Existeixen molt pocs estudis comparatius relacionats amb la qualitat o ineficiència dels cossos policials a escala mundial. Un dels més recents va ser realitzat l’any 2016 per l’Associació Internacional de Ciències Policials (IPSA, per la seva sigla en anglès). D’acord amb aquesta anàlisi Bulgària, Romania, Macedònia, Moldàvia i Kosovo compten amb deficients cossos policials a Europa, encara que l’actuació dels cossos francesos davant les protestes de les «armilles grogues» han donat mostra del seu caràcter violent i repressiu. En aquest sentit, tampoc es queden enrere les diferents forces policials en l’Estat espanyol.
La imatge que tenen la majoria de les societats de la policia, així com la manera en què percep la funció que aquesta exerceix, i la imatge que té la policia de si mateixa, disten molt. La policia resulta criticada per la premsa, odiada per les classes populars, respectuosa amb les classes altes, obstinada pels tribunals, mal pagada pels polítics, el seu comportament sol ser negativitzat, és impositiva, freda en la seva relació social i desconfiada. Però la policia no és una entitat aïllada del model estatal al qual respon en el seu exercici (al contrari), i com tota institució social, també està traspassada pel caràcter ideològic que defineix al model polític, econòmic i social en concret. És a dir, la policia no escapa de la seva connexió umbilical amb la mena d’Estat al qual pertany.
Des d’aquestes premisses, llavors, quin és el model de policia existent a Cuba, tenint en compte que estem parlant d’un cos de seguretat que neix amb el triomf de la revolució el gener de 1959. I que va representar l’eliminació d’una pràctica policíaca dissenyada sobre el crim i la tortura en la dictadura de Fulgencio Batista, construint-se en el seu lloc una nova visió de la Policia. (Situar aquest element és fonamental).
Amb el triomf revolucionari ocorregut a Cuba, s’inicien transformacions profundes en la vida del país, que una vegada orientades dins del projecte socialista van requerir l’exercici del Control Social per a instaurar el nou model d’Estat. I encara que l’activació d’aquest Control ha mancat de programes científicament concebuts per a l’erradicació de les causes del delicte —de les quals no poden separar-se factors com el masclisme, la violència de gènere, el desig d’adquirir béns materials de manera desmesurada, l’alcoholisme, etc.— és necessari assenyalar que tot avanç obtingut en aquest sentit és a càrrec de la política social implementada i dirigida a la creació de la nova societat socialista i d’un “home nou”. És a dir, que factors com els al·ludits estan subsumits dins dels grans programes de desenvolupament social concebuts per la Revolució.
L’experiència revolucionària en el disseny del sistema de policia té la seva història. La revolució va ser un fet de masses populars, i la Policia Nacional Revolucionària (PNR) va néixer del llavors Exèrcit Rebel per a mantenir l’ordre i consolidar el triomf en els territoris alliberats. Aquest cos es va integrar per homes i dones molt humils que van afrontar el repte de construir una nova nació, on una de les primeres mesures va ser establir la veritable igualtat social. En un inici la policia es va conformar ràpidament com a agència de l’Estat per a consolidar el poder revolucionari i com a tipus de força armada per a defensar la Revolució dels atacs dels enemics interns i externs. L’atenció al delicte comú estava relegada a un segon pla.
La PNR, com a corporació, va arrelar en la cultura del cos militar. D’aquesta manera la intervenció davant el fenomen del delicte va romandre encara adscrita a un model reactiu. Tenia la limitació d’estar dissenyada per a activar-se després d’ocorregut. Definit el rumb socialista de la Revolució, els nous criteris incorporats sobre la funció policial, van permetre distingir a la policia com a part creadora del nivell de vida, a més de garant de la seguretat ciutadana. Per exemple, en els anys setanta apareix el càrrec de Cap de Sector, que ja posseeix formació de treball comunitari, al qual se li assignen les principals missions de l’òrgan per a una estreta vinculació amb la població.
És llavors que comença a configurar-se un model de policia comunitària, els eixos fonamentals de la qual són: 1. Abandó de la perspectiva penal del delicte i reorientació a la noció de problema social. 2. Canvi d’imatge, de la noció de força a la de servei a la comunitat. 3. Sistema de control transparent sobre l’activitat policial, en formar part de la comunitat. 4. L’administració de policia dissenyada com a organització civil. 5. Substitució del concepte delinqüent pel de ciutadà problemàtic en el disseny d’actuació. 6. Incorporació del tractament a les víctimes com a part de la funció policial. Dit de forma resumida, és un model de policia que intenta tenir una actuació preventiva davant el delicte i que pren part creadora de la comunitat també.
L’abordatge a les formes d’activació del Control Social, per l’exercici científic practicat sobre la policia, és possible reconèixer que en les societats modernes la policia no s’ocupa exclusivament del delicte. La seva esfera d’atenció també s’estén com a servei de Defensa Civil i altres funcions socials, per la qual cosa la seva actuació està relacionada amb els problemes de la qualitat de vida.
Si assumim que la millor filosofia és i serà sempre prevenir i que per fer-ho la policia ha de tenir per base el consens i el suport de la immensa majoria del poble, és lògic que la noció de la policia com una força ha de ser substituïda. En el seu lloc i grau, la Policia ha de ser un servei públic en la comunitat com a pràctica revolucionària, on l’actuació de tots els actors socials sobre els factors i subjectes proclius al delicte sigui el primer.
Entendre el context en el qual actua la Policia a Cuba, requereix examinar la seva vinculació amb la seva societat civil. Els Comitès de Defensa de la Revolució, l’organització més gran de masses del país, sorgeix per al combat a la contrarevolució i la seva tasca principal és la vigilància revolucionària al nivell de quadra. La Federació de Dones Cubana assumeix la responsabilitat del treball social amb la dona i la infantesa. L’Associació Nacional d’Agricultors Petits, organitza al sector pagès en el seu paper d’aliat i cogestor del poder popular. Aquestes tres organitzacions fonamentalment, i altres que en menor grau, acullen en el seu si a la gairebé totalitat de la població cubana. La Policia ha desenvolupat una tradició de treball comunitari amb accions concretes per a l’enfrontament a la delinqüència. En el context cubà no és possible aconseguir una actuació policial eficaç sense una estreta cooperació amb aquestes organitzacions socials.
En l’escenari actual en el qual es desembolica la societat cubana, caracteritzat per l’augment de la criminalitat, l’existència de grups vulnerables, l’accés restringit al benestar material, l’emergència de processos d’exclusió i desintegració social (totes elles conseqüències de la recrudescència del bloqueig), però també amb la pràctica del règim social de la redistribució equitativa i de l’àmplia participació política dels sectors populars, tenim elements que actuen com a factors criminògens, d’una banda, i com anticriminògens, per l’altre.
Abans d’acabar, estaria bé assenyalar que la Policia a Cuba es va estructurar amb la denominació de Direcció General de Policia Nacional Revolucionària el 1977 i té com a missió principal preservar l’ordre públic, la tranquil·litat ciutadana i la seguretat viària. El seu model administratiu i de gestió és altament centralitzat. En aquest sistema de policia no són diferenciables els tipus de cossos i agents. L’agència es concep com una policia unitària sota el comandament d’un cap únic. El graó més baix és la Unitat de Policia (o Estació), present en cada barri, on funcionen diferents especialitats com a Instrucció Policial, Departament Tècnic d’Investigació i Seguretat Pública.
També es van estructurar aquestes unitats conforme a la Divisió Polític Administrativa de l’Estat, amb una Direcció General a escala de Nació i Prefectures Provincials a les quals s’afegeixen altres especialitats com a Patrulla, Trànsit, Tècnica Operativa i Brigada Especial —per a casos de criminalitat greu com a baralles de carrer amb arma blanca, individus amb armes de foc, casos de segrestos d’embarcacions, aeronaus, etc.—. És important no confondre amb brigades antidisturbis, ja que a Cuba no existeix aquest tipus de cos policial pel seu caràcter repressiu i intimidatori.
Finalment, cal dir que en 2020 la World Population Review (Revista Mundial de Població), va publicar un article on enumera una relació de països amb més assassinats a les mans de les forces de l’ordre. La Policia Nacional Revolucionària de Cuba, que ha estat objecte de campanyes mediàtiques de descrèdit últimament, no es troba en aquesta llista.
