Des de l’assassinat de Trayvon Martin l’any 2012 i l’alçament de Ferguson el 2014, el Movement for Black Lives (Moviment per les Vides Negres) ha desenvolupat encara més enllà les seves demandes, passant d’un anomenat “reformisme”, parlant de reformes com nous mètodes d’entrenament policial, “policia comunitària”, càmeres als cossos i diversitat a l’hora de contractar nous policies, a una posició molt més ferma de “desfinançar” (“defund”) i, fins i tot, abolir la policia després l’assassinat policial més recent, de George Floyd, a Minnesota.
Com hem arribat fins aquí? El racisme contra els negres i el colonialisme estan integrants en les bases mateixes de la societat dels Estats Units, el que obre la porta a una superestructura supremacista blanca. Això significa que les lluites contra el racisme i el capitalisme són lluites separades, però entrellaçades, paral·leles (però no idèntiques) que, juntes, avancen cap a un futur just. El revolucionari V.I. Lenin va veure la lluita per la democràcia indissolublement unida a la lluita contra el racisme i l’opressió de classe i nacional. Va dir que la lluita per la democràcia era clau per promoure la unitat entre els treballadors de la nació opressora i la gent de qualsevol nació o nacionalitat oprimida.
Henry Winston, expresident del Partit Comunista dels Estats Units, va dir que des dels seus inicis, la seva organització va veure la lluita contra l’opressió racista com a part de la lluita de classes i va reconèixer que els negres estaven oprimits com a poble. “El treball amb pell blanca i el treball amb pell negra”, va dir Winston al seu llibre Strategy for a Black Agenda, “no podrien ser lliures a no ser que les demandes especials del poble negre triplement oprimit es posessin al centre de la lluita pel progrés i el socialisme”.
Després de la fi de l’esclavitud i l’expansió del capitalisme industrial cap al sud dels EUA, van sorgir noves maneres de mantenir l’essència de l’esclavitud per tal de mantenir els guanys en mans de la classe dominant. Aquests mitjans podien incloure sistemes de lloguer de presons i convictes i el complex penitenciari modern, que ara conté la població de presons més gran del món i té un terç dels homes negres (i cada vegada més dones negres, persones trans i persones no-conformes amb el seu gènere) sota el seu control.
A Are Prisons Obsolete?, Angela Davis explica que, amb l’economia capitalista mundial i dels Estats Units impulsada per la recerca de guanys i, en les últimes dècades, el desmantellament de l’Estat del Benestar, “les capacitats de supervivència de les persones pobres es van veure cada vegada més restringides per l’omnipresent presència de la presó”. Els funcionaris electes i els mitjans corporatius van justificar les noves pràctiques en sentències (com, per exemple, la Llei contra el Crim de 1994) – enviant així a cada vegada més persones a la presó i iniciant una campanya frenètica per a construir cada vegada més presons – “argumentant que aquesta era l’única manera de fer que les nostres comunitats estiguin lliures d’assassins, violadors i lladres”.
L’empresonament massiu de persones negres i llatines es va expandir a causa de les noves polítiques nacionals contra el crim, com la Guerra contra les Drogues, les retallades neoliberals en el finançament de la xarxa de seguretat social, les polítiques de pobresa i habitatge que condueixen al sensellarisme, les mesures d’immigració draconianes i l’expansió de la vigilància policial a les escoles mentre es retallaven els pressupostos destinats a l’educació pública. Tot això va conduir a l’ara anomenat conducte “de l’escola a la presó”, en el qual els joves negres són greument criminalitzats no només pels seus barris i comunitats, sinó també als seus espais d’aprenentatge. A End of Policing, Alex Vitale escriu:
“El 1994, [Bill Clinton] va introduir la Llei d’Escoles Lliures d’Armes, que va introduir polítiques de disciplina escolar de ‘tolerància zero’. Seguint aquest exemple, els legisladors i administradors escolars van adoptar una sèrie de codis disciplinaris severs, col·locant sistemes de vigilància, detectors de metalls i un gran nombre de policies a les escoles. Aquestes polítiques han conduït a una creixent criminalització dels joves, malgrat que les taxes de criminalitat han caigut. Segons el Departament d’Educació, es van realitzar 92.000 detencions en el curs escolar 2011-2012… És més probable que les escoles amb alts percentatges d’estudiants de color tinguin polítiques de tolerància zero i generin més suspensions, expulsions i detencions”.
L’empresonament massiu té efectes reverberants que posen més guanys en mans de la classe dominant. Per exemple, estats com Florida i altres retiren el dret a la ciutadania als exreclusos en el mateix moment en el qual els retiren el dret a registrar-se per votar si tenen un delicte greu al seu expedient. (Els votants de Florida van aprovar recentment en referèndum una mesura per la qual restauraven els drets de sufragi; això ha estat anul·lat i reemplaçat per un fiasco d’impostos electorals avui en dia). A sobre, els delictes registrats a l’expedient d’una persona comporta una dificultat més gran a l’hora de trobar feina per aquests “ciutadans retornats”.
El benefici privat també ha estat el resultat de la gran dependència del càstig penal i de l’empresonament, la qual cosa ha conduït a la construcció de presons i centres de detenció privats, on moltes d’aquestes presons tenen reclusos que fan treball esclau per empreses privades com els grans magatzems JC Penney. A més, les penitenciàries estatals i federals fan que els reclusos realitzin treballs penitenciaris; un exemple són els presos que apaguen incendis a Califòrnia o els productes venuts per companyies com Bounty paper towels, Crest toothpaste, Emergen-C, desinfectant per mans i molts més productes venuts per corporacions. I no podem deixar de banda el context global, amb contractistes privats com G4S que es beneficien de l’augment de la seguretat a les escoles estatunidenques, la vigilància a la frontera entre Mèxic i els Estats Units i les mesures de l’apartheid israelià sobre els palestins.
Abolició i “reformes vs reformes”
L’abolició cal entendre-la com un procés i una crida a l’acció, no pas com una retòrica ultrarevolucionària buida. A més, anomenar-se abolicionista significa voler abolir les condicions que sotmeten a la majoria del poble Negre. Nosaltres (els Negres) no podem esperar que la revolució socialista o el comunisme global posin punt final a les condicions de criminalització, empresonament massiu i violència estatal – i posar fi a això és del que tracta aquest aixecament actual contra el terror policial.
De fet, el marxisme insisteix en que el socialisme mai s’assolirà a no ser que les demandes dels negres i altres persones de color s’abordin ara i aquí. Comprendre l’anàlisi marxista-leninista bàsic de l’estat com una eina repressiva de la classe dominant i un lloc de lluita democràtica no significa que es pugui ignorar el caràcter independent de la lluita d’alliberament negra, tal com va advertir Winston. Perquè el capitalisme està construït sobre els fonaments del racisme, la lluita antiracista és fonamental per desmantellar-lo.
“L’abolicionisme no només significa el tancament de les presons [i, posteriorment, el desmantellament de la policia], sinó la presència, en canvi, de sistemes vitals de suport que manquen a moltes comunitats”, va argumentar recentment l’experta en presons i geògrafa Ruth Wilson Gilmore al New York Times. D’ençà que el concepte “complex industrial de presons” va ser incorporat per Mike Davis a la dècada de 1990 i Angela Davis va popularitzar la frase “abolició de presons” a través dels seus discursos i escrits, aquestes idees han cobrat molta força en els darrers anys. Són adoptats per cada vegada més dones negres i organitzadors queer negres, especialment per aquells a Critical Resistance i BYP100 qui han entès el paper de la violència racista i de gènere com una forma de superexplotació en el modern complex industrial-penitenciari.
La qüestió amb la qual hauríem de desafiar-nos a nosaltres mateixos és la següent: com creem noves formes de seguretat pública i com no reproduïm formes de violència i danys?
Les crides a “reformar” la policia són sovint una altra manera de justificar atorgar a la policia més finançament, expandint els seus pressupostos i legitimant la seva funció en la societat. Campaign Zero, dirigida per DeRay Mckesson, ha presentat recentment un conjunt de reformes destinades a reduir les morts per violència policial un 72% anomenades #8CantWait. Aquestes vuit reformes inclouen demandes de prohibir les asfíxies i els estrangulaments, l’exigència de pràctiques de desescalada, l’exigència d’avisos abans de disparar, l’esgotament de totes les alternatives abans de disparar, l’observació del deure d’intervenir, la prohibició de disparar a vehicles a moviments, entre d’altres.
Si bé és cert que aquestes demandes semblen benintencionades en la superfície, en realitat legitimen la funció de vigilància a la societat i són insuficients per assolir un canvi real. De fet, moltes d’aquestes reformes ja s’han implementat en tots els departaments de policia dels Estats Units, incloent-hi el responsable de la mort de George Floyd. Mckesson ha estat també criticat per ser deshonest i diluir l’efecte del moviment Black Lives Matter en utilitzar estratègies corporativistes per a abordar problemes com la violència policial.
Només perquè quedi clar, quan parlem de “reformes” en aquest article, estem intentant distingir entre les “reformes reformistes”, que atorguen més legitimitat a la policia i a les presons i amplien l’abast d’aquestes forces – com és el cas del reemplaçament d’una antiga presó disfuncional per una nova i moderna presó (pista: segueix sent una presó) o més entrenament pels oficials de policia – i les reformes “no-reformistes” que van en la direcció de desmantellar les presons i la policia com un tot a través del desenvolupament d’alternatives tangibles a aquestes estructures de violència. Aquestes mesures disminuirien el seu impacte – com desinvertir recursos d’aquestes partides i destinar-los a atenció mèdica, habitatge i al benestar de les comunitats
Com a resposta a la campanya #8CantWait dirigida per Mckesson, els organitzadors i teòrics abolicionistes han creat #8ToAbolition, que inclou el següent:
- Desfinançar la policia
- Desmilitaritzar les comunitats
- Treure la policia de les escoles
- Alliberar les persones de les presons
- Derogar les lleis que criminalitzen la supervivència
- Invertir en l’autogovern de la comunitat
- Proporcionar habitatge segur per tothom
- Invertir en cures, no en policies
Un element central d’aquestes reformes abolicionistes és la necessitat d’abordar el robatori de salaris i la bretxa salarial mitjançant la provisió de recursos per a un salari digne i mesures compensatòries especials per a abordar l’explotació racial i de classe en el passat, acabar amb l’atur mitjançant la promulgació d’una garantia de treball, atenció mèdica universal amb un pagador únic, educació pública gratuïta universal, habitatge assequible i accessible (a través de l’expansió del control de lloguers, habitatges públics i fideïcomís de terres comunitàries), expansió d’empreses democràtiques, programes juvenils (que no involucrin a la policia), etc. #8ToAbolition té com a objectiu “construir un món en el qual hi hagi 0 assassinats policials perquè hi ha 0 policies, no perquè la policia estigui millor capacitada o millor regulada per a continuar defensant sistemes dissenyats per a oprimir les nostres comunitats”.
La fi de la policia?
La policia cal entendre-la com una eina de control social en termes de protecció de la propietat privada (és a dir, el capitalisme) i la supremacia blanca, amb els seus orígens en les patrulles d’esclaus del Sud i en les pràctiques emprades per a reprimir els moviments de treballadors en llocs que abans i actualment estan sota domini colonial i imperialista, incloent-hi els treballadors als Estats Units. A més, el complex industrial policial i penitenciari està indissolublement lligat al complex industrial militar. A més de rebre equips militars excedents gratuïts del Pentàgon a través del “programa 1033” militar, els departaments de policia estan comprant equips militars directament a contractistes militars privats fent servir subvencions del Departament de Seguretat Nacional. Cada vegada més, la policia funciona com una força d’ocupació militar a les comunitats Negres i llatines.
A més, les pràctiques de “detenció i registre” que es van usar àmpliament a la ciutat de Nova York (i posteriorment es van replicar a altres ciutats importants com Washington DC) ataquen i assetgen als joves negres i llatins pobres i de classe treballadora i els sotmeten al sistema de càstig juvenil. La policia també ataca obertament a les persones negres trans i queer, essent un exemple el recent assassinat policial de Tony McDade, un home trans negre. El paper de la policia és crear més danys i violència en la societat en lloc de garantir la seguretat pública.
La possibilitat d’acabar amb la funció de control social que duu a terme la policia està generant molta discussió. The End of Policing, escrit per l’estudiós de la justícia criminal Alex Vitale, ha guanyat molta tracció en les últimes setmanes, durant les manifestacions, la qual cosa ha permès a l’autor concedir moltes entrevistes amb mitjans com Democracy Now!, o NPR. El llibre de Vitale detalla els punts febles de la vigilància reformista i proposa alternatives a la vigilància i noves formes de seguretat pública per les comunitats, incloent-hi moltes de les exigides pel moviment #8ToAbolition.
La coneguda organitzadora del moviment abolicionista Mariame Kaba, fundadora del Projecte NIA, una organització de base amb la perspectiva d’acabar amb l’empresonament de joves, diu:
“Hem de crear les condicions que permetin disminuir la demanda de policia i vigilància. Necessiteu treballs, salut, habitatge i la gent necessita poder viure la seva vida. Necessita crear estructures per abordar el dany i responsabilitzar a les persones. La gent pensa que els abolicionistes minimitzem els danys, però ens ho prenem molt seriosament. La seguretat és una acció col·lectiva”.
Kaba és també cofundadora de We Charge Genocide, un esforç intergeneracional per documentar violència policial a Chicago i enviar a organitzadors joves a Ginebra, Suïssa, per presentar informes a les Nacions Unides, fent-se eco del treball realitzat per William L. Patterson, Paul Robeson i W.E.B. Du Bois a la dècada de 1950 com a part del Congrés de Drets Civils.
En un altre article recent al New York Times, ha ampliat el problema que enfronten els abolicionistes a l’hora de comunicar les seves propostes, afirmant que “com a societat, hem sigut tan adoctrinats amb la idea que resolem problemes vigilant i engabiant a les persones, que molts no poden ni imaginar cap solució que no passi per les presons o la policia a l’hora d’enfrontar la violència i els danys”.
Control comunitari
La recentment refundada Aliança Nacional Contra El Racisme i la Repressió Policial (NAARPR per les seves sigles en anglès) també ha presentat propostes en la direcció de l’abolició. Mentre l’organització emfatitza el control comunitari de la policia a través d’una junta de policia democràticament electa que sigui responsable per les seves accions, també ha posat més importància en el control comunitari del pressupost ciutadà per tal de retallar les despeses en policia. Per exemple, el moviment que demana un Consell Civil de Responsabilitat Policial (CPAC per les seves sigles en anglès) a Chicago, liderat per Frank Chapman, un líder de NAARPR, demanda un control complet de les forces locals de policia com una passa cap a l’alliberament Negre.
L’organisme que està organitzant per guanyar – CPAC – diferiria de les Juntes Civils de Revisió Policial que existeixen actualment en moltes ciutats, però que amb massa freqüència estan plenes de persones designades que són supremacistes blancs i/o aliats de la policia. Chapman:
“Les ciutats estan gastant una gran part dels seus pressupostos en la policia a càrrec dels serveis socials, l’atenció mèdica, les infraestructures i altres necessitats. El control democràtic de la policia transforma les dinàmiques del poder entre policia i ciutadania. Les comunitats negres vigilen a la policia als seus barris per confrontar les arrels racistes a llarg termini de la vigilància policial als Estats Units”.
Demandes com el control comunitari de la policia i dels seus pressupostos donen al CPAC i formacions similars l’espai per a lluitar i respondre a les crides a “desfinançar la policia”. Esperar al fet que els polítics burgesos responguin a les crides no tindrà cap mena de resultat. El control comunitari de la policia obriria noves lluites democràtiques i posaria més poder en mans de la comunitat, el que podria obrir la possibilitat de desmantellar la policia a través d’un procés democràtic. Les ciutats que actualment s’estan organitzant entorn de les demandes inspirades en el CPAC s’estenen des de Mailwaukee fins a Salt Lake City i Tallahassee.
Sota el model CPAC, “control comunitari” significa:
- Un consell de civils escollit directament.
- Autoritat final sobre la política policial, la política de supervisió i el pressupost, també redacció i revisió.
- Plena autoritat sobre mesures disciplinàries i recursos legals, també el poder de citació i la convocatòria de grans jurats.
- Poder per a contractar i acomiadar al cap o superintendent de la policia, a tots els oficials del cos, al titular de les juntes i oficines de control o revisió existents i als membres d’aquestes.
- Accés ple a totes les investigacions de les institucions de supervisió o revisió.
- Ampliar l’abast de les investigacions per a incloure totes les denúncies de mala conducta, fins i tot l’agressió sexual.
- Negociació de convenis sindicals.
- Excloure a tots els agents de l’ordre públic actuals i anteriors per a servir a la junta.
Critical Resistance, una organització que Angela Davis va ajudar a fundar a finals de 1990, ha criticat recentment la crida al control comunitari. L’organitzador Kamau Walton diu que “el control comunitari de la policia” sona com un “control comunitari dels militars”, ja que la policia (i els militars) – eines opressives de criminalització i deshumanització – sostenen a les persones en el poder que es beneficien de l’explotació. La policia en general no protegeix a les persones negres, immigrants, persones no-conformes amb el seu gènere o treballadors.
Critical Resistance diu que el “control comunitari” no reduirà el finançament de la policia, no desafiarà la noció que la policia augmenta la seguretat, no reduirà les eines, tàctiques i tecnologia que la policia té a la seva disposició; i no reduirà l’escala de vigilància. Critical Ressistance recomana el següent: prioritzar la despesa en salut comunitària, educació i habitatge assequible, limitar l’acumulació d’hores extra i el pagament d’hores extra per a exercicis militars i retirar la participació en programes de militarització policial, exigir que els policies siguin responsables de convenis per mala conducta, suspendre l’ús de llicència per policies sota investigació, retenció de pensions i no recontractació de policies involucrats en episodis d’ús de força excessiva i reducció de les dimensions del cos policial.
És important tenir present també el context històric. El Partit dels Panteres Negres (BPP per les seves sigles en anglès) per l’Autodefensa va demanar el “control comunitari de la policia” durant la seva existència, i també va demanar requisits de residència a les comunitats que vigilaven els policies destinats a vigilar aquelles comunitats (ara comunament conegudes com a “vigilància comunitària). El BPP es va formar i va operar abans que el concepte “complex industrial penitenciari” fos adoptat, i el partit va ser desmantellat per COINTELPRO i l’FBI abans d’evolucionar en una direcció abolicionista. Critical Resistance té com a objectiu construir a partir d’aquest treball històric, en lloc de repetir-lo, i examinar la següent etapa cap a l’alliberament a través de l’avenç d’aquestes lluites del BPP i l’Exèrcit Negre d’Alliberament.
Tampoc podem oblidar el que va succeir al moviment laboral dels Estats Units com a resultat de l’expansió de la policia i la vigilància. Em venen a la ment alguns moments històrics, com els Palmer Raids del primer Red Scare després de la Primera Guerra Mundial i la guerra macarthista contra la classe treballadora a través de la llei anticomunista Smith Act i els projectes de llei Taft-Hartley que apuntaven a coneguts (i desconeguts) comunistes i a aquells que eren amics als sindicats del CIO i a les organitzacions d’alliberament negre com Sojourners for Truth & Justice i Southern Negro Youth Congress.
La policia i l’FBI van de bracet quan es tracta de desmuntar els moviments massius de persones que desitgen articular una alternativa al capitalisme i el racisme. Aquests casos van fer retrocedir al moviment sindical durant dècades mitjançant l’empresonament de líders d’organitzacions i sindicals, i van conduir a un control corporatiu més fort de l’economia mentre l’organització sindical es va debilitar.
Mateix conflicte, mateixa lluita
Els organitzadors de les diferents campanyes de “desfinançament”, “abolició” i “control comunitari” es veuen tots a ells mateixos com a part de la mateixa lluita cap a l’abolició, fins i tot tenint diferents aproximacions estratègiques sobre com arribar a aquest fi. Per exemple, Frank Chapman de NAARPR diu que CPAC no està en desacord amb els organitzadors que pressionen pel desfinançament dels pressupostos policials o l’abolició immediata. “La pregunta és com arribarem a aquest objectiu”, diu Chapman, qui també cita a Charlene Mitchell, qui fou líder de CPUSA i NAARPR a la dècada de 1970, aconsellant: “Condueix a la gent fora de les seves frustracions, no cap a dins”.
Els organitzadors en aquests moviments, ja siguin nous a l’abolició i la política revolucionària o veterans experimentats, han d’entendre com d’estretament vinculades està el nostre sistema econòmic capitalista neoliberal amb l’expansió de la criminalització i el càstig, defensada per la policia i l’entramat industrial-de presons més ampli. També podem notar que gran part de la violència que experimentem és resultat del nostre sistema racial capitalista violent: un país sense atenció mèdica universal i gratuïta, habitatge accessible, educació gratuïta i garantia de llocs de treball reproduirà formes de violència per a mantenir l’statu quo de persones sense llar cròniques, problemes de salut mental, tiroteigs a les escoles, explotació als llocs de treball i un llarg etcètera.
Necessitem reduir la petjada i la necessitat de vigilància policial en si mateixes. Això comença per la despenalització de les drogues i la fi de la costosa Guerra a les Drogues i l’expansió de les estratègies de reducció de danys a través de la contractació de treballadors socials en lloc de policies a les escoles i veïnats, i fer que responguin a les crides de crisis de salut mental. Requereix despenalitzar el treball sexual i acabar amb les ordenances contra les persones sense llar, fent que el transport públic sigui gratuït (eliminant, així, la “necessitat de vigilar el salt als torniquets de metros i trens), contractant més mediadors de resolució de conflictes i facilitadors de responsabilitat comunitària per tal de gestionar la violència domèstica. La inversió en consellers s’ha d’ampliar, designant a persones capaces de resoldre els problemes de la comunitat perquè esdevinguin un punt de contacte per les denúncies i es puguin emprar models de justícia restaurativa i transformadora a l’hora d’abordar disputes i qualsevol cas de violència.
També hem de deixar clar a què ens referim quan parlem d’aproximacions a la justícia “transformativa”. Substituir policies per mediadors de conflictes o treballadors socials no resoldrà tots els afers de la societat. El treball social en si mateix és una institució que té un historial d’abús del poble Negre a través de pràctiques com la separació de nens de les seves famílies, la violació de l’autonomia corporal o l’ús de drogues coercitives, i cal que es transformi en una institució que proporcioni el finançament suficient per a l’atenció proactiva a la salut mental per a aquells qui ho necessitin.
Els exemples inclouen: equips d’intervenció de crisi per a desarmar i desescalar conflictes relacionats amb la violència armada, robatoris menors o violència domèstica; serveis d’ús de substàncies que intervinguin en transaccions de drogues perjudicials; personal desarmat d’urgència capacitat en salut mental i en reaccionar a comportaments erràtics; i diferents interaccions amb treballadors de les ciutats en resposta a situacions com llums de cotxes trencades o persones que dormen al carrer.
A més, grups com Black Lives Matter D.C. han desenvolupat formes de vigilància policial, que supervisen i documenten actuacions de la policia que criminalitzen, tracten amb brutalitat o fereixen membres de la comunitat, de manera molt similar al que realitzaven les “Panther Patrols” del Black Panther Party for Self-Defense, que poden ser una possibilitat i una alternativa per a respondre la violència a les comunitats. Aquestes són alternatives realistes als enfocaments actuals de seguretat pública.
Quines actuacions podem desenvolupar ara?
- Comprometre’s amb les demandes a la web de M4BL.
- Organitzar-se a la branca de la NAARPR de les nostres ciutats (o començar-ne una si no existeix) per impulsar una campanya de control comunitari.
- Organitzar, amb grups abolicionistes locals com BYP100 o Critical Resistance campanyes per a la desinversió que aturin l’expansió de presons i l’augment dels pressupostos policials.
- Educació política sobre el rol de la policia i la presó a través de la lectura de literatura sobre abolició i la participació en tallers sobre l’abolició i la comprensió dels sistemes entrellaçats de classe, raça i gènere.
L’abolició és sinònim de comunisme, la construcció d’un futur igualitari basat en la democràcia, la justícia i la igualtat. Comprendre que les lluites pel socialisme i l’autodeterminació dels Negres són paral·leles, però estan entrellaçades, tal com van assenyalar Lenin i Winston, és veure que les idees abolicionistes són realistes i no han d’esperar a una revolució socialista.
Tot i això, si s’implementen aquestes idees abolicionistes, es pot conduir directament al desmantellament del mateix capitalisme. Hem de continuar buscant la manera de lluitar contra l’opressió racial i nacional a través de l’expansió del control popular sobre les seves comunitats, tot abolint el complex industrial-penitenciari i la violència policial que li permet funcionar.
La versió en anglès d’aquest article es va publicar originalment a la revista People’s World.
