Més de vuit dècades després –incloent el parèntesi de 40 anys de dictadura feixista- ERC, ara en coalició amb Sobiranistes, s’ha imposat a unes eleccions generals a Catalunya. Fa 83 anys de les darreres eleccions espanyoles que va guanyar ERC, quan va obtenir un triomf contundent a les urnes el 16 de febrer de 1936, quan Catalunya va votar massivament per recuperar l’autonomia suspesa i alliberar els presos polítics.
La majoria del poble de Catalunya ha votat, el #28A en clau de #VaDeLlibertat
Però, aquest triomf democràtic, republicà i sobiranista, també ho és per l’efecte d’ampliació de la base social republicana, a la qual han defensat i per la qual han treballat ERC i Sobiranistes. La mateixa formació de la coalició ERC-Sobiranistes no és tan sols motivada per a cercar i donar resposta al moment històric excepcional, sinó també hi ha una motivació en clau d’ampliar base social, per tal d’avançar cap a la construcció de la República Catalana democràtica i social.
Eixamplar base social republicana, requereix un procés constituent català, interrelacionat i no subordinat, amb altres processos constituents a Ibèria. I d’una caracterització de procés constituent des de baix, necessàriament rupturista.
Per a construir la República Catalana, no només necessitem a les classes treballadores, sinó que les necessitem com a protagonistes del procés constituent, que caracteritzi de forma democràtica i social la República Catalana.
Aquesta proposta es diferencia i, democràticament, confronta amb altres dues posicions:
1. El processisme. Aquella part de l’independentisme, l’independentisme màgic, que no comparteix que alhora que defensem la República Catalana, defensem un model democràtic i social de República. El fet important, per aquests sectors és assolir la independència i no serà fins després quan es debati quin model de República Catalana volem. Cal, doncs, constatar la diferència entre independentisme i processisme. El segon és l’estratègia de recomposició de la representació política de la burgesia catalana, en l’etapa postpujolista
2. El reformisme. Aquella part de la direcció del moviment obrer i dels moviments populars que no qüestionen l’statu quo i que tenen una posició passiva i defensiva, fins i tot contrària, envers la República Catalana i envers la protesta davant la repressió de l’Estat.
Ni una part de l’independentisme ha posat en l’agenda política la “qüestió social” (ni la defensa clara de drets socials, ni el caire social de la democràcia i de la República, ni potents polítiques socials d’un “govern efectiu”). Ni una part de l’esquerra social ha posat en l’agenda política la “qüestió nacional”. Ambdues són condició sine qua non per guanyar base social republicana.
Si considerem que la burgesia catalana forma part del “Règim del 78”, fins que no trenquem amb el relat i les expectatives que la burgesia catalana és part del moviment sobiranista real (i que, en conseqüència pot formar part del procés constituent sobirà-democràtic-rupturista) no avançarem en el procés constituent. Sense ruptura democràtica, no hi haurà República Catalana.
Un procés constituent, i de ruptura democràtica, requereix temps i requereix mobilització, de vagues massives, d’un gran seguiment per part de les classes treballadores, fora i dins dels seus llocs de treball. Això ni ha estat així a la jornada de mobilització del #21F (2018), ni interessa que sigui així a la burgesia catalana i/o la fracció catalana de l’oligarquia espanyola. I no podrà ser així sense la implicació del sindicalisme majoritari, les CCOO de Catalunya i, també, la UGT de Catalunya.
Ampliar la base social republicana, també és inserir-se a les lluites socials. És, per exemple, participar de les lluites contra els desnonaments als barris obrers, promovent habitatge social des de les polítiques públiques. Subhastant 47 pisos procedents d’herències, com va fer la Generalitat el juliol passat, no s’amplia la base social republicana.
Si considerem que ara no és possible la materialització immediata de la República Catalana, la tasca actual seria ampliar la base social republicana i especialment la base social de la República Catalana social que volem. I ampliar aquesta base social només és possible atorgant a les classes treballadores el protagonisme del procés constituent cap a la República.
Pere Fernàndez i Armengot
