En articles anteriors vam reflexionar sobre el concepte de Sobirania i vam analitzar, en un primer article, les dificultats de definir-la a través del concepte de nació i, en un segon article, els intents estèrils de definir-la a través del concepte de ciutadania.
Nació i ciutadania, són dues formes d’un tercer concepte encara més genèric: el poble. Tots tres són intents infructuosos de definir un subjecte de la sobirania, protagonista de les transformacions emancipadores del nostre temps, que estigui completament deslligat de la teoria de la lluita de classes.
També el poble, igual que la ciutadania i la nació, és un subjecte interclassista, una categoria general en la qual poden ser encabides totes les persones amb independència de la seva relació amb els mitjans de producció i de la seva posició en la jerarquia del sistema. A diferència de la ciutadania, que està definida pel seu antagonisme amb les corporacions, el concepte de poble ve definit per un contrari que és un vell conegut: l’Estat. Un Estat, però, que torna a ser concebut com un ens abstracte, incorpori i metafísic, que s’allunya de la concepció marxista que el defineix com l’instrument d’opressió de classe.
Arribem així, al centre de la qüestió que s’ha intentat eludir tant de temps: és possible definir un subjecte revolucionari dipositari de la sobirania obviant la teoria marxista de la lluita de classes i les experiències empíriques de les revolucions triomfants del segle XX?
Rotundament no, no és possible. No ho és davant l’evidència empírica que la desigualtat social entre la minoria més rica i la majoria més pobra s’ha multiplicat exponencialment en les darreres dècades fins a esdevenir un abisme insuperable. No ho és quan la major part dels recursos naturals del planeta estan en mans de corporacions capitalistes privades. No ho és quan les mateixes institucions dipositàries de la sobirania han estat desproveïdes de tot poder efectiu. No ho és quan el poder del gran capital ha corromput d’arrel els fonaments de la societat, ha arrabassat a les nacions, a la ciutadania i al poble la capacitat de decidir sobre qualsevol cosa. No ho és perquè en el capitalisme res pot escapar al poder del capital, tot es porta a terme en funció dels seus interessos.
Així mateix, l’esclat de la crisi especulativa de 2008, ha tornat a evidenciar la vigència de la lluita de classes i de l’anàlisi marxista de l’Estat. L’evolució de la nostra societat s’explica més que mai per l’antagonisme entre capital i treball. Més enllà, dels antics miratges d’una classe mitjana que mai va existir i de multitud de teories fallides que van pretendre superar la concepció materialista i dialèctica de la Sobirania, la història, una vegada i una altra, s’entossudeix a demostrar que no hi pot haver cap altre subjecte sobirà que la classe productiva, que és la creadora de la riquesa.
Nació, ciutadania i poble tenen un problema: la lluita de classes. Perquè la confrontació d’interessos entre les classes se sobreposa sempre a qualsevol unitat col·lectiva, per què l’interès privat passa sempre per damunt del bé comú. En definitiva, la classe capitalista no està disposada a renunciar als privilegis que li proporciona l’espoli i la majoria productiva, en canvi, veu amenaçada la seva pròpia supervivència per aquest espoli.
Per tant, l’únic subjecte sobirà que pot ser definit per la seva relació amb els mitjans de producció, que permet el desenvolupament d’una teoria científica de les relacions socials i de l’Estat, que pot ser delimitat en una doble dimensió (dins l’àmbit subjectiu nacional i dins l’àmbit objectiu d’un procés de producció fragmentat a escala internacional), és la classe treballadora, la classe productiva.
Però, què és la classe productiva, sinó el conjunt de totes les persones treballadores i de totes les persones que en depenen en la diversitat? Què és la classe treballadora, sinó el conjunt de totes les persones que creen la riquesa, a través del pensament, la creativitat, l’esforç físic i la repetició de tasques? I què serien aquestes persones, sense el conjunt de persones, infants, gent gran i tot tipus de persones que depenen del seu treball?
La immensa majoria de les persones som la classe treballadora i allò que ens defineix com a subjecte no és la nació que sentim com a nostra, ni la nostra condició de ciutadania indefinida o de poble. Allò que ens defineix com al que som i determina els nostres interessos col·lectius és la nostra condició de classe productiva, que confronta amb els interessos d’una petita minoria capitalista que és propietària de gairebé tota la riquesa de la terra i que viu gràcies al nostre treball.
L’antagonista de la classe treballadora no és, doncs, cap entitat abstracta com l’Imperi, les Corporacions o l’Estat invisible: és la classe capitalista, conformada per persones materials que estan definides per la seva relació de grans propietaris dels mitjans de producció. El mecanisme, l’estructura, d’aquesta opressió és l’Estat.
Així que, en darrer terme, qualsevol temptativa de conquesta de la Sobirania passa necessàriament pel reconeixement del caràcter estratègic de la classe treballadora com a únic subjecte amb capacitat de transformació social i de la seva correcta formulació en el marc de la lluita de classes. En poques paraules: nació, ciutadania i poble no poden definir-se com altra cosa que com a classe treballadora.
PA
