De la mateixa manera que el dret al treball, a la jornada de 8 hores i als dos dies de descans setmanal, la classe obrera socialista comptava amb una quantitat de dies lliures destinats al descans anual. El nombre de dies depenia de la mena de treball que exercien, de la seva dificultat o perill per a la salut, del nivell de responsabilitat del treballador dins de la seva unitat de treball o de la seva posició en la jerarquia del partit. Amb aquesta premissa, a partir dels anys 50, els nous governs socialistes van començar a crear la xarxa d’establiments vacacionals per als obrers–i de renovar i expandir als existents- i a fomentar l’interès pel turisme entre les masses populars. “A la llum de la decisió del Politburó del Comitè Central [de 1949], l’objectiu de la Unió General de Treball és convertir el turisme de masses en un gran fenomen de moviment de multituds (…) És necessari mostrar a la classe obrera que el turisme és una escola, que forma a personalitats, crea bones persones, desenvolupa el sentit de l’orientació, el coratge, la iniciativa, reforça la solidaritat i la companyonia” [1].
En els primers anys, el turisme tenia principalment el caràcter educatiu: era considerat una escola de patriotisme i col·lectivisme basada en el coneixement directe de les localitats més importants de cada país. Monuments culturals i històrics o llocs mítics de la revolució eren visitats en viatges col·lectius organitzats des dels llocs de treball o d’estudi. “Coneix a la teva pàtria per a estimar-la més” era el lema iugoslau que incitava a viatjar. Després de les grans obres públiques i el treball voluntari, els viatges eren la millor escola de col·lectivisme controlat. Des dels 50 es van començar a construir els establiments –resorts– vacacionals pertanyents a diferents empreses o col·lectius, com les joventuts comunistes i els pioners, els jubilats i la unió dels veterans de guerra. Aquest tipus de vacances col·lectives van ser estimulades, des dels discursos en les reunions de treball i econòmicament gràcies a les subvencions dels sindicats obrers.
El desenvolupament del turisme obrer massificat va ser una de les conseqüències de la urbanització de la societat, ja que els obrers van ser impulsats a viatjar a centres de descans i no als seus llocs d’origen, moltes vegades en les zones rurals. Com a base de residències obreres es van començar a preferir i desenvolupar unes zones per sobre d’unes altres, fent més nombrós el turisme cap a la costa marítima. Entre els països socialistes van cristal·litzar dos mars: l’Adriàtic i el Negre (seguits pel Bàltic) com els preferits per a passar les vacances d’estiu. A partir dels anys 60 aquestes dues costes comencen a desenvolupar el seu potencial turístic i a construir, a part dels resorts obrers i sindicalistes, hotels de diferents categories, càmpings i a reformar complexos d’interès cultural. Entre els anys 50 i 80, el nombre de visitants locals en els nous centres turístics en la costa adriàtica es va multiplicar per 10 descendint, paral·lelament, el nombre de visites als resorts vacacionals col·lectius a favor de viatges més individuals als hotels de la costa.
Els nous complexos hotelers eren objecte d’estudi i experimentació que durant tres dècades va generar un debat interessant i una multitud de construccions i solucions que dialogaven amb el paisatge o amb els centres històrics de les ciutats costaneres. A Iugoslàvia, en els anys 60, va ser planificada tota la costa adriàtica des d’Eslovènia fins a Montenegro i la frontera amb Albània amb objectius de millorar l’accessibilitat als llocs, la xarxa viària, els subministraments d’aigua i electricitat, buscar una relació òptima entre els centres turístics i els centres històrics i ser respectuós amb l’entorn natural. La costa est de l’Adriàtic va ser especialment interessant per al desenvolupament del turisme, no sols nacional i no sols dels països socialistes. El paisatge verge de mar i muntanyes, l’abundància de petites ciutats medievals i algunes romanes al llarg de la costa la van fer atractiva també per al turisme occidental. L’orientació política de Iugoslàvia –de no pertànyer a cap dels dos blocs i apostar pel moviment dels països no-alineats- afavoria l’obertura de fronteres i la creació d’una potent indústria turística, sobretot a partir dels anys 60.
En la mar Negra, els tradicionals sanatoris en la península de Crimea, sobretot a Ialta i Alushta, es van multiplicar entre els complexos construïts per diferents empreses i organitzacions socials. També es van complementar amb continguts propis de centres hotelers. En la costa de Romania, a la regió de la ciutat històrica de Constança, es van fundar, en els anys 70, diversos centres vacacionals: Olimp, Neptú, Júpiter, Venus i Saturn. A Bulgària el nou centre per excel·lència va ser Albena, fundat en 1960. L’arquitectura d’aquests centres variava segons la dècada, país i lloc, però un punt en comú era el disseny total dels ambients, tant els exteriors com dels interiors, la creació d’espais especials amb aires de glamur visible sobretot en els vestíbuls i restaurants hotelers. En la seva majoria, els arquitectes d’aquests complexos hotelers eren els més prestigiosos de cada país i en la decoració d’interiors intervenien pintors i escultors de renom, de manera que es convertien en petits museus d’art modern. Els macro-hotels dels països socialistes eren, com tota l’edificació pública, l’aparador de les qualitats del sistema.
Es podria parlar de tipologies: dels hotels que seguien l’estil internacional, amb volumetria pura i imponent sobre la naturalesa, com per exemple l’hotel Pelegrin de Kupari (Croàcia) de 1962, l’enorme hotel Ialta a Ialta (Ucraïna) de 1977 i hotels de Saturn o Venus (Romania) de 1970-1972. Per norma general, els nous centres hotelers no es construïen en nuclis històrics, per a preservar l’autonomia formal i significativa de tots dos conjunts, així com també rares vegades es construïen en la primera línia de mar, per a conservar els ecosistemes locals. Alguns hotels utilitzaven la topografia per a ressaltar una forma espectacular com el famós sanatori Druzhba a Ialta, construït en un vessant que descendeix cap a la platja, en 1985 pels arquitectes I. Vasilevsky, I. Stefanchuk, V. Divnov, L. Kesler. El gran tambor amb 6 plantes d’habitacions és subjectat per tres nuclis de comunicacions verticals, entre les quals es forma un hall i un buit vertical espectacular. Les zones d’ús públic: restaurants i sales, ocupen les plantes de separació entre els nivells d’habitacions, ressaltant també la idea tan present en la forma exterior, de la unitat individual d’allotjament. L’accés principal és a través de la passarel·la i des dels nivells superiors de l’edifici.
Les piràmides: hotels Eliza, Nona i Boryana de Albena a Bulgària, dels anys 60, o els hotels Olimp o Júpiter a la costa romanesa dels anys 70, comparteixen la relació amb el terreny (aquesta vegada pla) que ressalta la forma de l’edifici que es desenvolupen en diferents ales per a satisfer el desig de tenir el màxim nombre d’habitacions orientades cap a la mar. Aquests hotels també comencen a ressaltar, en la forma exterior també, la individualitat dels espais destinats a les vacances. Diversos dels hotels construïts en els anys 70 en la costa iugoslava, van ser completament integrats en la topografia. Seguint la inclinació del terreny, els hotels com a Llibertes de Dubrovnik, Adriatic de Opatija a Croàcia o As de Perazića Do a Montenegro, desplegaven els seus continguts cap a baix: des de l’entrada principal a la carretera i a la part més alta del conjunt, cap als nivells inferiors que arriben fins a la platja. Reflectint a Hàbitat ‘67 de Mont-real o de les idees de metabolisme, la seva forma va ser generada partint de l’habitació particular com el mòdul per a la construcció de la totalitat. El caràcter individual de les vacances en contrast amb el seu col·lectivisme inicial tenia així la seva representació formal.
Al contrari de les tipologies compactes, alguns resorts van ser projectats en forma de poblats, de diversos pavellons, cases o petits hotels agrupats al voltant d’un carrer central –a vegades amb botigues i cafès- que portava al pavelló central que agrupava els usos col·lectius com a menjadors, diferents sales i els espais tècnics. En la costa Adriàtica es van construir diversos d’aquests conjunts, a la península Babin Kuk prop de Dubrovnik o a Budva a Montenegro, utilitzant formes i materials locals. A més, a Montenegro tot un antic poble pesquer –Sant Stefan- va ser convertit en hotel i va ser reservat únicament als turistes occidentals. Un cas especial va ser el resort Haludovo a l’illa de Krk, amb l’hotel Palace inaugurat en 1972. El resort va ser promogut per l’empresari americà Bob Guccione, editor de la revista Penthouse i de fet portava aquest nom: Penthouse Adriatic, amb l’objectiu d’atreure la classe benestant dels EUA o d’Europa occidental, basant una bona part dels ingressos previstos en el joc. L’hotel era conegut pel seu disseny -de l’arquitecte Boris Magaš- com també per tota mena de luxes i extravagàncies i decadències. La campanya publicitària explotava la seva posició “darrere del Teló d’Acer” (encara que erròniament), per a plasmar la pròpia visió de la revista que la dolce vita aplanarà les diferències sistèmiques i polítiques.
La macroestructura vacacional construïda per a fomentar el turisme de masses, complia un paper contradictori: respondre a la massificació i al mateix temps integrar-se en el paisatge, respectar les vistes, els materials i estructures locals. La seva escala i posició tenien un impacte important en el funcionament dels nuclis costaners pròxims, creant ambients propis, en alguns casos més glamurosos i atractius que les mateixes ciutats històriques, per la millor oferta de béns de consum o la possibilitat de mescla de gent de diferents procedències. La planificació centralitzada, però molt cuidada des dels ajuntaments i des dels instituts arquitectònics i urbanístics locals, perseguia que la macro estructura vacacional fos controlada i limitada des del punt de vista històric, social i ecològic. El canvi a l’economia de mercat ha reajustat aquests equilibris, densificant les estructures en els llocs de major demanda i deixant a l’oblit alguns hotels mítics. No obstant això, la gran majoria han constituït la base material per a la indústria turística dels nous països capitalistes emergits del socialisme i la seva estructura ha permès la total adaptació d’aquests centres a les tecnologies i continguts del turisme actual.
La versió en castellà de l’article es va publicar originalment al blog La Ciudad Socialista el 15 d’agost de 2014.
Notes
[1] Adelina Oana Stefan, Imagining the “Class”: Social Tourism and the Making of the Working Class in Socialist Romania during the 1950s-*1960s.
