El ciutadanisme és un corrent teòric més aviat difús que promou noves formes de gestió i participació polítiques en què es realitzin els principis democràtics universals en els quals es diu sustentar el sistema liberal, però que, se sosté, apareixen adulterats per la seva usurpació interessada per part d’un sistema capitalista despietat, al qual es creu viable temperar de la mà de la seva reforma moral.
Per descomptat que el ciutadanisme planteja reivindicacions socials destinades a millorar la vida de les persones, però el seu assumpte principal és el de la consecució i el reconeixement d’un nou tipus de ciutadania que assoleixi l’horitzó il·lustrat i del reformisme burgès del segle XIX d’una societat d’éssers lliures, degudament imbuïts de virtuts cíviques, composta per lliurepensadors cultes, als que iguala la seva competència per actuar com a éssers responsables que acorden definir i organitzar cooperativament els termes de la seva convivència. El ciutadanisme vindria a ser una mena de democratisme radical o fonamentalisme democràtic, el sentit del qual apareix ben sintetitzat en la consigna “democràcia real, ja”.
Els programes econòmics ciutadanistes solen ser merament socialdemòcrates -i més demòcrates que socialistes- i es limiten a procurar restaurar en el possible el que havia sigut l’Estat del benestar, investint d’una dosi de sensibilitat social al sistema de lliure mercat i aspirant no tant a superar l’ordre capitalista, com a participar d’ell. El ciutadanisme no censura el capitalisme sinó la seva versió neoliberal més despietada i l’activitat perversa d’una minoria malvada de poderosos – “la casta” – contra la qual la immensa majoria ha de revoltar-se. Aquesta moderació pel que fa a l’ordre capitalista, al qual només se li retreuen els seus excessos i la seva falta d’escrúpols, és del tot compatible amb una certa vehemència retòrica, molt en la línia de la vella tradició dels partits radical-republicans o fins i tot imitant l’estil dels populismes hereus del model peronista.
De l’ideari ciutadanista destaca la posada en valor del subjecte-ciutadà, és a dir, de l’encarnació de l’individu abstracte com a receptor de drets i responsabilitats naturals, que limiten qualsevol autoritat externa a ell a l’hora de consensuar compromisos entre persones particulars que s’associen voluntàriament en favor d’objectius comuns, sempre orientats per valors morals assumits des de la consciència sobirana de cadascú. El ciutadanisme eleva l’individu al seu màxim nivell d’eficàcia simbòlica com a personatge conceptual, ja que reconeix en ell la imatge d’un ésser humà nu, sense atributs, desafiliat, només cúmul de potencialitats d’acció i desenvolupament. Redimeix a l’individu de les seves inclinacions individualistes a força de reactivar en ell la vocació emancipadora amb què va néixer de la mà del projecte civilitzador modern, retornant la seva dignitat original com a instrument d’alliberament dels constrenyiments de la tradició i de qualsevol servitud o obediència no consentides.
El ciutadanisme és un corrent subjectivista, sens dubte, en tant considera que el subjecte és l’única font legítima de veritat ètica, però afirma vindicar una subjectivitat d’ordre no egoista, sinó solidària, oberta a l’ajuda mútua amb altres subjectivitats conscients tant de la seva irreductibilitat com de la seva mútua dependència, responsables de les seves capacitats per determinar la història per damunt i, fins i tot, contra les institucions que diuen representar-les. El subjectivisme ciutadanista assumeix la dignitat radical que el liberalisme va reconèixer en l’individu i l’eleva al rang de veritable moviment social.
Traducció al català de la realitat*
