Si els dic que el sol en el bosc
És com un ventre que es dóna en un jaç
Vostès em creuen aproven tots els meus desitjos
Si els dic que el cristall d’un dia plujós
Sona sempre en la mandra de l’amor
Vostès em creuen perllonguen el temps d’estimar
Si els dic que en les branques del meu llit
Fa el seu niu un ocell que mai diu així
Vostès em creuen comparteixen la meva inquietud
Si els dic que en el golf d’una font
Gira la seva clau el riu entreobrint els prats
Vostès em creuen i més encara em comprenen
Però si canto sense falsia al meu carrer
I al meu país com carrer sense fi
Vostès no em creuen se’n van al desert
Perquè marxen sense meta sense saber que els homes
Necessiten unir-se i confiar i lluitar
Per a explicar el món i transformar-lo
Amb un sol pas del meu cor arrossegaré
Estic sense forces he viscut viu encara
Però m’admira parlar per a encantar-los
Quan voldria alliberar-los per a confondre’ls
Per igual amb l’alga i el jonc de l’aurora
I amb els nostres germans que construeixen la llum.
Paul Éluard (Saint Denis, 1895 – Charenton le Pont, 1952)
Del llibre Poemes Polítics, 1948
