“Tu pots ser el que vulguis”. Aquesta idea se’ns repeteix a tota hora per tots els mitjans. S’inculca en la infància a través de milers de films, series, llibres, còmics, joguines. Es fica a les nostres ments adultes a través de la repetició constant i insistent de consignes publicitàries.
“La receta para ser quien quieres ser: no debes conocerte, sino construirte” diu el títol d’un article del Confidencial, en el que s’exposen les teories pseudocientífiques de diversos promotors del “creixement personal” i l’autoajuda, com a tendències “cool” de la psicologia actual.
“Cadascú pot ser el que ell vulgui“, ressona arreu. La idea s’ha convertit en el missatge central del pensament únic. És el fil conductor de la major part de mites contemporanis: homes i dones autoforjats en l’esforç i la superació. És la idea base de gairebé totes les produccions de Hollywood. “Pots ser qui vulguis ser“, ens repeteixen a Princeses Disney i als anuncis de Barbie, a la major part de pel·lícules de superherois i a tantes i tantes sagues com Star Wars, Harry Potter…
En aparença es tracta d’un missatge innocent i positiu que apel·la a l’esforç i a l’auto apoderament, que promou la “cultura del mèrit” i l’individu crític que no tem nedar a contracorrent, contra les tradicions. La consigna resulta francament atractiva, perquè negar-ho? Ser el que es vulgui ser, gairebé equival a fer el que es vulgui fer. Sembla tota una exaltació de la llibertat i de joventut permanent. Però, en realitat, és una afirmació falsa i molt perillosa, dissimulada d’una hipòcrita ingenuïtat, que desperta l’egoisme inconscient que habita en cada individu, per a dividir i trencar els lligams comunitaris i socials. D’alguna manera, ve a ser la repitició de l’individualisme clàssic, una versió globalitzada de l'”american way of life” o la modalitat contemporània de la “terra promesa“, tan sols una consigna efectiva per a la manipulació de les masses.
Segons això, els éssers humans no som allò que les nostres circumstàncies físiques i materials determinen, sinó allò que la nostra ment construeix perquè el nostre esperit ho anhela. Per tant, també es tracta, de manera molt clara, del ressorgiment d’una de les més antigues tesis de l’idealisme filosòfic, completament descartades per l’experiència científica, la que sosté que la idea preval sobre la matèria.
Aquesta ideologia promou un món de façana i superficialitat, on les persones no són allò que determinen les seves condicions físiques, econòmiques, materials, socials i culturals, sinó allò que projecten d’elles mateixes, autoexposades a les xarxes d’internet com a mercaderies a la venda i productes comercials. Amb aquest discurs se’ns anima fomentar l’egoisme dels nostres desitjos, a menystenir la nostra realitat i a construir-nos una identitat de fantasia, a rebutjar tota autenticitat per a desconstruir-nos i reconstruir-nos com a individus a imatge i semblança dels estereotips televisius i mediàtics. Amb aquest discurs s’alimenta el miratge d’un progrés tecnològic i científic que encara no ha aconseguit resoldre el principal problema de la humanitat: la desigualtat social. És una ideologia que ens condemna a la frustració.
En veritat, tota persona adulta sap, o li convé saber, que no podem ser el que vulguem ser. És un coneixement que vulgarment es pressuposa a qualsevol estudiant de primària. Hi ha multitud d’impediments que ho fan impossible, obstacles de tota mena. Hi ha impediments físics, químics, biològics, genètics, econòmics, socials, legislatius, culturals, que, en darrer terme, ens impedeixen ser qualsevol cosa que vulguem ser.
Fem el que fem amb les nostres vides, si d’aquí a dos mil anys uns investigadors es troben amb un pèl nostre i l’analitzen, no només podran saber del cert de quina espècie vam ser, sinó també quin era el nostre sexe i quines les nostres característiques físiques més destacables. Si, a més del pèl, disposen del nostre cos sencer, llavors, fins i tot, podran arribar a esbrinar molts altres detalls, com la nostra professió, la nostra classe social i informacions molt més íntimes. Podran saber amb força certesa qui vam ser, qui som.
Malauradament o afortunadament, som el que som, i no podem canviar-ho. El que sí que podem canviar és el que fem.
Resulta sorprenent el contrast d’aquesta toxina ultraliberal, que intenten injectar-nos als cervells, amb les ensenyances de la major part d’escoles filosòfiques de tots els temps, que sempre han defensat la consciència, la humilitat, la introspecció i l’acceptació d’un/a mateix/a, com a via per l’alliberament.
“Coneix-te a tu mateix” pregonava el filòsof Sòcrates. “Conèixer els altres és intel·ligència, conèixer-se a un mateix és saviesa” deia Lao Tse. “Fes-te allò que ets” deia Píndar. “El coneixement d’un mateix és el començament de la saviesa” ensenyava Krishnamurti. “Pols som i en pols ens convertirem” diu la Bíblia. “Un cop acceptem els nostres límits, anem més enllà“, deia Einstein. “Acceptació sense resignació” sostenia Gandhi.
Un dels psicòlegs més influents del segle XX, Carl Rogers, remarcava la necessitat de l'”acceptació incondicional” com un requisit imprescindible en la relació d’ajuda entre els éssers humans en general, i en el procés terapèutic, en particular. Segons ell, l’acceptació personal afavoreix l’empatia i la seguretat, no només en les relacions amb altres persones, sinó també amb un/a mateix/a. Així que, no es tracta de ser com es desitja, sinó d’acceptar allò que un/a és.
La consciència i l’acceptació, personal i col·lectiva, són els valors revolucionaris que han guiat el progrés de les societats des de l’antic esclavisme fins a l’actualitat. Sense consciència de qui som, no hauríem pogut fer res per a canviar la nostra condició. Quan acceptem allò que som, llavors podem modificar les conductes socials imposades i transformar la nostra realitat. Mai no podrem arribar a contradir les lleis naturals però, si les coneixem, podrem utilitzar-les per a superar els límits físics de la nostra condició, la qual cosa no farà que deixem de ser el que som. No podem canviar la nostra essència, però si el nostre rol en la societat i en el món. Potser no podem fer-ho totalment de manera individual, però sí que podem fer-ho de manera col·lectiva, l’espècie humana.
Per això, la insistència a parlar de la consciència de classe. Perquè la consciència de classe comporta acceptar la nostra condició d’éssers humans, homes i dones nascuts per a ser classe treballadora. Persones que, en el marc de la societat capitalista, tenim assignada irremeiablement la funció productora de béns i serveis; no per al benefici del conjunt de tota la societat, sinó per a l’enriquiment il·limitat d’unes minories improductives.
La dura realitat és que no podem ser allò que volem ser. No podem ser una altra cosa que éssers humans, dones i homes de la classe treballadora que vivim del nostre esforç. Som persones que patim, en major o menor mesura, el dolor innecessari d’un sistema social basat en l’explotació laboral i l’esclavitud del deute. El que sí que podem fer és canviar el rol que aquesta societat ens ha assignat. Allò que fem, això sí que depèn de nosaltres.
PA
