Ens ha deixat la Paqui, una de les dones importants en la meva vida. Ella que era de tots i no puc evitar sentir-la meva. Estic, des del primer dia, enamorat d’aquesta joventut eterna que tenia, de la seva desimboltura davant les provocacions, de la seva veu melodiosa amb la qual em va regalar tardes que es van fer curtes. La meva camarada per excel·lència.
La vaig conèixer en la militància comunista, fa moltíssims anys, en una festa de l’Avant, amb Margarida Abril, amb Manola Rodríguez, amb Isabel Vicente, amb Neus Català. Sempre atenta, volent aprendre de la història per a entendre la seva pròpia. El franquisme va fer mossa en la seva família d’una manera feroç, nena de les presons, filla, germana i neboda de presos que eren lluitadors per la república.
La casualitat va fer que em mudés a Rubí, el seu feu per excel·lència, i vaig aprendre d’ella que tot és possible, que fa fred sense la companyonia i que un poema de Miguel Hernández era més valuós que un miler de reunions.
El treball militant ens va portar a les mateixes lluites, el Partit Comunista (primer el PSUC i després el PCC), el Casal d’Amistat amb Cuba de Rubí “José Martí” del qual havia estat fundadora, a la Memòria Històrica amb la creació de l’Associació Neus Català, les lluites del poble per una arbreda, per un carrer, per una residència per a la nostra gent gran.
El combat pels valors republicans va comptar amb ella fins i tot quan el seu cap va començar a negar-se a seguir el seu treball. Recordo un acte a favor de la Tercera República en el qual va fer un gran esforç per a recitar un poema mil vegades repetit, però que els primers símptomes de l’Alzheimer no li deixaven acabar.
D’entre tots, la Solidaritat (amb majúscula) va ser el seu front més volgut. Va entendre bé això de la tendresa dels pobles i va portar a Cuba en el cor, a les mans i en la veu. No va lluitar per l’imperible, tot era des del quotidià i ensopegaves amb ella en la ràdio local, en obrir el periòdic, a la porta del mercat amb mil fulls volants a la mà amb els colors de la bandera cubana.
I sempre tenia un minut per a l’amic.
Aquesta nit buscaré algun enregistrament de les quals li vaig fer, m’asseuré a sentir-la cantar, recitar com a homenatge íntim a una dona que des de la bandera roja va acollir els somnis de la nostra classe, de la seva classe. Sento el dolor del seu company Juan i l’abraço per a acompanyar-lo des de la distància per la seva pèrdua, que és la nostra.
