Monsenyor James Ussher, arquebisbe d’Armarg i Primat d’Irlanda va calcular que sense cap mena de dubte el món va ser creat per Déu el 22 d’octubre de 4044 aC. a les 8 de la tarda. Era dijous. Si això va ser així, depenent del còmput dels set dies, l’home hauria estat creat al final d’aquell mateix dijous, a les 8 hores i un minut, o bé l’endemà divendres. És més probable aquest darrer càlcul, ja que es diu que Déu va descansar després, cosa que va haver de fer en dissabte com és més lògic per ser dia no laboral.
La dona va fer la seva aparició més tard, probablement el cap de setmana següent, ja que Adam no reclamaria al Creador companyia abans d’assolir la consciència de solitud que només experimentaria almenys transcorreguda una setmana. Potser menys, mitjançant l’avorriment paradisíac. En tot cas, la història de l’espècie humana, segons l’arquebisbe, és de curta durada.
Per a la ciència, el temps, l’espai i la matèria del cosmos van sorgir fa 13.800 milions d’anys a partir d’una primera explosió des d’un punt de densitat incommensurable en la dinàmica del qual ni tan sols seria vàlida cap llei coneguda. D’aquell monstruós producte difícil de trobar-hi un altre sentit o explicació més que la descripció causal d’esdeveniments hauria sorgit el nostre planeta fa 4.500 milions d’anys. La vida en ell va aparèixer en les primeres formes primitives fa 3.800 milions i, després de ser destruïda i reconstruïda aquesta vida primera per diversos avatars, l’ésser que es pot anomenar humà va sorgir fa menys d’un milió d’anys. Una nimietat temporal si ho comparem amb la magnitud dels temps i davant la minúcia del qual enfront l’enormitat dels espais és gairebé fútil, per anecdòtica, la pregunta del seu sentit: Per què existeix l’ésser humà?
Aquest interrogant que es pot adreçar a la totalitat de l’existent amb més mereixement de rellevància per la seva envergadura, es fa més descaradament desproveït de resposta útil davant la irrellevància de l’objecte: l’ésser humà, en efecte, no és més que un accident infinitament minúscul, atzarós i superflu encara que estigui resultant ser progressivament nociu fins i tot dins de la seva pròpia innecessaritat.
Ambdues perspectives, científica i arquebisbal, tenen validesa cognoscitiva encara que d’una racionalitat diferent. La ciència ens porta a una explicació causal de la vida humana sobre la terra, conseqüència evolutiva des de la primera explosió. El mite ens proposa el seu significat i el seu sentit: la voluntat divina. Perquè el Déu va veure que era bo que fos així, sent Ell la seva pròpia llei i causa. Quia voluit. Tot i que després va haver d’enviar un reparador.
Però totes dues, en tot cas, conflueixen en allò que conclouen: la vida humana sobre la terra és un miracle efímer i excepcional que igual que ha vingut se n’anirà. Ja se n’han anat altres formes de vida quatre vegades, gairebé la totalitat. No hi ha raó perquè l’excepció sigui cap regla. Tot esdevindrà de nou un món mineral i sense memòria, tornant a ser l’explosió incommensurable i muda.
Però no és només l’advertiment de les constel·lacions la que ens preveu. No és la manca d’advertiments amb veu humana, i no necessàriament la de profetes malhumorats, cosa que ens ha de servir d’excusa. Advertiments n’hi ha i hi ha hagut sempre. Ja Hesíode havia raonat, i explicat mitològicament (hi ha molt logos al mite), que la història de la humanitat estava desembocant des d’èpoques nobles a la de metalls barats. I Sòfocles representava a l’emoció i adhesió del poble reunit al teatre la grandesa admirable i sorprenent del què és humà:
“Caminen per aquí infinitat de coses formidables,
Però cap més formidable que l’home.
Fins i tot al cap de les rutes del grisenc mar
Amb borrascós àbrec, travessant-l’ho,
Sota l’amenaça de l’onatge que brama al seu voltant”
Però no s’oblidava en un fulgurant paràgraf final de prevenir-nos que aquest ésser també es transforma en nociu indesitjable quan falta a la decència:
(…) Però sigui privat de la condició de ciutadà en pagament de la seva gosadia i
falta d’escrúpols
Aquell amb qui conviu l’esglai
Tant de bo no comparteixi amb mi la llar
Ni estigui entre els que pensen igual que jo
Qui així es comporti!”
Estem tan acostumats a fiar-nos de la Història de la humanitat com a progrés que no només no ens adonem que aquesta es pot relatar com la història d’un immens escorxador. La lliçó de les històries sempre acaba amb l’optimisme de la Història. No hi ha document de cultura que no sigui un document de barbàrie, ens recorda Walter Benjamin.
Walter Benjamin precisament ens ha suscitat una altra versió més intensa i profunda, que és la que contemplaria un testimoni imparcial a les Tesis sobre el concepte de la Història. Benjamin ens il·lustrava la situació amb la seva memorable descripció del mite de la sorpresa de l’Angelus Novus.
Aquest Angelus Novus planeja en un viatge per sobre del que els humans són i han estat i seran, amb la mirada espantada empès pel vent de la història. Allà, on nosaltres no veiem sinó una cadena de dades, l’àngel veu una única catàstrofe que amuntega incansablement ruïna rere ruïna. L’Angelus Novus voldria despertar a tots per recompondre la destrossa, continua explicant Benjamin, però la tempesta és tan forta que l’empeny inconteniblement sense poder fer res per impedir el cúmul de ruïnes que progressa.
Hi ha, no obstant, una diferència entre els catastrofismes pessimistes del pensament conservador i la desesperança pessimista revolucionària. Els profetes de la decadència reaccionaris no volen identificar que l’amenaça que pesa sobre la humanitat hagi estat provocada pel desenvolupament del capitalisme, sinó per la pèrdua de l’encantament que exercia abans un pensament benèvolament dominant. S’ometia que era el que s’imposava a través dels pocs poderosos i vencedors de sempre. Els contrail·lustrats reneguen efectivament de l’actualitat, a la manera de Spengler, Smicht i Heidegger lamentant l’ocàs de les elits que han perdut el torn dominador substituïdes per altres amb menys mèrits estètics. No és així. La barbàrie no ha vingut per la llum de la raó i la llibertat sinó per la desraó interessada, actuant amb violència salvatge quan calia i amb l’astúcia de crear una cultura de servitud voluntària, alternativament, si algun dels mètodes brutals no donava els resultats suficients per a la fi última del lucre, el guany a tot cost i el profit. No. L’amenaça que pesa avui amb la seva gravetat irremissible ha estat produïda per la desraó dels vencedors, avui anomenats capitalisme.
Benjamin no deixa de plantejar un què fer? en un sentit diferent, no sols d’aquella desraó nostàlgica de les ideologies reaccionàries sinó que es va enfrontar, d’una manera que ha estat definitiva, al determinisme d’un pensament d’esquerra que conjuminava el progrés de les forces productives i el treball al progrés humà. Ben al contrari, Benjamin ens ha mostrat el pessimisme revolucionari. La transformació revolucionària és avui dia “pitjar el “fre d’emergència”.
No obstant, és de témer que el què fer? de Benjamin, en aquesta tasca de la frenada exigida pel pessimisme revolucionari, després de l’evolució posterior, no ja de la seva actualitat sinó de la nostra, pot resultar insuficient. El seu pessimisme s’ha quedat tan curt davant la destrossa com excessiu l’optimisme en la potència dels eventuals frens d’emergència. Amb la seva pròpia vida va donar testimoni anticipat del què és impossible, tal com va confirmar el seu propi suïcidi. El pes de les ruïnes que va veure l’Angelus Novus és tan gran que el terminus del viatge és molt a prop i gairebé no queda temps. Sent la runa massa alta no li queda a l’àngel espai per batre les ales. Sentim també de Benjamin que el final d’una història de patiment no desemboca necessàriament en rebel·lió sinó que ho pot ser en extermini.
El vol de l’Angelus Novus espantat encara no va arribar a contemplar el que hauria de venir en acumulació de ruïna i escorxadors. Ni, passats aquells immediats escorxadors de guerra que van succeir a la mort de Benjamin, tampoc va aconseguir la seva espantada vista la continuació per altres mitjans i en altres llocs. Les extincions de vides innocents per fams massives, les migracions terroritzades, les tanques i murs impedint la fugida de la desesperació, el mar-cementiri, … Tampoc va contemplar la imminent ruïna que arriba a la terra, el subsòl, el sòl i el vol: el podriment dels oceans i la contaminació d’aigües i fonts, la dissolució dels gels, la desertificació, l’escalfament, l’alteració desequilibrada i destructora de naturalesa i espècies, la brutícia de totes les superfícies, altures i profunditats de la terra, la podriment de l’aire pur, la descomposició del paisatge, l’esgotament de recursos energètics fòssils i minerals… Fins i tot l’herència més generosa i abundant dels milers de segles de la natura està sent arruïnada irremissiblement. Per fi, perquè res no sigui respectat, les vides dels éssers més innocents, les pobres criatures animals, companys amb qui compartíem aquesta mateixa herència natural, són destruïdes. Aquestes últimes víctimes deuen contemplar-nos amb la mateixa espantada mirada del Angelus Novus , no podent concebre com es pot matar amb tanta acumulació de maldat i crueltat que ni els més salvatges serien capaços.
El lloc privilegiat més expressiu d’aquesta feresa indiferent és la macrogranja. El formidable escorxador símbol de la història es fa cos real en aquest annex de carnisseria. El podrider de les macrogranges és la més paradigmàtica representació del podrider ambiental amb què l’ésser humà esgota tot sense cap reserva ni pietat.
Una macrogranja és la metàfora més expressiva del que el capitalisme està fent de nosaltres mateixes, en efecte, i no és estrany la susceptibilitat que ha aixecat la seva denúncia. Serà per al·lusions ofeses. Un espai d’acumulació, un lloc d’aprofitament. El capitalisme és, sobretot, explotació. En aquesta ocasió és explotació ramadera el que altres vegades i llocs és explotació humana sense més. En tot cas, una explotació d’éssers vius. Si aquesta, la ramadera, es permet ser més cruel que aquella, la humana, és perquè les víctimes els ho consenten. Els animals, no es reivindiquen ni organitzen perillosament ni sindicalment, només clamen la seva protesta amb xiscles de criatura torturada.
Però les macrogranges no signifiquen únicament un tracte inhumà més brutal que el que qualsevol bèstia bruta pogués imaginar que fos possible emprendre contra un altre ésser viu. Com a explotació que és, conté igualment el tracte irresponsable i insolidari cap a tothom. És la irresponsabilitat d’uns quants del deteriorament i perjudicis que es fan pesar sobre el proïsme que ha de pagar les conseqüències de la seva avarícia de lucre. No cal portar aquí les dades ja conegudes del seu desorbitat cost ambiental. La coneguda contaminació ambiental de les macrogranges, que es diu eufemísticament com a externalització de les deseconomies, és tan intensiva com el garbuix d’éssers vius que s’hi acumula. Una irresponsabilitat sense contemplacions que es fa imposar sobre el pobre animal capturat i l’enganyat veí, sense respecte ni al terra ni al subsòl ni al cel. Un desguàs de deixalles i orins, d’emanacions, de carn empresonada en massa, de sacrifici incessant, de mort i podriment. Un lloc infecte. Un lloc de merda. Tot per la pasta.
Les macrogranges comparteixen tècniques organitzatives amb llocs que van ser entrenament abjecte pel que fa a management d’explotats: des dels vaixells negrers del tràfic d’esclaus, fins als barracons de les pedreres de la vall dels Caiguts, les obres dels presos Banús i un llarguíssim i atroç etcètera dels quals l’entrenament i l’experiència no cessa. Tancar molts treballant molt per obtenir molt lucre a pocs.
El capitalisme sorgeix precisament com a tancament: el tancat privatitzador de finques comunals (comunistes) a l’origen rural, el tancament fabril de mà d’obra abans artesana en l’industrial, el tancament de càstig a la presó o penitenciària de ganduls, víctimes i desplaçats d’aquells règims, el tancament-càstig de les workhouses. És el tancament massiu i atapeït com a murs de fusta al mar, aquelles macrogranges humanes dels vaixells negrers de l’infame tràfic d’esclaus. Aquells navilis del comerç d’esclaus resulten ser, sorprenentment, el més semblant a la macrogranja. Igualment, eren un lloc de pudor, amuntegament i inhumanitat, del que ens parla Peter Linebaugth a The Shipslavers. Eren igualment espais de tancament les granges cotoneres d’Armagh, els magatzems-habitacions d’esclaus de les plantacions caribenyes, la reclusió a reserves dels iroquesos. On va estar i pugui estar tot allò obert a l’aire comú i compartit i lliure entre iguals, el capitalisme ha posat macrogranges d’aprofitament privat, posa setge a la llibertat per amuntegament. No essent possible per la seva rebel·lió ni suficient per a la seva desmesura de rendibilitat continuar fent-ho a les persones, ara toca el torn als animals.
Una macrogranja no és sinó una mínima expressió concentrada i il·lustrativa de la història humana el pitjor semblant de la qual s’ha fet comportament habitual i accelerat dels últims temps. El capitalisme, en efecte, ha normalitzat com a condició de l’ésser humà la depredació sense contemplacions. Fer i reproduir vida per al patiment i la rapinya, promoure vida i naturalesa per a l’engreix desmesurat del capital i del benefici,… Quina mena de ser s’ha acabat d’engendrar que no té la més mínima pietat davant tanta mirada innocent que clama amb espant i muda resignació dolenta sense entendre la crueltat de l’avarícia? Quina paradoxa d’inhumanitat és l’ésser humà?
L’enorme greuge comès, el patiment acumulat, de persones i animals i destrucció de coses ja comporta, accelerat en els últims temps, un saldo de deute moral que no sembla poder resoldre’s.
Malgrat les últimes crides d’advertència, l’espècie humana, però, segueix sense confessar-se a si mateixa que potser ja li queda poc recorregut. Ha entrat probablement en mode irreversible com a efecte dels desequilibris ecològics, de la superació dels límits de recursos de la biosfera, del deteriorament a tants llocs. La deliberació i el judici, encara que es donessin, que no es donaran, sobrevindrien massa tard.
Per al bisbe Ussher, l’aparició de l’humà sobre la terra és recent. Comparant-ho amb els temps còsmics és així certament. Davant de tanta desmesura de patiment d’innocents, d’enviliment de tot allò bonic i bo pot arribar a desitjar-se que tan aviat com va venir al món, amb la mateixa urgència, com més aviat millor, desaparegui d’ell. No és l’ésser humà un animal principalment nociu en termes globals del valor i l’existència de la naturalesa? La permanent interrogació de per què va ser creat l’home?, es pot continuar en una rèplica escèptica i desencantada amb “…que cap falta no feia”[1]. L’arquebisbe Ussher i la cosmologia sembla que permetrien apuntar una resposta més sarcàstica i aspra: “Total, pel que durarà,….”.
Al contrari de la religió de progrés que professem totes les persones, l’edat del ferro, darrera de les edats d’Hesíode en la seva història del desprogrés, ja és entre nosaltres amb tanta necessitat com justícia. Podríem al·legar, com a protesta, que no som, almenys no som totes, les causants del desastre i de la manca de noblesa del món en què vivim. Serien els poderosos de totes les èpoques els qui mereixerien l’extermini. Però ja no es tracta de mereixements sinó de fets bruts. L’extermini ens arriba a tots, encara que uns –els poderosos de sempre– siguin avançats per altres en aquest destí: els animals desvalguts primer, després, els humans pobres, en acabat vindrem els pobres humans.
La versió en castellà de l’artigle va ser publicada originalment a Viento Sur el 20 de gener.
Notes
[1] Aquest era el retret que feia Hermes, a un altre creador d’homes, Prometeu en la dramatització burlesca del diàleg dels déus de Luciano de Samosata. Un altre descregut, Saramago afegiria que tampoc no feia falta que Déu que el creés.
