Coses que s’aprenen llegint. L’últim llibre de Francesc Veiga, dedicat a les Revolucions Russes de 1905 i 1917, deixa una frase per recordar: ‘el peix comença a podrir-se pel cap’.
Amb aquest proverbi, d’origen xinés, l’autor afirma la seva teoria segons la qual els processos revolucionaris acostumen a succeir quan les forces dominants de l’Estat emprenen processos modernitzadors o de readaptació de la seva forma d’exercir el poder. Aquests processos enfronten els poders de l’Estat i deixen la porta oberta a les forces veritablement revolucionàries que canvien de soca-rel la forma de ser d’un poble. Potser no cal que expliqui en aquest espai què i com es va desenvolupar la Revolució Russa.
La mateixa teoria és utilitzada per l’historiador Steven Pincus en el seu llibre sobre la Revolució Gloriosa a l’Anglaterra de finals del segle XVII. El rei, Jaume II, comença un procés de modernització i canvi de l’Estat anglès per apropar-lo al model d’èxit del moment: l’absolutisme de Lluís XIX a França. Però trobarà resistències que porten a una Revolució on no es tornarà al sistema anterior, no és una reacció, és la creació d’un sistema nou. I amb un nou Rei. La mateixa idea pot funcionar a la França prerevolucionària o al Mèxic de principis de segle XX.
I després d’aquesta ostentació de coneixements, on vull arribar? Aquí mateix, naturalment. S’està podrint el peix al nostre país? I de quin peix estem parlant? És a dir, estem veritablement en un període prerevolucionari? O potser el peix està canviant de forma? És una resposta complexa, però ja avenço que la meva opinió és que no s’està podrint realment. Potser estem vivint un canvi cap a un sistema nou. O no tan nou.
A Catalunya, les forces amb poder, la Convergència eterna al poder, excepte en el període dels Tripartits, s’apunta a un procés de canvi, de discussió de l’statu quo existent que deriva de les sentències del Tribunal Constitucional, i fa una reformulació. El que estem vivint després de la formació primer de Junts pel Sí i de Junts per Catalunya després, és un nou populisme on la voluntat d’una part del poble és interpretada com un tot. La lluita entre aquest nou subjecte, Junts per… i d’altres existents com Esquerra Republicana de Catalunya, no està provocant cap revolta, les forces revolucionàries no estan (no estem) en condicions d’aprofitar aquest projecte modernitzador (modernitzador no és sinònim de bo, que quedi clar), per plantejar una alternativa de canvi revolucionari. No hi ha República. I no hi ha, excepte en una petita part de la població, un vertader anhel de revolució. De canvi de sistema.
No es pot menysprear el volum de gent mobilitzada, de gent organitzada, de recursos humans i materials posats a disposició d’aquest anhel: la República Catalana. Però, pel poc que un domina sobre el tema, no es veu la Revolució o les eines per fer d’aquest nou Estat que vol sorgir res que no s’assembli al que ja tenim i que fins i tot l’empitjori.
El que vivim, crec, és una reformulació de la democràcia. Un nou sistema on la suposada voluntat d
el poble és interpretada per uns polítics als quals cal tenir confiança. Una confiança que no sabem fins quan es decidirà que és il·limitada. No hi ha canvi social, hi ha reafirmació d’un sistema que no admet alternatives.
La seva Nemesi, Ciutadans, representa un model de societat que aquí encara no hem vist. Però que entra en sintonia amb un model que s’estén per Europa: enfront de l’amenaça de ‘perills’ pel sistema, ni dretes ni esquerres, liberalisme. Enfront dels perills, fermesa. Enfront de la tebiesa dels partits tradicionals, la força de qui no ha de passar comptes amb el passat.
I a la resta de l’Estat, potser podem assumir que el Partit Popular és el peix podrit. Potser podem convèncer-nos que la seva situació de poder està en risc. Potser alguna vegada s’acompliran els vaticinis i veurem com cau el partit més corrupte de tots els partits que es fan i es desfan. Però, quina és l’alternativa? L’alternativa no sembla que sigui cap revolució, sinó la reafirmació i reorientació de tot l’Estat cap a l’eliminació dels problemes que poden amenaçar ‘el sistema’. Partits tradicionals afeblits. L’alternativa en la qual treballem encara ha d’establir-se i preparar-se per una llarga campanya.
I al carrer? Al carrer la situació té suc. Tant a la demostració de força del 8M com a les mobilitzacions pensionistes es dóna el fenomen de lluita entre les entitats sindicals tradicionals i les noves formes de mobilització. Noves, per dir d’alguna manera allò que no s’emmarca en el que coneixem. Amb força per mobilitzar gent… però que encara no pot discutir què tenim com per establir un nou marc. Una Revolució.
Potser m’allargo massa. Potser per acabar dient el que vull dir. Potser per fer una reflexió final. Als processos revolucionaris, qui vol fer la Revolució, no pot estar al costat de qui, des del poder, planteja la seva modernització per sobreviure d’una altra manera. Si volem aquesta revolució, aquesta nova societat, hem de ser valents i valentes i plantejar el nostre model, la nostra alternativa, amb els nostres recursos i les nostres eines. Que les tenim.
La construcció del nostre espai com a Catalunya en Comú ha de ser aquest recurs. Una eina per definir un model de canvi social real pel nostre país. Tenint clar que el nostre model de societat és un altre. I avançar amb valentia i sense complexos. Potser sembla agosarat, però més agosarat que comparar un Estat amb un peix…
Antonio Molina
