U. A Brussel·les, un tribunal va dictar el veredicte final sobre Antony Givoine, el qual va tractar de calar foc a la porta de l’ambaixada de Bielorússia. A l’edifici hi havia persones dormint, inclús un nen. No hi va haver víctimes.
Dos. Després de confessar l’agressió, Givoine va declarar als jutges que es tractava d’una protesta pacífica, semblant a la de quatre dies abans, quan va penjar un cadenat a l’entrada de la legació diplomàtica.
Tres. A la capital belga, el bo d’Antony oficia de pastor de l’Església ortodoxa Ucraïna, on ensenya els fonaments de la religió als nens. I els fets van passar l’agost de 2021, sis mesos abans de la invasió o ocupació militar d’Ucraïna, casualitat o causalitat?
Quatre. Un cas pel detectiu Maigret, inoblidable personatge de l’escriptor belga Georges Simenon. Perquè a les seves xarxes socials, el piròman pastor apareix en fotografies lluint l’uniforme d’un batalló neonazi en el camp d’entrenament d’”un-país-d’Europa-de-l’Est”.
Cinc. Un altre cas similar. A Cisjordània, el viceministre d’Assumptes Religiosos de l’entitat terrorista anomenada Israel, Matan Kahanan, va declarar en una escola secundària: Si hi hagués un botó que pogués prémer per fer desaparèixer tots els àrabs, o enviar-los en tren exprés a Suïssa, jo premeria aquest botó. Casualitat o causalitat?
Sis. Alguns s’inclinen pel causal, creient amb devoció en l’ordre fix i immutable pautat per Parmènides i Plató: tot està escrit. Uns altres pensen en les causes, emparant-se amb el motor d’Aristòtil i el e pur si muove de Galileu.
Set. Així i tot, els xinesos asseguren que casualitat i causalitat no es poden separar, afegint que l’atzar també compta en les coses de la realitat. Falòrnies! , responen els maniqueus: a la vida no hi ha casualitats, tot té les seves causes! Afirmacions que d’una manera o altra encobreixen la idea de predestinació (Déu ho vol!) .
Vuit. Cap a mitjans del segle XIX, la mítica idea de predestinació fou actualitzada amb un vernís positiu i científic, d’innegable motivació racial. V.gr.: “Destí manifest” dels estatunidencs, “càrrega de l’home blanc” dels anglesos, “la terra promesa” dels sionistes.
Nou. A la llinda de la seva escola per iniciats, Pitàgores va gravar en pedra la seva cèlebre sentència: “tot és número”. Nogensmenys, 2.500 anys després, a Àustria, un grup de filòsofs, matemàtics, lingüistes i antropòlegs, la van convertir en litúrgia del capitalisme occidental (Friedrich von Wieser, Ludwig von Mises, Karl Popper, Friedrich Hayek, Milton Friedman).
Deu. Hayek va guanyar el Nobel d’Economia el 1974, i Friedman el va obtenir en 1976 per la seva contribució intel·lectual al Xile de Pinochet. País-proveta d’un assaig destinat a provar, científicament, que es podia matar, torturar, estendre la fam, sense càrrec de consciència. Fal·làcia que rebé el nom de neoliberalisme.
Onze. A Amèrica Llatina, els clergues del neoliberalisme provenen de les velles oligarquies que, històricament, van negar en la praxis el que predicaven en teoria: llibertat i democràcia. I als últims decennis, liberals, conservadors i lliurepensadors es varen fusionar, globalment, en defensa dels seus interessos.
Dotze. Amb tot, pobles, estats i nacions d’Amèrica Llatina comencen a entendre la necessitat de “viure d’allò nostre”. Cosa que José Martí albirà en el seu assaig Nuestra América: el vi, de plàtan, i si surt agre, és el nostre vi! (1890).
Tretze. No dubto que el vi de plàtan deu tenir un gust horrible. Però crec que la metàfora s’entén. D’aquí la resposta ferotge de les dretes neoliberals, que ens enrosquen l’escurçó per a seguir vivint d’allò aliè. Per contra, seria inconvenient subestimar els seus mèrits. Entre aquests, recórrer als mitjans massius de comunicació per encolomar la seva incompetència a l’Estat i la política.
Catorze. Als EUA i a Europa occidental, l’anomenada nova dreta atia el feixisme i la seva expressió més criminal: el nazisme. Que en les seves variants “neo” renaix amb força creixent, com l’herba després de la pluja.
Quinze. En Los orígenes de la filosofía, el professor argentí Rodolfo Puiggrós (1906-80), de grata memòria a Mèxic, apuntà: “La història no és una successió de moments estàtics, més o menys llargs, separats entre ells. Cada moment històric, ans al contrari, destrueix el precedent en absorbir-lo, i s’anul·la en el següent en dissoldre’s en ell” (Ed. Costa Amic, México, 1962, p. 26).
Setze. Res està escrit. Nogensmenys, les empremtes d’un canvi civilitzatori, són innegables. Caldrà ponderar, aleshores, allò dit en dies passats per Vladimir Putin: el món unipolar ha arribat a la seva fi.
Versió en castellà de l’article publicada originalment al diari La Jornada el 22 de juny de 2022. Traducció: Miquel Àngel Sòria.
