Dos anys després de l’anunci de l’acord d’entre el PSOE i Unidas Podemos, ha arribat l’hora de fer balanç d’aquesta coalició governamental. Poques setmanes de la signatura de l’acord aquell desembre de 2019, la Realitat vàrem fer un primer monogràfic analitzant el programa de govern, destacant-ne les llums i destapant-ne les ombres. En aquell exercici vàrem poder constatar com el programa signat era un canvi qualitatiu respecte els executius de govern de Rajoy, però que malgrat tot, en molts temes no anava més enllà de les polítiques del PSOE de Rodríguez Zapatero. En altres temes, semblava mostrar certa ambició, però li mancava concreció.
Avui us presentem un nou monogràfic que posa el focus en alguns àmbits programàtics, amb la voluntat de ser rigorosos, identificant els avenços realitzats i constatant les limitacions que han demostrat. A més, comptem amb l’anàlisi de diferents organitzacions polítiques d’arreu de l’estat, començant per Comunistes de Catalunya i seguint pel BNG, EH Bildu i Más País. Això és així, perquè des del Consell de Redacció de la Realitat considerem que pot ser de gran interès compartir visions entre esquerres diferents que ens trobem fora de l’executiu de l’Estat. Això ens hauria d’aconseguir una visió plural sobre la realitat, en allò l’estratègic i en el nacional.
Cal ser conscients que el Gobierno ha hagut d’afrontar una situació de gran complexitat, com ha sigut la pandèmia de la covid-19 i la crisi econòmica i social que se’n deriva. Ens faríem en un trist servei si féssim anàlisis pròpies de l’esquerranisme i neguéssim els condicionants existents. Tanmateix, el govern de coalició, etiquetat com a “el gobierno más progresista de la historia” pels seus seguidors més acèrrims, acumula decepcions, retards i incompliments programàtics.
En un context de fi de cicle polític i de reafirmació del règim del 78 després d’una crisi estructural -que només segueix oberta en l’àmbit territorial-, l’esquerra espanyola ha patit un clar retrocés electoral. Lluny de la lògica del sorpasso, Unidas Podemos i els seus aliats van reinterpretar el Sí Se Puede, tot rebaixant-lo primer a només a la moció de censura i a uns pressupostos pactats amb el PSOE; per a després, passar de l’objectiu de “asaltar los cielos” al de “gobierno de progreso”, on els subjectes de l’espai d’Unidas Podemos i els seus aliats han entrat plenament a la lògica institucional de govern de la mà de la socialdemocràcia sistèmica que tant havien criticat fa menys d’una dècada. De nou, una revolució passiva llargament gestada. Tot plegat en el si d’un joc de lleialtats quasi emocionals cap a unes sigles, una imatge o un lideratge, sense debat col·lectiu.
Si bé és cert, que el fantasma del trifachito és un risc evident i no donava gaire marge per segons quines apostes, el perill d’un govern amb VOX s’ha convertit en la justificació perfecta per a molts temes. Això, sumat a l’assumpció plena de la lògica de govern, està reforçant al PSOE com a partit central del règim. Aquest és un fet constatable actualment i al llarg de la història de la democràcia burgesa a Espanya, en la qual l’eurocomunisme veia en el PSOE com el germà gran amb qui calia aliar-se. D’aquella època se n’han fet moltes anàlisis i crítiques, però ara sembla que es torna a posar en valor la “responsabilitat d’estat” del PCE de la transició, bebent així de la tradició política del carrillisme.
