanyola eren dones que havien passat per la universitat; fins i tot Clara Campoamor, que és cert que tenia uns orígens familiars més modestos en comparació amb altres dones del moment, era una persona que també havia passat per la universitat; Federica Montseny no venia d’una família burgesa, però venia d’una família d’intel·lectuals lligats al moviment llibertari. La gran novetat de la Dolores és que, per primera vegada, una dona de classe treballadora, que ja té 40 anys en el moment de la guerra civil, irromp amb aquesta força.
Aquesta imatge de Dolores tan identificada amb la manera de vestir de les dones de la seva classe, però al mateix temps amb aquesta seguretat en si mateixa, amb aquesta força, amb aquesta capacitat d’oratòria, la convertia en una màquina de propaganda absolutament sofisticada. Era una persona que tenia totalment l’aspecte d’una dona del poble, però que després la seva oratòria i el seu discurs la fan absolutament excepcional. Els franquistes s’adonen del potencial que té la Dolores com a comunicadora i, en gran manera, llançaran gran part dels seus dards dirigits a desprestigiar-la.
Sembla evident que es potencia la figura de la Pasionaria donant-li una imatge maternal i dotant-se d’un discurs en línia amb això. Seria molt atrevit dir que en aquells dies el PCE ja volia resignificar la maternitat i la família?
Totalment, el meu primer llibre es diu “Disputar las banderas” i en aquest llibre hi ha un capítol que es diu disputar la maternitat. D’alguna forma era un tipus de personatge que era necessari per a la República i per a l’antifeixisme, que estaven plens d’homes, homes freds, i la Dolores era una altra cosa. Ella té aquest component maternal amb els soldats, va als fronts i trobem fotos d’ella mostrant-se afectuosa amb un soldat que acaba de rebre una mala notícia o que ja no aguanta més per l’esforç bèl·lic. Aquesta barreja d’una dona que és ferma quan toca posar-se dura, però que al mateix temps pot fer coses que no pot fer, per cultura patriarcal, un polític dels anys 30. Aquest punt afectuós, maternal, la converteix, com us deia, en una autèntica màquina de propaganda, perquè té la capacitat de combinar aquests dos mons.
I d’alguna forma, com plantegen diferents historiadores feministes que han treballat sobre la figura de Dolores, hi ha una reapropiació de la figura de la mare per part de l’esquerra durant la guerra. Totes aquestes frases i discursos que tenen a veure amb “els fills al front”, “preferim ser vídues d’herois que esposes de covards”… tot aquest discurs va molt dirigit a les dones i a implicar-les en l’esforç bèl·lic.
Ella, molt aviat, decideix que vol fugir del paper que li tenen adjudicat, allò de “filar, parir i plorar”. No era la dona tradicional que estava traslladant cap a fora, podríem dir que xoquen la vida personal de Dolores Ibarruri i la figura de la Pasionaria?
En el llibre comparo a la Dolores amb Alejandra Kollontai, la feminista bolxevic, la primera dona del món a ser ministra -comissària del poble per a assumptes socials en el primer govern de Lenin-. Kollontai va ser una teòrica feminista que, juntament amb Clara Zetkin, és una de les mares del feminisme socialista, i va ser una dona molt rupturista en la seva vida personal. Tenia un origen burgès, va deixar al seu marit i als seus fills per a dedicar-se a ser una revolucionària professional. Defensava l’amor lliure i, durant la guerra civil russa, coneix a un jove camarada al qual li treia uns 14 anys, s’emboliquen i viuen una història d’amor apassionada, a l’estil de Doctor Zhivago. És un personatge que té una coherència entre com viu i el que defensa públicament.
En el cas de la Dolores no passa res d’això. Ella té una vida personal tan rupturista fins als anys 40 com podria tenir Alejandra Kollontai, amb l’afegit que ella no era una burgesa. Ella també deixa al seu marit per raons polítiques, marxa del seu poble, té dos fills i en el moment que la contradicció entre la militància i la criança l’obliga a triar, tria la militància per sobre de la criança i envia als seus fills a la Unió Soviètica (segurament amb molts sentiments de culpabilitat). Després també és una dona que, sense deixar mai d’estar casada, a la pràctica estava separada del seu marit -Julián Ruiz- des de 193; durant la guerra civil, coneix a un noi bastant més jove que ella, Francisco Antón, quan ella tenia uns 40 anys i ell uns 28, i s’atreveix a viure un romanç amb ell.
La gran diferència de Dolores Ibarruri és que mai treu pit d’això, d’alguna forma, tot això es viu en secret perquè ella sap que el personatge eficaç que encarna i que pot ser més funcional als interessos polítics que defensa és aquest paper de dona tradicional. Ella sobre qüestions de sexe, sobre qüestions d’amor, pràcticament mai no va dir res, en alguna entrevista es pot llegir alguna cosa entre línies, però van ser coses a les quals ella mai va voler donar massa importància. El seu paper polític sempre era parlar d’altres coses i molt poc parlar d’aquestes qüestions privades. A mi m’interessa molt explorar aquesta contradicció entre una persona que porta una vida molt poc convencional per a una dona de classe treballadora de la seva època i que, al mateix temps, encarna el paper de dona tradicional, esposa, germana i filla de miners.
Ibarruri va potenciar molt la seva labor com a comunicadora, dedicant-se per complet a aquesta tasca. Com es va adaptar després a ser la màxima responsable del PCE estant a l’exili?
La meva opinió és que s’adapta malament, no solament ho crec jo sinó també Vázquez Montalbán i altres biògrafs d’ella, probablement el seu millor paper no era el de Secretària General del PCE, el normal és que ella hagués continuat sent aquesta figura carismàtica, aquesta missionera del Partit. El que passa és que tot surt malament. D’una banda, José Díaz mor prematurament, se suïcida durant la Segona Guerra Mundial, a causa, probablement, d’una combinació de depressió i d’una malaltia que tenia molt mala pinta, un càncer incurable que li provocava un dolor horrible. D’altra banda, la guerra civil es perd i la Dolores ha d’exiliar-se a la Unió Soviètica i, després, després del final de la Segona Guerra Mundial, se’n va a França, on està molt poc temps, ja que el Partit Comunista d’Espanya és il·legalitzat a França i ella és una dirigent massa coneguda per a poder viure clandestinament allí. A part, ella també té una malaltia que es complica i està a punt de morir, l’obliga a estar tres anys fora de combat.
No va poder desenvolupar molt la secretaria general del PCE vivint a la Unió Soviètica, passant gran part del temps malalta, jo crec que també va haver una depressió que té de veure amb la mort del seu fill en la batalla de Stalingrad. El seu medi no era la direcció, el seu medi era el contacte amb les masses, allí és on ella s’animava i donava el millor de si mateixa. Les poques vegades que després de la guerra civil té l’ocasió de participar en mítings i actes de masses, ella d’alguna forma rejoveneix, torna a estar en la seva salsa. Ella va ser tremendament feliç en la campanya de les eleccions generals del 77, sent una senyora de 83 anys, per què tornava a estar en el lloc on ella estava realment còmoda: el contacte amb la gent, el discurs i el míting. D’alguna forma, els seus discursos a Ràdio Pirinaica van funcionar com un cert succedani.
Parlem més de Rubén, el fill que mor a Stalingrad…
És un personatge interessant, de qui en sabem poc. Rubén no és només el fill de la Dolores, era un militant comunista. La Dolores té, abans de Rubén i Amaya, 4 filles que moren pràcticament sent bebès, unes morts prematures que guarden relació amb les condicions dures sota les quals vivien ella i Julián i que, de fet, es fan encara més cruels quan a una de les nenes l’han d’enterrar a una caixa de pimentó perquè són molt pobres i no poden ni tan sols pagar un taüt. Com dèiem, sobreviuen dos fills: Rubén i Amaya.
La Dolores s’enfronta a problemes als quals no s’enfrontaven els homes, els relacionats amb la combinació de militància i criança: al mateix temps havia de ser dirigent i cuidadora, el que resolia portant als seus fills a tot arreu, ja fossin reunions a la casa del poble a la nit o reunions del comitè de no sé què. Rubén i Amaya veuen a la seva mare i volen emular-la, així que des d’un primer moment volen ser militants. Fins que arriba el moment en el qual la vida de la Dolores a Madrid es complica moltíssim perquè és detinguda diverses vegades, passa un any sencer a presó, i resol que és incompatible tenir als seus fills a Madrid i dur a terme la seva activitat política, així que els envia a estudiar a la Unió Soviètica.
Però en Rubén torna a la Guerra Civil per lluitar a la Batalla de l’Ebre. D’alguna forma, del discurs de la Dolores de mobilitzar fins a l’última gota de sang de la rereguarda, de l’“envieu als vostres marits a la guerra, als vostres fills…” entrava una contradicció molt gran si ella no envia a lluitar al seu fill. Ella, doncs, escriu per carta a Rubén quan fa 17 anys perquè vingui a lluitar, i Rubén ve a lluitar a la Batalla de l’Ebre. I amb això també tanca moltes boques, ja que hi havia rumors sobre tenir als seus fills a refugi a la Unió Soviètica. Així, Rubén ve a lluitar, al contrari del que fan altres dirigents com Indalecio Prieto, que maniobra i fa servir les seves influències perquè el seu fill, amb edat d’estar al front, pugui tenir un lloc de treball i s’ho estalvii.
Però en Rubén, més enllà que li demani la seva mare, ell s’ho creu, és un militant comunista i antifeixista totalment convençut que per això mor a Stalingrad: en cap moment empra les influències de la seva mare per buscar-se llocs còmodes a la rereguarda o buscar-se, al front, llocs segurs. És un home que vol anar on estan els trets, on hi ha acció, amb la mala sort que mor durant la Batalla de Stalingrad, causant-li un dolor molt gran a la mare, però també contribuint a acabar d’arrodonir el mite de la Dolores perquè ella ha donat un fill per la victòria de la Unió Soviètica a la Segona Guerra Mundial. És mare d’un heroi de la Unió Soviètica. L’únic que li faltava a la Dolores era aquesta part de mare d’heroi, tot i que ella hauria preferit no ser-ho, tenir una figura menys arrodonida, i poder tenir al seu fill amb vida. Però la vida és així, i és quelcom que ella sempre va patir molt en una barreja de sentiments de culpabilitat, que li va deixar una cicatriu molt gran al seu interior.
Com va ser la relació amb l’interior des de l’exili soviètic?
En el moment que ella ha de quedar-se a l’URSS, pràcticament el Partit queda en mans de la gent que té contacte amb l’Interior, que són els dirigents que estan a França: la seva parella -Francisco Antón-, i Santiago Carrillo. Ells són els que realment remenen les cireres i això ella ho porta malament, haver de ser la Secretària General del Partit Comunista d’Espanya per correu. Ella sabia que el Partit se li escapava entre les mans. Coneixia bé la psicologia de Santiago Carrillo, que era una persona extremadament ambiciosa i que havia entrat en el Partit Comunista amb la intenció de ser-ne el màxim dirigent, qui a partir d’un cert moment està totalment en guerra amb la vella guàrdia per a quedar-se amb la Secretaria General.
A ella, el fet de ser Secretària General per correu i saber que està molt lluny d’on es prenen realment les decisions, li genera una certa contradicció. Durant un temps es resisteix a deixar la Secretaria General del PCE en mans de Santiago Carrillo, que està boig per ser-ho, i després a partir d’un cert moment ja s’adona que no ha de mantenir aquesta lluita contra una figura tan ascendent, com era Carrillo, el tàndem Carrillo-Claudín, i a la fi de 1959 decideix lliurar-los la direcció a “els joves”, gairebé per sorpresa.
Entenc que aquesta relació amb Carrillo no és tan fluida com es podia esperar.Això és complicat perquè ella també era una bolxevic molt disciplinada i la veritat és que va saber passar a un segon pla, ser una figura més simbòlica com a Presidenta del Partit, anar pel món a representar el PCE, veure a Fidel Castro, veure a Ho Chi Minh, veure a Mao, etc. No era uns mals plans. Coordinar la història del Partit Comunista, de tant en tant escriure algun informe. Ella es troba bastant còmoda amb això, encara que no si li agradava el que estava fent Santiago Carrillo, però és veritat que va ser molt disciplinada. Quan ve la gran crisi del PCE als anys 80, ella es comporta com una bolxevic disciplinada, mentre Carrillo fa una rebequeria i marxa per a estavellar-se amb un xiringuito que no arriba ni al 2% dels vots. Ella es queda com a Presidenta, beneeix a Gerardo Iglesias i és l’àvia del Partit.
Això diu molt de la militància disciplinada, parla bé d’ella sens dubte. Com viu ella, que va estar a l’URSS, el canvi de paradigma que suposa la mort de Stalin?
És un xoc. Ja ho diu en les seves memòries. Diu que d’alguna forma tenien la idea infantil que Stalin anava a ser immortal. El grau de desmitificació de Stalin en els anys trenta, quaranta i encara cinquanta és difícil d’imaginar, no?, fins a quin punt diguem l’estalinisme estava ficat fins a la medul·la del moviment comunista. Llavors jo crec que per a ella és un xoc la desestalinització. És una de les primeres dirigents que té accés a l’informe secret del 20 congrés del partit comunista, aquest informe on es revelen, s’obren les fosses comunes de l’estalinisme, i on es revelen tots els crims comesos per Stalin contra principalment la vella guàrdia bolxevic, que se’ls carrega pràcticament a tots. Ella explica que és un xoc enorme quan es llegeix al XX congrés l’informe secret. Una altra cosa que no serem ingenus de pensar que Dolores Ibárruri no podia sospitar que Stalin tenia algun cadàver al jardí, probablement el que no pensava era que tingués a tants i tants. Però vaja, per descomptat com qualsevol alta dirigent també sabia una mica el que es coïa a l’URSS.
Però bé, per a ella és un xoc enorme i jo crec que abordarà la desestalinització de manera disciplinada i creient-se-la bé, el que podia creure-se-la una persona que s’havia format totalment en aquesta cultura política. Al 56 secunda totalment sense fissures la invasió d’Hongria, però tanmateix en el 68, i crec que en això sincera, condemna públicament la invasió de Praga. Aquí jo crec que les coses havien canviat, jo crec que ella també s’havia cregut la idea que era possible una altra via al socialisme que fos democràtica, pluralista, amb llibertat de premsa, jo crec que aquesta idea se l’havia cregut bona part del moviment comunista, i jo crec que per a ella va ser una decepció que la Unió Soviètica decidís enviar a les tropes del Pacte de Varsòvia a posar fi a l’invent del socialisme amb rostre humà, i és l’única vegada que ella critica públicament a l’URSS. Probablement, li va generar un disgust molt gran, i probablement va ser una de les decisions més complexes de la seva vida, i va sofrir moltes pressions per part de la jerarquia soviètica perquè no fes aquesta condemna pública.
Canviant una mica de terç, fa relativament poc, en el 2019, any un abans de la covid, vas publicar el llibre de “Disputar las banderas. Los comunistas, España y las cuestiones nacionales (1921-1982)”. Si entronquem una mica el títol d’aquest llibre amb la figura de la Dolores potser podem destacar el fet que hi ha una lluita per l’hegemonia que acaba implicant l’ús del concepte pàtria. Això que es parli de pàtria i tota la resta, és elaboració pròpia o podem traçar una línia entre el congrés de la Tercera Internacional l’informe Dimitrov que posa sobre la taula aquests temes?
El congrés de la Internacional Comunista de 1935 suposa l’obertura del moviment comunista a l’interclassisme. La idea de posar en primer pla de l’antifeixisme suposa també obrir-se a una política d’aliances amb altres forces polítiques, amb altres forces socials. Llavors aquest gir fonamental del front popular el que planteja és que d’alguna forma a la tradicional aliança entre obrers i pagesos, que defensava el moviment comunista i que pel seu propi símbol es representa per la falç i el martell, cal afegir altres sectors socials que no són ni proletaris ni pagesos, com poden ser classes mitjanes democràtiques, petita burgesia, intel·lectuals… altres sectors. I en la mesura que el moviment comunista s’obre a aquesta política d’aliances més complexes, més heterogènia, també s’obre a incorporar un discurs interclassista com era el de la pàtria i el de la nació. Dimitrov de fet planteja d’alguna forma que els comunistes no poden ser indiferents als sentiments nacionals que existeixen en les masses i que d’alguna forma respecte a aquests sentiments nacionals no se’ls pot deixar tota l’autopista lliure perquè siguin l’extrema dreta, els feixistes, els reaccionaris, els que d’alguna forma monopolitzin i hegemonitzin aquests sentiments nacionals que estan en les masses. Dimitrov en el discurs diu “nosaltres som internacionalistes, però això no significa que no tinguem pàtria i no significa que siguem nihilistes des del punt de vista nacional”. Llavors ell crida en aquest congrés a tots els partits comunistes allí presents perquè d’alguna forma busquin en les seves pròpies tradicions nacionals tots aquells elements que puguin encaixar dins d’un relat progressista i democràtic de pàtria. Aquí veiem que tothom va al bagul dels records i comença a fer una mica la seva enginyeria historiogràfica. Els italians rescaten a Garibaldi; els britànics la revolució i la guerra civil anglesa, la revolució parlamentària; i els espanyols comencen a buscar i allà hi ha la guerra de la independència, que és un moment molt interessant per a una relectura popular del fet patriòtic, però també episodis més antics com podrien ser els comuners, novament una idea democràtica i popular de la cosa castissa, del fet nacional.
Això per una banda. Però d’alguna forma jo crec que també això podria ser molt des del punt de vista de l’alta política, dels teòrics, dels dirigents del partit. Així i tot d’alguna forma la guerra civil jo també crec que propícia que no són només els comunistes sinó en general tota l’esquerra, indignada per l’ús del fet nacional pels franquistes -que s’autodefineixen a si mateixos com el “bàndol nacional”- hi ha una certa indignació que fa que en la classe obrera organitzada, els sindicats, els partits d’esquerres, d’alguna forma surti intuïtivament la idea de disputar el fet patriòtic, de disputar el fet nacional, enfront aquesta manipulació que està fent el colpisme. Després jo també crec que hi ha un altre element fonamental que és que moltíssims sectors de classe treballadora, a partir de la formació del gran govern de tot el front popular més els anarquistes, per primera vegada senten que la classe treballadora està en el govern de la nació, i això fa també que sectors on es pensava que això de la República era una cosa més de petit burgès d’alguna forma s’identifiquin amb la República. I jo crec que hi ha una apropiació forta per part de sectors del moviment obrer i de la classe treballadora dels colors republicans, de la idea de la república, i de la idea d’un patriotisme que porta més coses que la pàtria en el lot. O sigui la idea d’un patriotisme en el qual les classes populars -els pagesos, els treballadors, però també aquests sectors petits burgesos o de classe mitjana democràtics, els intel·lectuals- són al final la majoria de la societat i, per tant, són la majoria de la pàtria, i la pàtria són també els drets socials, és la reforma agrària. I que la pàtria de la República pot ser també una pàtria plurinacional, pot ser una pàtria que també que garanteixi les llibertats, l’autogovern i les diferents cultures.
Això et volia preguntar, precisament: el concepte de la pàtria de la Dolores és compatible amb la realitat plurinacional? Crec que al llibre hi ha un moment en el qual li dedica algunes perles poc amigables a Joan Comorera. No sé com es viu des de la seva perspectiva, tot això?
Sí, jo crec que sobre el paper ho era. És a dir, sobre el paper ella sempre defensa la pàtria plurinacional i pluriregional: encara el 1970 el PCE, Santiago Carrillo concretament, li encarrega un informe sobre la qüestió patriòtica. Ella el tema basc sempre el va tenir molt present, i és que ella sempre deia que el seu pare parlava un castellà “macarrònic”; ella no va aprendre mai euskera, sabia algunes paraules i cantava algunes cançons, però no era parlant de l’idioma. Tot i això, sempre l’havia escoltat al seu pare i al poble, als qui eren d’origen basc i no provenien pas de la migració, i sempre va tenir una identitat molt forta espanyola combinada amb una reivindicació molt forta de les seves arrels basques.
Així que, diguem-ne, sobre el paper, al discurs i a l’oratòria sempre hi ha una idea plurinacional d’Espanya; altra cosa és que els agradés Comorera. Són dues coses diferents: els podia semblar molt bé la idea d’un discurs patriòtic plurinacional i altra cosa és que els agradés Comorera, que era un polític que no volia que el PSUC es convertís en la federació catalana del PCE, i això sempre va generar moltíssimes tensions. Durant la Guerra Civil, Comorera era encara massa fort per a poder-lo laminar; en canvi, al Secretari General del Partit Comunista d’Euskadi, Juan Astigarribía, ha de tocar el dos a Amèrica Llatina amb l’ajuda dels seus amics del PNB perquè arriba a pensar que la seva vida corre perill. Amb Comorera no ho poden fer, i el que passa és que Comorera, durant la postguerra, es va debilitant i quedant sol, també perquè era un estalinista fins a la medul·la que va fent un procés de purgues dins del PSUC, i va perdent al sector més catalanista del partit.
De fet, el drama de Comorera és que la seva militància, els seus quadres i els seus dirigents es van assimilant cada vegada més al PCE i cada vegada estan més en sintonia amb el PCE perquè pràcticament tota la component més catalanista que venia de la Unió Socialista de Catalunya va marxant a altres projectes marxistes catalanistes que van apareixent, desapareix o és purgada. Així, al final es queda molt dèbil i les purgues contra Tito són l’excusa perfecta per liquidar a Comorera perquè tothom va buscant qui és “el seu gos titoïsta”, i a Espanya toca que aquest gos titoïsta sigui Comorera. És un llibre dirigit a adults, no és un llibre que qui vulgui llegir “el llibre de Santa Dolores Ibárruri” hagi de llegir; el llibre es fica a les tenebres del personatge i a les tenebres de l’època, i tracta d’entendre-les, i la part de Comorera és d’una crueltat… els qualificatius que té per un tipus que mor a la presó de Burgos i a qui li dedica noms com “aspirant a cèsar”… són qualificatius que, a més, dits amb la veu de la Dolores havien de ser contundents. A la Dolores devia estar bé tenir-la d’amiga i molt perillós tenir-la d’enemiga.
Abans de la Dolores trobem a la direcció del PCE a Pepe Díaz. Creus que Pepe Díaz, qui va tenir un canvi sobre el tema nacional i Catalunya el 1930, en un congrés, comprenia millor tot això? O també és la línia política de la III Internacional la que ajuda a tot això?
No ho sé, la veritat. Pepe Díaz és una figura mitificada dins del PCE. Era un home molt estimat i carismàtic. De fet, la Dolores passa a la Història com la gran figura carismàtica del PCE, però l’altra gran figura carismàtica era Pepe Díaz. D’alguna forma, el tema és que Pepe Díaz mor jove, en aquestes circumstàncies molt desgraciades que comentava abans, i d’alguna manera tothom especula sobre com hauria estat el Partit si hagués sobreviscut Pepe Díaz. Qui és més descarat en la manipulació de la seva figura és Jesús Hernández, que és l’home que disputa la Secretaria General del PCE amb Dolores, i la perd, i després escriu un parell de llibres de memòries, “Yo fui un ministro de Stalin” i un altre, on s’inventa un Pepe Díaz que, d’alguna manera, ve a dir tot el que Jesús Hernández diu: que Pepe Díaz està a favor d’un partit comunista més allunyat de la Unió Soviètica, que li sembla una barbaritat el segrest i assassinat de Nin… bé, jo crec que aquest Pepe Díaz no és que no existeixi, és que és pur invent d’Hernández. Per cert, els llibres de Jesús Hernández són divertidíssims.
Com va viure la Dolores Ibarruri l’arribada de l’eurocomunisme?
Crec que, probablement, no li va agradar GENS, especialment, el to agressiu que va prendre en determinat moment Carrillo respecte a l’URSS, per distanciar-se i per plantejar que el PCE estava compromès amb la democràcia i les llibertats. No li agradava, probablement, aquesta nova línia marcada per Carrillo, però era una militant molt disciplinada, que es creia allò del centralisme democràtic, i ho va assumir. Això si, als mítings de la campanya electoral del juny de 1977 ella fa referència a l’URSS. Mai va posicionar-se en contra de l’URSS, excepte en el moment en què s’envaeix Praga. Ella hauria preferit, probablement, que el PCE prengués una posició més “a la portuguesa”, però era disciplinada i va assumir la línia del partit.
I respecte al paper que va jugar el PCE durant la transició en l’acceptació de la monarquia a Espanya?
No ho sabem perquè no comptem amb actes dels debats interns. Crec que a ella l’agafa de forma molt llunyana, com a presidenta. En aquell moment havia de tenir una relació bilateral amb Santiago Carrillo que, segurament, li explicava algunes coses mentre ella era a Moscou. Crec que ella ho assumeix, a més, perquè no hi ha una altra opció. Al final, el que van dir Jorge Semprún y Fernando Claudín als anys seixanta sobre com seria la Transició espanyola va ser encertat i, encara que Ibarruri no volgués donar la raó a aquests dos “intelectuales cabeza de chorlito”, com els va anomenar a aquella famosa reunió, la tenien.
Creus que, en algun moment, el tema nacional va ser un aspecte clau en la política i les preocupacions del PCE durant la Transició?
Jo crec que si, sense cap mena de dubte. Mentre que la qüestió social s’encamina ràpidament amb els Pactes de La Moncloa, la qüestió nacional i dels Estatuts d’Autonomia tenen un cert full de ruta, però, d’alguna forma, els plans de la reforma postfranquista es veuen desbordats pels carrers i per la gent. Probablement, el projecte de descentralització de l’Estat que els postfranquistes tenien al cap -ja que sabien que el centralisme de la dictadura, en un règim més o menys democràtic, no tenia cabuda, i que caldria assumir algun tipus de descentralització-, era una idea molt més limitada, aplicada en menys territoris i amb menys profunditat. A Catalunya probablement fantasiejaven amb una espècie de Mancomunitat, “gestió de biblioteques i carreteres”. Això del fet que hi hagués policia autonòmica, el desenvolupament de l’estat de les autonomies, va ser un gol que el carrer li va marcar al règim. A més, va ser un gol que en molts territoris no el va marcar els nacionalistes sinó l’esquerra. En el cas de Catalunya es veu força clarament. Els nacionalistes, al final de la transició, acaben capitalitzant el procés, però és l’esquerra qui liderà allò de “Llibertat, amnistia, Estatut d’Autonomia”. Territoris on no existia el nacionalisme, les reivindicacions autonomistes se les inventen directament l’esquerra, com és el cas d’Andalusia.
Creus que, en algun moment, el Dret d’Autodeterminació va estar a l’agenda de la direcció del PCE?
Crec que ho va estar d’una forma més retòrica que una altra cosa durant el franquisme. Es planteja que l’objectiu final és una República federal, solidària, plurinacional, on les nacionalitats tinguin reconegut el dret d’autodeterminació, que és el que posa el manifest-programa del 1975. Però aquestes eren més aviat qüestions retòriques. El partit estava més compromès amb qüestions com la lluita contra el centralisme, la recuperació dels Estatuts d’Autonomia… L’autodeterminació havia d’estar allà perquè havia d’estar-ho, però era més aviat una concessió a la galeria que una altra cosa. No suposa un sacrifici dolorós, tampoc. La República sí que ho suposa, igual que els Pactes de la Moncloa, però la qüestió de l’autodeterminació era més una qüestió ornamental que una altra cosa.
