Un dia de 1995, un home de mitjana edat va atracar dos bancs a cara descoberta a Pittsburgh i va saludar les càmeres de seguretat. Hores més tard va ser detingut i, sorprès per haver estat identificat, va exclamar: “Però si portava el suc de llimona!”. Durant el judici es va saber que l’individu havia pensat que si el suc de llimona servia per a fer tinta invisible, també podia servir per a tornar-lo invisible a ell. Es va descartar que estigués boig o que li manquessin facultats mentals, senzillament, havia sobrevalorat la seva intel·ligència. El cas va cridar l’atenció de dos psicòlegs de la Universitat de Cornell que acabarien demostrant en un estudi allò que es coneix avui com l’efecte Dunning-Kruger.
L’efecte Dunning-Kruger: la ignorància és temerària
A través d’un extens treball, els investigadors van demostrar la vella dita popular que assegura que la ignorància és temerària. Concretament, van documentar una relació directa entre el desconeixement sobre una matèria o tècnica i la sobrevaloració de les mateixes capacitats per a respondre sobre ella o per a enfrontar-la. En multitud de tests van avaluar, no només el coneixement dels subjectes d’estudi sobre qualsevol tema, sinó també la mateixa percepció del coneixement que els individus tenien sobre aquest. Els resultats foren rotunds. El segment de subjectes que menys coneixement tenia sobre el tema era sempre el que manifestava una percepció més sobrevalorada del seu propi coneixement, mentre que aquells subjectes que major coneixement tenien del tema eren els que comparativament es mostraven més modestos sobre el seu grau de domini.
Per a explicar el seu descobriment van confeccionar un gràfic amb els resultats. L’eix horitzontal mostra el coneixement que una persona té sobre una matèria o tècnica, des de la ignorància a un coneixement expert. L’eix vertical mostra el grau de confiança de la persona. Tal com es pot comprovar com menor és el grau de coneixement, més alt el grau de confiança sobre el coneixement real que posseeix l’individu. Aquest pic inicial de la gràfica fou anomenat com la muntanya de l’estupidesa. Després d’això, hi ha un descens sobtat que fou anomenat com la vall de la desesperació, una fase on el coneixement tot i ser superior resulta més frustrant. A partir d’aquí, la gràfica comença a estabilitzar-se en un creixement regular i la confiança augmenta al mateix ritme que el coneixement que es va adquirint. Així, aquells individus que més dominen una matèria també són els més conscients dels límits del seu domini, coneixen i reconeixen l’abast del seu desconeixement.
La política recent ens ha deixat alguns exemples molt crus de l’efecte Dunning-Kruger.
L’1 d’octubre, el dia que alguns van descobrir que Espanya no era una democràcia
La repressió policial violenta i injustificada contra la ciutadania pacífica que l’1 d’octubre va mobilitzar-se a Catalunya en favor de l’exercici del dret a l’autodeterminació, va suposar un xoc per a milers de persones que, fins aquell dia, pensaven ingènuament que Espanya era una democràcia.
Certament, la història recent d’Espanya està plena d’evidències d’importants dèficits democràtics. El primer de tots, sense dubte, la Transició: un procés orquestrat que va fer possible l’amnistia il·legal de milers de genocides, torturadors, assassins i estafadors que havien conformat el poder d’un dels pitjors règims feixistes de tota la història.
Després d’assimilada la martingala de la Transició, l’Estat Espanyol va seguir donant mostres de la fragilitat dels fonaments de la nova democràcia en tots els àmbits. La croada contra ETA, va servir per a justificar tot tipus de lleis que limiten els drets fonamentals (la Llei Corcuera de la patada a la porta, la Llei antiterrorista…) i, al mateix temps, va mantenir vives les clavegueres del règim franquista (del Gal al Galindo).
Però aquesta repressió no només s’aplicava per a lluitar contra una organització armada a Euskadi. L’any 1992, l’Operació Garzón va suposar la detenció, tortura i empresonament de 45 militants del moviment independentista català, acusats de pertànyer a Terra lliure. Posteriorment, el 2004, el Tribunal Europeu dels Drets Humans va condemnar l’Estat Espanyol per no haver investigat les tortures.
En els seus 40 anys de pretesa democràcia l’Estat Espanyol no ha deixat de mostrar símptomes d’estar construït sobre els fonaments d’una presó feixista. Es podrien recordar tots els impediments que l’Estat espanyol ha posat a la Memòria Històrica de les víctimes del franquisme i, pels quals, ha estat condemnat i amonestat incomptables vegades en l’àmbit internacional. Es podrien recordar els innumerables casos de censura sobre la casa reial, rememorant la retirada d’antena d’aquell famós programa del Mikimoto per les burles de Quim Monzó a la monarquia o aquella edició de El Jueves que va ser retirada de tots els quioscos d’Espanya. També es podria fer referència a la pervivència del caciquisme i a la corrupta xarxa de clientelisme que ha dominat els principals partits de l’Estat: Cas Filesa, Cas Guerra, Cas Naseiro, Cas Rumasa, Cas Banca Catalana, Cas Adigsa, Cas ITV, Cas Noos, Cas Barcenas, Cas Fabra, Cas Palau, Cas Pujol…
L’estupidesa com a plantejament polític o el dia que alguns van descobrir que la Unió Europea tampoc era una democràcia
Cap d’aquestes ostensibles proves de tics autoritaris i repressius van impedir que algunes persones s’emportessin una sorpresa l’1 d’octubre de 2017, en comprovar la trista realitat que l’Estat Espanyol no és una Democràcia de qualitat.
La ingenuïtat, entre persones, no és èticament censurable més enllà de l’exigència a cada individu de ser mínimament conscient dels seus actes i completament responsable de les seves accions. Tanmateix, en el cas dels líders polítics i les persones que, pel seu càrrec o professió, tenen influència sobre el conjunt de la societat, la ingenuïtat és inadmissible.
Tots aquells líders polítics i influents tertulians que des de l’1 d’octubre es planyen amb sorpresa i indignació per la manca de democràcia de l’Estat espanyol quan no ho havien fet mai abans, es limiten a exposar públicament la seva hipocresia o la seva incompetència o les dues coses a la vegada. Aquells qui van fer creure al poble que l’Estat espanyol es doblegaria per la mobilització popular a una negociació bilateral en termes democràtics amb el govern de Catalunya o van mentir o eren absolutament ineptes.
Si la ingenuïtat és un problema per al lideratge polític i el govern just dels pobles, la ingenuïtat obcecada és un problema al quadrat. Però el fet és que, de la mateixa manera que abans van dipositar les seves esperances en la democràcia espanyola, algunes persones posen ara les seves esperances en la democràcia continental i intenten fer-nos creure que serà la Unió Europea qui doblegarà l’Estat Espanyol a reconèixer la sobirania del poble de Catalunya i el nostre dret, com a nació, a l’autodeterminació.
De res serveix que la Unió Europea hagi donat tantes mostres repetides de les seves mancances democràtiques, ja des de la seva fundació, o que entre els seus membres s’hi trobin règims de fonaments dubtosament democràtics com Polònia i la República Txeca, on els partits comunistes són objecte d’una repressió sistemàtica.
L’arraconament de la ingenuïtat i la internalització del conflicte
Amb l’objectiu d’aconseguir aquesta implicació de la Unió Europea, des d’alguns sectors de l’Independentisme s’ha iniciat ara una nova fase anomenada internacionalització del conflicte. Dins de la lògica dels seus defensors, formen part d’aquesta estratègia l’exili del president i les mobilitzacions que s’han impulsat a diverses ciutats europees.
El plantejament és tan absurd i ingenu com el que pretenia que la democràcia espanyola cediria a la mobilització majoritària de la ciutadania de Catalunya. Amb la seva defensa, aquests sectors s’assemblen cada dia més a aquell il·luminat que va pretendre robar un banc pintant-se el cos amb suc de llimona.
L’efecte Dunning-Kruger és viu a la política catalana i espanyola, habita com una malaltia en la ignorància i la ingenuïtat d’una generació de polítics educats en la sobredosi d’entreteniment barat de Hollywood, en la superficialitat publicitària i el pensament únic liberal. Polítics i tertulians d’escassa trajectòria intel·lectual, que amb prou feines s’han llegit un llibre sencer a la seva vida acadèmica a la universitat privada. Polítics i tertulians que mai han treballat per un salari precari ni han trepitjat els carrers de la majoria de barris del país. Polítics i tertulians que han viscut tota la seva vida en una bombolla confortable i que desconeixen el veritable preu de la vida. Polítics i tertulians que es veuen ells mateixos com a alliberadors i revolucionaris però que esquiven, una vegada i una altra, qualsevol confrontació amb el veritable poder repressor: el capital.
Lluny de la internacionalització del conflicte, el que necessita el poble de Catalunya és la internalització del conflicte, és a dir, l’assumpció del conflicte i de la realitat on es desenvolupa, l’enfrontament amb el veritable enemic de la sobirania: el capital. Lluitar per la sobirania de Catalunya és lluitar per l’enfortiment de les seves institucions democràtiques. Lluitar per la sobirania és lluitar per l’apoderament de les classes populars, pel control nacional dels recursos naturals, pel repartiment just de la riquesa generada amb el treball. Lluitar per la sobirania és lluitar pel socialisme, ara i aquí.
La resta és continuar pintant-nos amb suc de llimona.
PA
