Aquest és el sisè d’una sèrie d’articles dedicats a reflexionar sobre la sobirania: I- El problema de la nació, els mitjans de producció de la riquesa, II- El problema de la ciutadania, la dictadura del populisme electoral, III- El problema del poble, la lluita de classes, IV- El problema de l’Estat, la socialització del poder privat i V- El problema de la conquesta gradual, la fal·làcia del contrapoder.
Una gran part de les anàlisis que circulen actualment sobre la qüestió de la sobirania pateixen d’un problema essencial: l’eurocentrisme. La pervivència d’aquest perjudici ideològic provoca una completa miopia en l’esquerra europea, al mateix temps que rebuig irracional o simple incomprensió d’algunes de les principals tesis de Lenin.
És el cas, per exemple, de l’encertada concepció de la baula dèbil del capitalisme, tesi amb la qual Lenin va contradir una part de les especulacions teòriques del mateix Marx, que sostenia que era en aquelles nacions més industrialitzades on la revolució socialista tenia més possibilitats de materialitzar-se. Contràriament, Lenin va argumentar que, en el marc d’un sistema capitalista completament internacionalitzat, la revolució tenia moltes més probabilitats de tirar endavant allà on el capitalisme presenta contradiccions irresolubles, és a dir, en les nacions menys desenvolupades industrialment, menys integrades en sistema internacional, que, a més a més, eren i són la immensa majoria.
Aquesta tesi leninista, que ha servit de pilar teòric per a la materialització de tantes revolucions en el segle XX i el XXI, segueix sent majoritàriament incompresa per l’esquerra europea, a causa de l’eurocentrisme. És aquest un prejudici com qualsevol altre, mescla de provincianisme, classisme i racisme convencionals, que confon la història d’Europa amb la història universal i que menysprea, sense conèixer-los, els importants avenços que el socialisme ha realitzat en moltes nacions considerades “perifèriques”.
Partint d’aquest eurocentrisme irracional, és lògic que es tingui una imatge completament equivocada de la història del segle XX i que no es pugui comprendre en absolut l’actualitat política del planeta. El segle XX ha estat el segle de les primeres revolucions socialistes: de la Unió Soviètica a Cuba, passant per la Xina, Vietnam, Corea i un llarg etcètera. Certament, la darrera dècada del segle XX va suposar un cop fort a aquests importants avenços, a causa del col·lapse de la Unió Soviètica. Tanmateix, el segle XXI ha continuat amb una important estela de revolucions bolivarianes en marxa i amb l’emergència de noves forces en l’àmbit internacional que estan plantant cara al domini postcolonial europeu de la terra i acabant amb la unilateralitat del bloc Imperialista.
Gràcies a tots aquests processos revolucionaris que alguna esquerra europea qüestiona amb tanta frivolitat, milions de persones han deixat de viure en condicions d’esclavitud o de vassallatge feudal per a passar a viure en societats avançades i modernes. En les darreres dècades, més de mil milions de persones han sortit de la pobresa a tot el planeta, gairebé 9 de cada 10 han estat xineses. La revolució bolivariana i els governs progressistes a l’Amèrica Llatina ha proporcionat a milions de persones l’accés a una alimentació, una alfabetització i una sanitat que abans no tenien. És d’una profunda mesquinesa menystenir aquestes fites de la humanitat.
La tossuda realitat ens parla molt clar des de fa moltes dècades: si mai ho va ser, Europa ja no és el centre del món, ni difícilment serà el motor de cap procés revolucionari a escala global, ni probablement ha de ser el bressol de cap gran ideologia radical en el futur immediat. Europa està narcotitzada pel petit confort i la mentalitat burgesa, completament atordida per l’entreteniment encapsulat i el consum passiu. La major part de la intel·lectualitat europea pot aportar poca cosa més que tuits als grans reptes de la humanitat en el segle XXI. Tots els processos transformadors que es produeixen al món passen fora de la vella Europa carrinclona i reaccionària, que es precipita, sense nord, als braços de l’extrema dreta.
Aquesta esquerra europea pateix de ceguesa: no és capaç de veure i aprendre dels processos revolucionaris que succeeixen al món, no aconsegueix entendre la seva funció no central en una lluita internacional on no té cap paper protagonista. Aquesta superba esquerra europea serveix avui en massa ocasions al capital, per a legitimar intervencions imperialistes sobre nacions sobiranes amb el pretext d’exportar-hi una democràcia i uns drets humans que no són més que retòrica liberal. Hi tenim exemples ben recents amb les Primaveres Àrabs, amb les guerres criminals contra la República Yamahiriya Popular i Socialista de Líbia, contra la República Àrab de Síria i contra la República Islàmica de l’Iran. Ho podem comprovar en tants processos de desestabilització de governs legítims que es porten a terme metòdicament, des de fa més de 50 anys, a través de la manipulació informativa, la pressió econòmica i el finançament de grups criminals o paramilitars, quan fa falta.
El suau i assenyat progressisme europeista ha estat i segueix sent còmplice del pitjor imperialisme en moltes ocasions, quan fa un seguidisme acrític del relat imperialista que els mitjans de comunicació construeixen sobre els esdeveniments polítics. N’és un exemple molt actual, el suport d’una part del progressisme a la campanya global contra el legítim govern sandinista de Nicaragua. Amb aquests posicionaments esdevé sovint aliada tàctica de les forces més reaccionàries, quan és útil per a justificar genocidis, camps de refugiats i tot tipus de crims contra la humanitat, per a derrocar suposats “dictadors” i “règims autoritaris” que, senzillament, qüestionen els plans del pensament únic corporatiu.
La lluita per la sobirania és una lluita internacional contra el capital, que la classe treballadora de tot el món només pot enfrontar a través de la solidaritat internacionalista. La lluita per la sobirania d’una nació és la lluita per la sobirania de totes les nacions. És la mateixa lluita de la classe productiva contra la classe explotadora, no és cap altra cosa que la mateixa lluita de classes de sempre.
La necessària solidaritat internacionalista es fonamenta en el reconeixement al dret a l’autodeterminació de les nacions, en la renúncia a tota ingerència estrangera sobre els afers interns dels pobles sobirans, en el respecte a les diferents vies nacionals al socialisme i en la coordinació d’estratègies d’àmbit internacional per a fer front a un capitalisme criminal que actua a escala global.
I és aquí on ha fallat i segueix fallant una part important de l’esquerra, a causa del seu prejudici eurocentrista i de la seva manifestació política habitual, el xovinisme populista, que l’ha portat a renunciar, fins i tot, al pacifisme més elemental. Cada cop que aquesta esquerra legitima una intervenció militar en un país llunyà, cada vegada que mira cap a un altre costat o es limita a denunciar tímidament el finançament de grups polítics i militars d’extrema dreta a qualsevol racó del món, en cada ocasió que és còmplice de l’Imperialisme i serveix als interessos de les grans corporacions capitalistes, també traeix la lluita per la sobirania de tots els pobles, totes les nacions i totes les ciutadanies de la terra.
La tasca de l’esquerra europea semblava senzilla: mantenir i ampliar les conquestes socials assolides al final de la 2a Guerra Mundial gràcies al triomf de la Unió Soviètica sobre l’Alemanya Nazi i l’aliança del capitalisme internacional, al mateix temps que donar suport a tots els moviments revolucionaris del món. Però en tots aquests punts, cal dir-ho, ha fracassat estrepitosament. Afortunadament, la resta de la humanitat continua caminant. Ara mateix, no convé esperar que la salvació al capitalisme arribi d’Europa, però potser algun dia, amb una mica d’esforç i de fortuna, Europa serà salvada.
PA
