En un article anterior (Sobirania (I): el problema de la nació, els mitjans de producció de la riquesa) vam reflexionar sobre el concepte de sobirania i sobre les dificultats que planteja la definició de la nació com subjecte sobirà. Per a superar la limitació d’un subjecte nacional incapacitat per a dominar l’objecte de la sobirania, altres corrents de l’esquerra centren la seva atenció en un subjecte abstracte diferent de la nació: la ciutadania.
El concepte de ciutadania parteix també d’una identitat nacional però estableix al mateix temps el marc d’una identitat global o universal, conformada pel conjunt d’éssers humans. Des d’aquesta perspectiva, els individus són confrontats a les corporacions, que són concebudes com forces immaterials i omnipresents.
La ciutadania es presenta així com el subjecte antagonista a l’Imperi de les corporacions capitalistes. Aquest enfocament té la virtut d’aportar un subjecte revolucionari global per a fer front a un capitalisme global, amb capacitat teòrica per a impulsar la socialització dels mitjans de producció i la redistribució de la riquesa.
Tanmateix, també s’enfronta a limitacions fonamentals. En primer lloc, la ciutadania és un subjecte global però encara més indeterminat que la nació, que no pot ser definida per la seva relació amb el procés productiu i que només pot manifestar-se efectivament a través de processos electorals i sistemes de representativitat parlamentària. No s’ha aconseguit articular una formulació de la ciutadania que no sigui definida pel parlamentarisme liberal i el sistema occidental de partits.
Així, tal com Marx va descriure, la noció de ciutadania no resol la contradicció essencial de l’interès particular de l’individu com a productor o propietari en relació a l’interès col·lectiu de la societat. I és aquesta escissió d’interessos la que impedeix la realització de l’autèntica comunitat humana.
En segon lloc, derivat del primer, en la seva elaboració teòrica, la ciutadania ha hagut de fer ús d’arguments liberals com els drets civils i, encara pitjor, d’axiomes neoliberals que plantegen contradiccions irresolubles, com l’acceptació d’una divisió entre l’àmbit privat i l’àmbit públic de l’economia. Així, ciutadania i corporacions han estat presentades com a antagonistes en una batalla pels espais comunitaris, les institucions i les administracions públiques, erròniament percebudes com l’Olimp on habita una Sobirania completament metafísica.
Ens trobem aquí, sense dubte, davant la més gran renúncia ideològica portada a terme per l’esquerra europea en el darrer mig segle: l’acceptació errònia del marc neoliberal que limita l’Estat a la gestió dels espais comunitaris no afectats per la propietat privada, és a dir a un marc residual de l’esfera social que no té cap punt de contacte amb el sistema productiu i que, per tant, no pot influir de cap manera en cap dels espais on es perpetra el robatori social de la plusvàlua a través de l’explotació laboral i l’esclavitud del deute.
Així, en la construcció d’aquest subjecte revolucionari impossible, el ciutadanisme ha renunciat, no ja a la conquesta dels mitjans de producció, sinó a la conquesta de l’Estat mateix que diu voler conquistar, a la conquesta de la Sobirania, que confon ingènuament amb la façana inútil i la pompa institucional pública d’un sistema econòmic i social que es desenvolupa en el 99% en l’àmbit privat.
Exemple d’això és que la impossibilitat d’efectuar una definició econòmica de la ciutadania com a subjecte social l’aboca a ser assimilada a l’eteri concepte de l’opinió pública. Una opinió pública que és metòdicament regulada i modulada pels mitjans de comunicació de masses, a través de la publicitat, el màrqueting, la premsa, el constant bombardeig de propaganda liberal i les xarxes de tràfic d’intimitat com Facebook o Twitter, entre molts altres instruments (Revolucions de Colors, Primaveres Àrabs i control de l’agenda de mobilitzacions).
Des d’aquesta perspectiva pràctica, la ciutadania és un flux subjectiu de dades que pot ser condicionat i guiat a través de la combinació de la psicologia conductista, les tecnologies de la informació i una sèrie de tècniques força sofisticades, com l’estudi de comunitats, la ludificació de l’activitat i la construcció de narratives col·lectives.
Tot indica que també una part de l’esquerra ha estat seduïda per aquesta visió excessivament acadèmica i mecànica de la societat que contempla la ciutadania com un experiment de laboratori o com un joc virtual d’ordinador i que renega de qualsevol concepció dialèctica de la realitat. Amb aquest punt de partida és lògic que ràpidament també es renegui de qualsevol interpretació en clau de lluita de classes, per posar l’èmfasi en una nova definició dels conflictes socials: el conflicte d’identitats.
Així ens trobem que la ciutadania és el nou estàndard d’una esquerra identitària que s’ha desprès de valors ètics “carrinclons” i que no té gens de vergonya d’autodefinir-se com a populista, completament bolcada en el monitoratge pseudocientífic dels fluxos de l’opinió pública, en l’anàlisi de les enquestes electorals i en la construcció de discursos curtterministes que tenen per únic objectiu capturar el màxim de suport efímer electoral. (Darrere la batalla d’idees hi ha la batalla per la realitat material)
Tristament, hem de constatar que amb aquesta deriva alguns sectors de l’esquerra han superat de llarg tots els revisionismes haguts fins avui per anar a coincidir amb l’extrema dreta més reaccionària que actualment agita la bandera del populisme identitari. Un cop dins d’aquesta visió escolàstica, classista i paternalista de la realitat social, la diferència entre alguna esquerra ciutadanista i la dreta de partits com Ciutadans o el Front Nacional dels Le Pen és mínima. (Una mirada a la nova extrema dreta (IV): el concepte de populisme identitari) Igual que l’extrema dreta aquesta esquerra ciutadanista apel·la al poble a aixecar-se contra les elits corruptes, en defensa d’una identitat que es va construint simultàniament a través dels mitjans de comunicació. Amb la particularitat notable que l’esquerra no acostuma a tenir el favor dels mitjans de comunicació, mentre que l’extrema dreta sí.
L’àmbit de la política institucional ha perdut tota la seva capacitat d’influència sobre l’estructura econòmica determinant (L’intranscendent espectacle electoral i parlamentari). Els parlaments són òrgans legisladors de la dictadura del capital, els governs són òrgans executors de la tirania especulativa, els tribunals són garants de la propietat corporativa. En el moment que gosessin tenir cap altra funció, serien aniquilats pels poders del capital. (El capital corruptor: 7 preguntes sobre la corrupció) Però no és només aquesta la seva limitació, sinó que, en circumscriure la seva representativitat a l’àmbit parlamentari, la ciutadania queda sotmesa al mateix marc de la nació-estat que pretenia superar amb la seva definició.
Si en el segle XIX, el concepte d’Estat burgès era per a Marx poca cosa més que el “comitè d’administració de la classe burgesa”, avui, després de dècades de polítiques neoliberals que han despullat l’Estat de totes les seves competències per a dipositar-les en el poder corporatiu privat, quin és l’Estat que es pretén conquistar? Efectivament, superar aquesta contradicció, suposa retornar a la concepció marxista de l’Estat, no com l’àmbit de gestió de l’espai comunitari, sinó com l’àmbit global de la societat humana, és a dir, com el conjunt de totes les estructures d’opressió de classe, la qual cosa també comporta renunciar a la ciutadania com a subjecte impossible i tornar a treure del calaix un concepte incòmode i ple de pols com el de classe productiva. (Elogi de Lenin i de 7 assajos polítics essencials)
Així que convertir la ciutadania abstracta en subjecte dipositari de la sobirania ha estat una astúcia conceptual que, malauradament, no ha aconseguit superar amb eficiència el marc teòric del llenguatge per establir una nova teoria fonamentada de la transformació social, tema que reprendrem en un article vinent.
