L’Organització del Tractat de l’Atlàntic Nord entrà en vigor l’agost de 1949. És un tractat multilateral que vincula als EUA amb els Estats aliats de la seva política internacional en matèria de Defensa Nacional. Amb la creació de l’OTAN, es produeix un canvi als sistemes de defensa dels Estats: fins llavors, la defensa dels territoris estatals es basava en l’autodefensa, les decisions es prenien de manera sobirana per part de cada Estat i se signaven pactes bilateral; a partir d’aquell moment, els Estats cedeixen la seva sobirania en matèria d’organització i defensa militar a una organització supranacional i, a canvi, l’organització els garanteix que davant qualsevol atac que rebi un dels Estats membres, aquest s’entendrà com un atac a tots els que hagin signat la seva adhesió al Tractat (el de l’OTAN).
Encara que, en un principi, el nom del Tractat sembla dir-ho clar (“de l’Atlàntic Nord”), veiem com s’hi incorporen països que no són atlàntics, sinó mediterranis. Els Estats que van conformar l’OTAN en el moment de la seva fundació van ser: Bèlgica, Canadà, Dinamarca, els Estats Units, França, Islàndia, Països Baixos, Portugal, Itàlia, Grècia i Turquia. Podem veure, doncs, que els tres darrers, clarament, no són atlàntics, sinó mediterranis. Així doncs, amb aquesta extensió cap al Mediterrani ja es veu que no es tracta de garantir un suport a la política exterior dels Estats Units, ni a la defensa de l’Atlàntic, sinó que es vol estendre l’àrea d’influència al Mediterrani per al control del Nord d’Àfrica i també el de la zona sud-oest de l’URSS.
L’adhesió al Tractat, com dèiem, suposa que cada atac que rebi un estat membre s’entendrà com a propi, i és per això que l’Estat s’ha de sotmetre als designis de l’Organització supranacional, cosa que implica estar present en la carrera armamentística i en operacions militars. S’exigeix també per part de l’Organització que s’elabori un pla de defensa de cadascun dels Estats, un increment inicial del 3% d’inversió en matèria de facilitats (instal·lacions i bases d’operacions) i d’armament. A més, en cada cimera de l’OTAN es dictaran les directrius de percentatges i característiques de les inversions que s’hagin de realitzar.
Tornant als motius de la seva creació, passem ara a analitzar la qüestió de la necessitat de la seva existència per al sistema capitalista, i la necessitat de la seva desaparició per a la pau mundial. Quan es va crear l’OTAN, l’argument per la seva necessitat es basava en el fet que existia la Unió Soviètica i el fet que, sortint d’una (Segona) Guerra Mundial, era urgent “armar-se” per a garantir la no-invasió dels països de l’Atlàntic Nord. Ja hem vist que aquest darrer punt no es respecta, ja que era ampliat a països que no són atlàntics.
Amb posterioritat a la creació de l’OTAN es va constituir el Pacte de Varsòvia, formant part d’aquest Tractat l’URSS i els països del seu entorn que van veure amenaçada la seva integritat amb la creació de l’OTAN. El discurs durant els anys previs a l’entrada d’Espanya en l’OTAN es va basar a fer-nos creure que l’existència de l’OTAN era necessària perquè calia fer front al Pacte de Varsòvia, però ja hem vist que la seva creació va ser posterior.
Espanya va passar a formar part de l’OTAN quan el llavors President del Gobierno espanyol, Calvo Sotelo, va decidir la seva inclusió amb una segona mentida: “Si volem formar part d’Europa, hem de formar part també de l’OTAN”, una “confusió” d’Europa amb els països afins als EUA. Amb aquesta integració, a més, se saltava la necessitat que es recollia en la Constitució de realitzar un referèndum per a formar-ne part.
Així, el PSOE va utilitzar com a lema per a la campanya electoral de 1982 el més que famós “OTAN, d’entrada no”, prometent que es duria a terme un referèndum. Una vegada va haver guanyat les eleccions, el PSOE va passar a fer campanya a favor de la permanència en l’OTAN, tot i veure’s pressionat per les grans mobilitzacions que van succeir-se en tot el territori de l’Estat, culminades en una massiva manifestació que va reunir a Madrid un milió de persones arribades de tot arreu.
El referèndum per a decidir sobre la continuació d’Espanya en l’OTAN es va convocar l’any 1986, amb una pregunta sobre la permanència basada entres condicionats pel Gobierno: “1) La participación de España en la Alianza Atlántica no incluirá su incorporación a la estructura militar integrada; 2) Se mantendrá la prohibición de instalar, almacenar o introducir armas nucleares en territorio español; 3) Se procederá a la reducción progresiva de la presencia militar de los Estados Unidos en España”.
Després de la victòria del sí en totes les Comunitats Autònomes a excepció de Catalunya, Euskadi i les illes Canàries, va quedar ratificada la permanència espanyola al Tractat. Però tot es va basar en una mentida, i és que, si mirem els darrers 40 anys, ens adonem que cap dels tres condicionants s’ha acabat complint, podent verificar, doncs, que la pregunta havia estat emprada una vegada més com a parany perquè els ciutadans hi caiguessin, fent servir un llenguatge militar.
D’ençà que Espanya va passar a formar part de l’OTAN, altres Estats han passat a integrar-se en l’Organització, ja que en la mateixa dècada es produiria la caiguda del Mur de Berlín i la dissolució de l’URSS. Així, amb la unificació d’Alemanya, s’inclou un nou membre, després s’inclouran els països dels Balcans, més Eslovàquia, Eslovènia… fins a Albània. En total, 30 països, dels quals 27 són europeus.
Ara, amb el conflicte obert entre Rússia i Ucraïna, veiem que participar en una guerra surt ben car, no només pel que fa a la pèrdua de vides humanes, sinó també a l’extensió de l’empobriment de la gent. Mentrestant, els poderosos, amos de les fàbriques d’armament, es fan immensament més rics.
Ucraïna no forma part de l’OTAN, però manté estretes relacions d’amistat amb els Estats Units desde any 1992, i estava molt interessada a integrar-s’hi; ara ha demanat formalment la inclusió, tot i que encara no s’ha pres cap decisió al respecte. De fet, Ucraïna formava part del Pacte de Varsòvia, igual que altres Estats que, finalment, han anat accedint a l’OTAN des de la seva desintegració l’any 1991; això ens confirma que l’OTAN ha anat engreixant els seus territoris amics d’acord amb els països que havien estat a l’òrbita (si no dins mateix) de l’URSS, mantenint l’afany, doncs, d’una carrera armamentística contra l’enemic rus.
A finals d’aquest mes de juny, està prevista la celebració d’una nova cimera de l’OTAN, precisament a Madrid, de la qual ja hem pogut saber-ne algunes coses, com que les qüestions que es tractaran aniran envers la necessitat d’augmentar la inversió en armament, fent palesa la necessitat de les guerres, i determinant quin és el tipus d’armament que s’haurà d’adquirir per a fer-hi front. Significa que, a partir d’ara, s’augmentarà el pressupost en armament i en instal·lacions. Ja sabem que això anirà en detriment en les partides destinades a drets socials, serveis, socials, com ara l’educació, la sanitat o l’habitatge, i que suposarà un encariment de tots els aliments i béns bàsics per a la vida diària.
Hem de manifestar-nos a favor de la resolució pacífica dels conflictes contra la cursa de fabricació d’armament que ens aboca al desastre; hem de retornar i propagar la neutralitat i la nostra més ferma defensa de les persones més vulnerables que són qui, al cap i a la fi, acaba pagant les conseqüències de tots els conflictes.
