En un debat tancat i sense matisos, em pregunten si estic d’acord o no amb el que s’ha publicat al BOE sobre la Reforma Laboral. Aquest és el plantejament, que sembla de blanc i negre, del “sindicalisme majoritari”, que ha tornat a pactar amb la patronal una reforma on les millores per a la classe treballadora són mínimes i de poca tirada i les cessions a la patronals han estat imperdonables. Trobem al text aquestes cessions a la patronal? No, en el de la Reforma en sí mateixa, no. La gran cessió a la patronal la trobem en la gran quantitat de text que ha quedat sense tocar de les Reformes Laborals del PSOE i del PP de 2010 i 2012, respectivament. Per tant, jo no entraré en la trampa d’haver d’acceptar i aplaudir una reforma que suposa un flagrant incompliment del programa de govern, tant del PSOE com d’Unides Podem.
Lamento pronosticar -i cap laboralista que estigui cada dia litigant als tribunals la defensa dels drets de la classe treballadora et dirà quelcom diferent- que aquesta reforma no solucionarà l’enorme problema de precarietat laboral que té aquest país. El motiu principal és que s’ha deixat intacte el cost de l’acomiadament. Aquesta cessió a la burgesia és un error polític profund dels partits que conformen el Govern i de CCOO i UGT. Per què aquest entestament en que la patronal signés l’acord? Es vol fer a costa de que quedi en res la reforma? El Partir Popular, el 2012, no va tenir problemes en retallar els drets de la classe treballadora sense acord amb els sindicats. Si el compromís electoral era rectificar aquesta pèrdua de drets, el que tocava era derogar de forma immediata la Reforma Laboral de 2012 sense acord, tal i com va fer el PP aprovant-la i, a partir d’aquí, negociar amb la patronal una actualització de la normativa laboral. Però l’actual reforma, lluny d’això, consolida els principals aspectes lesius de la reforma del PP, amb un afegit, i és que quan torni la dreta al poder (i l’incompliment del programa electoral ajuda molt a que succeeixi), els hi haurem regalat que puguin dir que el cost de l’acomiadament és un afer de consens, ja que ni l’esquerra ni el sindicalisme “majoritari” el van derogar quan van tenir l’oportunitat. L’error és garrafal.
Les celebracions d’aquest sindicalisme servil amb la patronal i l’esquerra del govern espanyol per aquest acord fan veritable vergonya aliena. Diuen que “s’ha acabat amb la precarietat laboral”; potser algun dia entendran que el veritable problema de precarietat és que avui en dia, i amb la Reforma del PP consolidada, ser indefinit no és cap garantia d’estabilitat a la feina. L’acomiadament d’un treballador indefinit continua sent massa barat (33 dies per any treballat, sense salaris de tramitació) i, portat això a la pràctica, vol dir que continuarà havent-hi treballadors que perdran la feina per agafar un refredat, per no regalar cada dia dues hores extres l’empresari o per simple conveniència econòmica, doncs l’enorme facilitat per a fer EROs continua intacta. Continuaran les deslocalitzacions massives a la indústria i la precarietat absoluta al sector serveis.
Fins i tot els aspectes normatius que sí toca la reforma plantegen seriosos dubtes sobre la seva efectivitat. Per exemple, es reformulen els contractes formatius però es manté el que és essencial per a la burgesia: que se’ls podrà pagar menys del que preveu el conveni col·lectiu a aquests treballadors pel simple fet de ser novells.
El mateix podem dir sobre els contractes temporals: sí, s’elimina el contracte d’obra i servei, molt utilitzat en alguns sectors com telemàrqueting; que per cert, el motiu de que en aquest sector hi hagi tants contractes d’obra o servei es deu a que CCOO i UGT van signar un conveni que permetia aquesta modalitat contractual gairebé sense límits, límits que va haver de revisar el Tribunal Suprem. Però de res serveix eliminar-los si tots aquest contractes passaran ara a ser de circumstàncies per a la producció, igualment temporals. Tant fa que els límits temporals d’aquests contractes siguin més o menys extensos, la qüestió clau és què succeeix si aquestes noves regles del joc dels contractes temporals s’incompleixen; la resposta es res, el mateix que hi havia abans, com a molt una irrisòria indemnització que podà pagar qualsevol empresa sense despentinar-se. Sí que es cert (i crec que és una de les poques coses positives de la reforma), que les sancions per frau de llei en la contractació temporal a efectes sancionatoris es comptabilitzaran per treballador i no pel conjunt d’empresa. Però això, sense tocar la indemnització que pot reclamar el treballador davant d’una contractació en frau, és fer recaure el pes de la desprecarització en una Inspecció de Treball que està absolutament sobrecarregada d’assumptes, i amb molt poca capacitat efectiva de resoldre un frau al que a l’empresari li surt més barat incomplir (tot i ser enxampat de tant en tant) que dotar d’estabilitat a la plantilla. En definitiva: drets pels treballadors sense conseqüències econòmiques pels empresaris que no els respecten significa, simplement, que aquests drets seran ineficaços; paper mullat per a la majoria de la classe treballadora.
De fet, en la nova reformulació dels contractes temporals hi ha cessions a la burgesia difícils de comprendre: una d’elles em preocupa força per l’impacte que tindrà en futures modificacions legislatives, que és l’acausalitat dels contractes temporals. Fins ara, tot contracte temporal havia de tenir una causa concreta que el justifiqués, i els empresaris se la solien inventar ja que, com he dit, gairebé no tenien penalització. Ara, amb aquesta reforma, s’ha obert la porta a que aquests contractes temporals no tinguin cap causa concreta, sent per ara, de forma limitada (90 dies a l’any, no continuats). Espero equivocar-me, però aquesta modalitat comportarà molt de frau i s’estendrà ràpidament, limitant les possibilitats d’impugnació per part dels treballadors, d’una temporalitat que ja no requereix causa concreta, i en una limitació temporal que el proper govern que vingui la pot ampliar amb enorme facilitat.
Un altre aspecte que em preocupa de la reforma és la nova permissivitat a les ETTs a fer contractes fixes-discontinus (modalitat molt habitual al sector hoteler). Si les kellys ja tenien un panorama desolador amb eternes subcontractacions i empreses multiserveis que trepitjaven els seus drets sempre que podien, amb aquesta reforma els hi arriba al seu sector els reis de la precarietat: les ETTs. Les ETTs, que ja acomiaden sistemàticament a tothom per agafar la baixa, que concatenen contractes-brossa un rere altre, ara, amb la nova modalitat, faran del contracte fixe-discontinu una forma de precarització massiva que, espero equivocar-me, s’estendrà a altres sectors, sense que necessàriament es redueixin els contractes temporals. Alhora, la reforma toca ben poca cosa del model de subcontractació; de fet, el consolida, tot i sabent els sindicats signants de l’enorme deteriorament de drets reals que pateix la classe treballadora amb l’atomització de les relacions laborals. Aquesta atomització significa que les empreses, cada cop més petites, que funcionen en una cadena de subcontractacions, fan a cost de venda els serveis, sent més barats, a costa de l’espoli de drets als treballadors.
Sóc el primer que aprofitaré fins a l’última coma d’aquesta reforma per tractar de fer valdre i millorar els drets dels treballadors. I, potser, l’única mesura amb cert impacte real de la reforma és que, en matèria salarial, deixarà de prevaldre el conveni col·lectiu d’empresa sobre el sectorial. És un cop important en front de les empreses multiserveis, xiringos empresarials que han crescut com a veritables monstres des de la reforma del PP al 2012 i que tenien el conveni propi d’empresa com a baluard per poder pagar salaris miserables en sectors on el conveni sectorial és decent. Ara hauran de retribuir segons la taula salarial del sector. Ara bé, la mesura es queda curta, i diria que coixa també, fins al punt en que es posa en joc la seva efectivitat. M’explico: el salari és una de les condicions laborals més importants, però no l’única. A l’actual reforma persisteix la prioritat del conveni col·lectiu d’empresa sobre el sectorial, excepte en l’àmbit salarial; serà efectiva aquesta pujada de salaris a aquests treballadors afectats si la resta de condicions continuen sent les d’un conveni que l’ha pactat el propi empresari amb el director de Recursos Humans i els seus palmers? Ho tenen tan senzill com compensar aquesta pujada salarial amb una major jornada anual de treball. I no sols això, sinó que aquesta mesura comportarà una previsible litigiositat, en la mesura en que la classificació professional continua sent la del conveni d’empresa, i caldrà enquadrar-la a la taula salarial del sector. Francament, no té massa sentit desvincular salaris del conveni d’empresa si no es fa també en la classificació professional de cada treballador que determinarà el salari.
En definitiva, ni els membres més conservadors del govern espanyol (els que deien que només es derogarien “els aspectes més lesius de la Reforma Laboral de 2012”) haguessin proposat una reforma tan aigualida com la que tenim al BOE. I el més dolorós de tot per a la ciutadania és veure el tancament de files que està havent sobre aquesta reforma; l’incompliment electoral l’empassaríem millor si se’ns el presentés com un primer pas, com un punt de partida per una futura millora (especialment en el cost de l’acomiadament). Cap d’aquest missatge s’està fent, ens al contrari, el que hi ha és una carpetada a l’assumpte de la derogació (que per cert, ja ningú parla del terme “derogació”) de la reforma laboral del PP. El President del Govern rere un cartell de “Cumplimos”, Unides Podem defensant el que és indefensable (que han consolidat la reforma de 2012), i els “sindicats majoritaris” tan contents… Aquest és el panorama, sense cap mena de dubte, de la reforma laboral més decebedora de la historia.
