L’abril del 2020 l’Ajuntament de Barcelona va dur a terme actuacions sorpresa de revitalització de l’espai públic, que es van presentar com a respostes a l’emergència sanitària provocada per la COVID-19. De la nit al dia es van començar a dibuixar figures geomètriques a calçades convertides en voreres, es van distribuir bol·lards, testos i blocs de formigó amb la funció de bancs, es van col·locar obstacles per al trànsit de vehicles, es va generalitzar la instal·lació de mobiliari urbà deliberadament rudimentari, alhora que s’ampliava el traçat de carrils bici. Quan es va suavitzar el confinament, milers de places públiques d’aparcament van ser ocupades per terrasses d’establiments de restauració, perquè es rescabalessin –es va dir– de les pèrdues provocades pel tancament durant l’aquarterament de la població.
Tot això –també es va repetir– com un recurs resilient amb què Barcelona feia front a la catàstrofe del coronavirus i la superava. Es tractava d’assegurar el distanciament físic entre persones i generar una atmosfera saludable com a mesures contra el contagi de la malaltia. Aquesta instauració de mesures presentades gairebé com de prescripció mèdica contra la COVID-19 es va produir a altres ciutats del món, com Milà, Auckland, Lima, Berlín, Bogotà, Viena, Nova York…
El que vam veure aparèixer sobtadament als carrers de Barcelona eren iniciatives d’urbanisme tàctic. I va ser aleshores que una forma d’intervenció a l’espai públic que ja havia estat aplicada a diferents urbs rebia un suport definitiu, com si el virus assassí hagués tingut el costat bo d’ensenyar-nos el camí de combatre, amb altres iniciatives made in Barcelona com les superilles, la croada contra una pandèmia encara més letal: la de les emissions de CO2, una de les principals causants de l’escalfament global del planeta.
L’urbanisme tàctic s’estén a la dècada del 2000 en forma petites emergències efímeres i espontànies a ciutats nord-americanes com Nova York, Dallas o San Francisco. Implicaren modificacions a l’entorn de proximitat caracteritzades per baix cost, aire lúdic i l’ús de materials barats. La seva intenció era generar espais per a una vida a ciutat més amable i humana, finançada i gestionada pels mateixos veïnats. La vocació subversiva d’aquest tipus d’urbanisme es va reconèixer anomenant-lo “de guerrilla”, en la mesura que va començar funcionant com a cops de mà que desafiaven l’autoritarisme de l’urbanisme institucional i el despotisme de l’automòbil.
Però, en pocs anys, el que va ser un model d’urbanisme social es va veure convertit en el model de referència per a les institucions municipals, que el van fer servir com un mitjà per continuar contribuint a les polítiques neoliberals de desenvolupament urbà a l’era recessiva que va seguir a la crisi econòmica de 2008. Ho va fer flexibilitzant els processos planificadors i fent-los acceptables i fins i tot desitjables per a la mateixa ciutadania com a formes de combatre la pol·lució atmosfèrica i sonora, potenciar la mobilitat sostenible i estimular les bones conductes de convivència. El nou urbanisme “pobre” expressava la manera com l’apropiació capitalista de les ciutats està produint-se en “modus social” i, cada vegada més, en “modus ecològic”. Ha de semblar respectuós amb el medi ambient, inclusiu, participatiu… Es tracta d’allò que podríem anomenar “capitalisme virtuós”, que ara recorre a nous repertoris retòrics per justificar amb motius l’execució dels seus plans de destrucció i entristiment de les ciutats.
Barcelona en podria ser un exemple. La ciutat està dirigida avui pel que un dia va ser l’esquerra anticapitalista i avui és el capitalisme d’esquerres, la tasca del qual és investir d’una dosi de sensibilitat social al sistema de lliure mercat i postular una democratització tranquil·la de la societat. És la mà del seu “nou municipalisme” la que ha vingut a pintar de colors –ara literalment– els estralls de la depredació neoliberal de barris i centres urbans. Un model urbanístic que va néixer amb vocació plebiscitària va ser imposat amb nocturnitat i traïdoria pel govern d’Ada Colau i els Comuns. No hi va haver res d’horitzontal en com es van aplicar mesures que es presumien com a democràtiques i comunitaristes. Tampoc no es va complir massa el requisit programàtic de la reversibilitat i revocabilitat de les actuacions que, per més que es presentessin com a provisionals, van arribar per quedar-s’hi.
Els resultats de la implementació de l’urbanisme tàctic són qüestionats, sobretot pel que implica d’inutilitat per rebaixar els nivells de contaminació atmosfèrica. Barcelona va tancar el 2021 amb uns nivells de brutícia ambiental tres vegades per sobre dels fixats per l’OMS. Han augmentat els problemes de mobilitat, uns derivats dels col·lapses generats per les mateixes restriccions a la circulació de vehicles de motor, altres per un sistema de mobilitat “sostenible” desregulat i caòtic que està provocant noves formes de sinistralitat. S’ha suprimit el soroll dels cotxes, però els veïns ara pateixen el de les terrasses dels bars i el dels joves que s’hi reuneixen de matinada. Els decorats de coloraines a terra imiten una estètica de parvulari, resulten confusos en el seu ús i en molts casos no han aconseguit captar l’interès pràctic dels vianants. Les zones privilegiades amb iniciatives d’urbanisme tàctic i amb superilles ho són a costa de les vies contigües, que veuen augmentar la densitat de trànsit i per tant de pol·lució. I ningú no dubta que la millora en els respectius entorns farà augmentar el preu del metre quadrat de sòl edificat i implicarà dinàmiques de gentrificació. Una ciutat sostenible haurà de ser, en una societat en què el sòl construït és majoritàriament privat, més cara i, per tant, més excloent. Barcelona ja ho era i està en vies de ser-ho cada cop més.
L’estètica de l’urbanisme tàcit és la d’un estil bricoleur del que resulten actuacions anecdòtiques, decoratives o perifèriques, operacions sense cap implicació disruptiva per a l’urbanisme neoliberal, inofensives per al seu control sobre el marc regulador que regeix l’ordenació dels territoris. No planteja cap mena de planificació que corregeixi de debò la polarització social, la segregació socioespacial o l’escassetat d’habitatge. Ni tan sols ho fa respecte de la contaminació ambiental. Totes aquestes qüestions pendents queden camuflades o desplaçades. L’urbanisme tàctic, les seves iniciatives low-cost, aquest aire com a informal que es dona i l’arrebossament moralitzant que les envolta i legitima, lluny de les pretensions alternatives amb què va néixer, avui són ingredients del màrqueting de promoció de les ciutats-negoci. Com Barcelona, per exemple.
