Deixeu-me dir d’entrada que qui escriu aquest article és una llibretera emprenyada. Perquè sí, encara que sigui febrer i pugui semblar absurd el món del llibre treballa habitualment amb una previsió de temps esfereïdora i, per tant, ja fa unes quantes setmanes que estem pensant en Sant Jordi. Som un sector pesadíssim, ho sabem, però és el que té jugar-nos una part important dels nostres ingressos anuals (i, per tant, dels nostres salaris i de la supervivència de les llibreries mateixes) en un sol dia.
Avui, i a causa de l’allau de correus electrònics i trucades que estem rebent aquests dies de gent qui, literalment, “viene a hablar de su libro” com Francisco Umbral, i ens demana que el tinguem a la llibreria i s’ofereix per venir a signar-lo el dia de Sant Jordi, i abans que ho demaneu, a La Carbonera procurem molt fort no tenir llibres autoeditats. Així que us vinc a parlar de què diferencia un llibre autoeditat d’un fanzine, i per què una cosa és un element revolucionari i de contracultura i l’altra és simplement un massatge a l’ego.
Els Fanzines són un producte de la cultura underground, de la cultura subversiva. Neixen com a producte que passa de mà en mà al segle XIX als EUA i tenen una vocació molt clara: són publicacions no professionals i no oficials que es fan a partir de la voluntat de compartir l’afició vers un tema cultural concret. És important que tinguem en compte que el fanzine, per tant, és una creació col·lectiva, dispersa i sense més voluntat que la de compartir un desig comú d’expansió de les obsessions que tenen els seus propis autors i autores. Què vol dir això? Doncs que es fa amb mitjans casolans, amb màquines d’escriure cadascú a casa seva, amb fotocopiadores quan apareixen i estan a l’abast de la gent més tard. Els fanzines, per tant, no tenen una voluntat mercantilista. Volen ser compartits, llegits, passats de mà en mà. Formen part d’un imaginari col·lectiu de subcultura, de tot allò que participa dels marges de la cultura. I això, en realitat, allunya el focus cultural dels diners i això sempre és interessant.
Avui en dia existeixen? Sí. N’hi ha molts i de molts tipus, de música, de còmics, d’humor… i de feministes. Molts. De fet, a La Carbonera en tenim una secció. I els venem? Doncs alguns sí. Alguns es venen a un preu mòdic i amb aquests diners simplement s’imprimeixen més números. Però d’altres es regalen. O d’altres els tenim guardats per a gent concreta que sap que l’ha de venir a buscar aquí. És una mica estrany, però tenir fanzines i contracultura a la llibreria ens fa sentir una mica traficants de contracultura. I la veritat és que és bastant reconfortant.
I no, això no és un llibre autoeditat. Perquè aquests no els volem. Potser hi té a veure que una de les persones que posa el cos i la cara a La Carbonera hagi estudiat edició i hagi treballat al sector una mica tota la vida per herència familiar.
No, no acceptem llibres autoeditats ni autopublicats perquè considerem que l’autopublicació és, entre altres coses, un cas flagrant d’intrusisme professional. La tasca de les editorials va molt més enllà de passar el corrector pel text, maquetar i enviar a impremta. La tasca d’una editorial, o d’un editor, inclou milers de processos:
El primer és el de seleccionar: aquest text funciona, aquest no. A vegades pot fer mal que ens diguin que un text no funciona, però si avui en dia ja es publiquen massa coses no us podeu imaginar què passaria si tothom publiqués de tot. A les llibreries no tenim prou espai per tenir els llibres que estem segurs que volem i que passen tots els controls de qualitat, imagineu-vos què passa amb els que no ens ofereixen cap garantia.
La segona tasca de les editorials és precisament la del control de qualitat. Corregir, revisar, fer que el text funcioni. Assegurar-se que el text és el millor que pot llegir el lector, perquè si alguna cosa tenen clara les editores és que un cop s’ha enviat a impremta això és dels lectors i prou. I no es pot tornar enrere.
La tercera tasca és la de convertir el text en un objecte físic. Fer-ho bé, editar-ho bonic, donar-li el format que demana aquell text (no li passaria mai pel cap a ningú fer un llibre de cuina en format de llibre de poesia perquè no és gens pràctic per mirar receptes, oi?). I aquí entren en joc els equips de disseny i de maquetació.
La quarta tasca, amigues i amics, és la de preparar aquest llibre per sortir al carrer. Posar-lo guapo, presentar-lo a les llibreries, dotar-lo de nom i cognom (l’ISBN, el codi de barres, allò que fa que sigui legal com a objecte i per tant que es pugui vendre). I finalment, ah, acompanyar-lo a casa. A les llibreries, però també a casa vostra.
Si després de llegir això penseu que encara ho podeu fer sols, molta sort. A La Carbonera tenim un respecte enorme per tota la gent que passa pel procés del llibre i pensem que no, que no ho podeu fer sols sense la formació necessària. I encara menys si el text és vostre. Perquè sempre fa falta algú que us digui on us heu equivocat. Com a tothom, vaja. Si voleu fer alguna cosa que sigui realment revolucionària, escrviu un fanzine. Sinó, obriu un blog. O un compte de twitter.
