És sabut que la pàtria espanyola segueix sent patrimoni de la dreta més reaccionària i que l’esquerra ha estat incapaç d’articular fins avui una idea d’Espanya que compti amb el suport de la majoria treballadora de tot l’Estat. Llevat, potser, de l’efectuada durant la Transició, que és precisament la que està en crisi en l’actualitat.
Espanya, un projecte reaccionari?
La inexistència d’una idea progressista d’Espanya s’exemplifica molt gràficament en la incomoditat que genera per a l’esquerra la bandera oficial de l’Estat. Una incomoditat que té el seu lògic fonament en l’associació d’aquesta bandera amb el règim feixista de Franco i amb la monarquia borbònica. Certament, la bandera oficial d’Espanya és excloent, no integradora, és la bandera del bàndol reaccionari. No és la bandera del bàndol republicà que va ser massacrat per la dictadura franquista. A Espanya no hi ha hagut, encara, la condemna del feixisme que pertoca, no s’ha fet justícia. Tot al contrari: la Transició va suposar l’acceptació de la impunitat del bàndol reaccionari i la desempara dels milions de víctimes i de les generacions posteriors.
Així que el problema no és de l’esquerra, de “no haver restat capaç d’arrabassar la idea d’Espanya a la dreta reaccionària”. El problema és de la mateixa idea d’Espanya, perquè aquesta és, senzillament, l’artifici històric creat pels poders reaccionaris per a dominar els pobles de la península.
Els esdeveniments recents a l’Estat, amb l’ascens de l’extrema dreta i l’augment de la repressió en tots els àmbits, no només mostren la veritable faç de les institucions monàrquiques. De fet, el que posen de manifest és que l’Espanya sorgida de la Transició mai ha estat una veritable democràcia, sinó, com a màxim, una democràcia tutelada i controlada pels poders reaccionaris. En altres paraules, l’Espanya d’avui és el resultat d’un cop d’Estat monàrquic, dirigit pels poders econòmics terratinents, l’exèrcit i l’església catòlica, més 40 anys de dictadura regent i genocida i 40 anys més de “dictablanda” o “democràcia supervisada”. És completament raonable i conseqüent que l’esquerra sigui incapaç de sentir com a seva aquesta Espanya.
En defensa de l’iberisme
El problema de fons és que l’espanyolisme mai no ha estat el projecte polític de les classes populars i dels moviments progressistes i republicans. Històricament, el nostre projecte era l’iberisme, una lliure unió dels pobles de la península sota els principis republicans de sobirania, federalisme, democràcia, llibertat, igualtat i fraternitat.
L’iberisme és un moviment polític federalista sorgit a finals del segle XVIII, molt influenciat en el seu origen per la Constitució Federal dels Estats Units d’Amèrica de 1787. Va néixer amb la voluntat d’estendre a la península la revolució francesa de 1789, però no va començar a prendre força fins a la Guerra d’Independència (1808-1814), quan Espanya i Portugal van aliar-se contra l’invasor napoleònic. Les idees republicanes i iberistes eren encara força minoritàries el 1812, quan es va proclamar la Constitució de Cadis, coneguda com la Pepa, un efímer intent d’acabar amb l’absolutisme sense acabar amb la monarquia que, malgrat ser molt avançat per al seu temps, no va durar ni dos anys.
Durant el segle XIX, l’iberisme va anar ampliant les seves bases i va ser notablement influenciat pels moviments revolucionaris de tot el món. Motivats per l’onada revolucionària europea de 1848, uns 400 polítics de tota la península van fundar a París el Club Ibérico, un moviment contra el règim establert. Més tard, durant el Sexenni Revolucionari, l’iberisme va prendre un nou impuls que hauria d’influir de manera molt important en el moviment polític que portaria a la proclamació de la Primera República Espanyola (1873-1874).
El Projecte de Constitució Federal de la República Espanyola de 1873 reflectia en el primer article la influència de l’ideari federalista i iberista:
“Artículo 1º.- Componen la Nación Española los Estados de Andalucía Alta, Andalucía Baja, Aragón, Asturias, Baleares, Canarias, Castilla la Nueva, Castilla la Vieja, Cataluña, Cuba, Extremadura, Galicia, Murcia, Navarra, Puerto Rico, Valencia, Regiones Vascongadas”
Francesc Pi i Maragall, qui arribaria a ser president de la Primera República, fou el més destacat partidari del federalisme democràtic i progressista durant el segle XIX i és considerat el principal representant de l’iberisme polític.
El cop d’estat del general Pavia i la restauració borbònica van acabar amb la primera experiència republicana. La darrera dècada del segle XIX i les primeres dècades del segle XX van suposar una involució reaccionària i centralista. Així i tot, destacats intel·lectuals com Miguel de Unamuno o Menéndez Pelayo van seguir alimentant el moviment polític iberista.
Per una altra banda, l’emergent moviment obrer de la península va assumir i integrar progressivament una part dels principis iberistes en la forma de defensa dels valors republicans i federals, amb molt més èmfasi a Catalunya, Euskadi, Galícia i Andalusia que a l’Espanya central. La influència de l’iberisme en la Constitució de la República Espanyola de 1931 era menor que a la de 1873 i aquesta mancança va haver de ser corregida parcialment amb el desplegament de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya de 1932, conegut com l’Estatut de Núria, i amb altres mesures.
Ibèria, la República Federal Ibèrica o la Unió de Repúbliques Ibèriques
Davant la crisi de les institucions de l’Estat espanyol, davant l’ensorrament del Règim del 78 i els intents de restauració reaccionària, davant la crisi d’encaix territorial originada pel Procés sobiranista de Catalunya i la latència de conflictes nacionals no resolts també a Euskadi, Galícia i Andalusia, l’esquerra té l’oportunitat i l’obligació d’articular una proposta política que aplegui la majoria treballadora i popular.
És probable que les respostes als reptes del futur les obtinguem de l’anàlisi del passat. Un retrobament de l’esquerra amb l’iberisme progressista és necessari per articular un projecte de pàtria comuna que mai podrà aconseguir-se des de la defensa d’Espanya. Espanya és, en essència un Estat reaccionari, les seves institucions i els seus símbols són resultat de segles d’absolutisme i tirania borbònica. Espanya és conservadora, monàrquica, centralista, catòlica, repressiva, caciquil.
Ibèria, en canvi, és progressista, republicana, federal, laica, democràtica, igualitària. Ibèria pot ser un projecte en comú per emancipar-nos del jou d’un imperialisme borbònic decadent. Un projecte que uneixi els pobles per a recuperar la sobirania popular, un projecte que uneixi les nacions per a recuperar les sobiranies nacionals, un projecte que uneixi la majoria treballadora per a recuperar la sobirania econòmica, social. Un nou projecte de país que s’assenti sobre noves bases democràtiques a través de diversos processos constituents. L’esquerra ha d’articular una proposta federal o confederal que, des del reconeixement al dret a l’autodeterminació de les nacions i als principis de la democràcia i la sobirania, doni resposta col·lectiva a l’Espanya reaccionària i centralista.
Ibèria, concebuda com a República Federal Ibèrica o com a Unió de Repúbliques Ibèriques, pot esdevenir, com ja ho va ser en el passat, una idea de nova pàtria que tota l’esquerra de la península, també la de Portugal, abraci amb orgull per a mirar el futur. Una nova bandera comuna, que no obligui a cap poble a renunciar a la seva pròpia bandera.
Cal que treballem plegats per un nou iberisme, republicà, democràtic i popular.
PA
Potser t’interessa: Per la revolta de la bagauda: aprendre i reprendre la nostra història
