Amb Xile sempre al cor
Abans de res, expressar tota la meva solidaritat amb el poble xilè i amb el gloriós Partit Comunista de Xile. Quants camarades de l’exili xilè ens varen formar amb la seva experiència i amb les seves reflexions! Quanta gent meravellosa portem al cor els comunistes catalans de la meva generació! Des de 1970, Xile sempre ha estat al meu cor i, també en el meu esperit. Els grans debats de l’esquerra xilena van estar i estan com a teló de fons de moltes de les meves reflexions.
4,8 milions de persones de poble conscient i, segurament en gran part mobilitzat i organitzat, aprovaren el projecte elaborat per l’assemblea constituent. És un resultat important. No el podem menystenir portats pel pessimisme de la derrota. Però està clar que ha resultat insuficient per a obrir «… las grandes alamedas por donde pase el hombre libre para construir una sociedad mejor».
Des de la llunyania i sense els coneixements necessaris m’atreveixo a buscar alguna responsabilitat en el factor temps. Potser el procés de mobilització i organització en marxa que va obtenir la gran victòria de la constituent, encara no havia tingut el temps necessari per a una acumulació de forces suficient i per a construir i organitzar una hegemonia del poble treballador suficient per a guanyar aquesta batalla.
Seguirem pendents de les valoracions del Partit Comunista Xilè i de les anàlisis d’altres forces d’esquerres que, segurament, ens ajudaran a comprendre el conjunt d’allò que ha passat.
Sortir de l’atzucac estratègic
Ara voldria portar aquí la reflexió política sobre la derrota xilena al context de l’esquerra de l’Europa occidental i, en concret a la del Regne Borbònic d’Espanya. Al cap i a la fi, aquest és el nostre camp de batalla. Aquesta és la realitat que ens toca transformar a nosaltres.
En els anys setanta del segle XX la derrota de Xile va ser la derrota de tots. Recordo el 1973, les seves conseqüències internacionals, així com els enormes debats estratègics que llavors es varen obrir. El moviment comunista internacional (com a mínim, en les societats occidentals) havia entrat en un atzucac estratègic. Potser ja venia de lluny (1968-69) però l’expressió cabdal va ser 1973.
En el debat posterior a l’assalt del Palau de la Moneda, els comunistes ens vàrem arrenglerar en dos camps que, amb el temps varen incrementar les seves divergències. Alguns varen creure que calia ampliar les aliances cap a la democràcia cristiana, renunciant a la perspectiva socialista durant un període llarg de temps. La perspectiva era el “compromís històric”, l’”austeritat” i la “qüestió moral”. Les intencions d’alguns d’ells, especialment les de Berlinguer, potser eren bones. Però com se sol dir: “l’infern està empedrat de bones intencions”. Les intencions d’altres no eren tan bones: portaren a la derrota en la transició, a la congelació del PSUC en aquesta “cosa” que es deia IC i després en les ramificacions que ara coneixem/patim. A Itàlia portaren a la Bolognina i la dissolució del PCI.
Per la nostra banda, alguns vàrem considerar que el problema no era tant ampliar les aliances polítiques i electorals sinó aprofundir la lluita i organització del poble treballador, ampliar i organitzar les aliances socials, acumular forces suficients per a fer possible, més aviat o tard allò que anomenàvem “salt qualitatiu”. Enfront de la concepció de l’hegemonia com a una articulació de fronts electorals, defensàvem una concepció de l’hegemonia entesa com a batalla de les idees, organitzant la societat civil alternativa, prenent el conjunt de fortificacions i casamates de la societat civil. Pensàvem també que, a més, calia abandonar tota il·lusió sobre la possibilitat d’avançar cap al socialisme sense destruir l’estat capitalista i substituir-lo per un nou estat de democràcia popular.
Cinquanta anys més tard de la derrota xilena dels anys 1970-73, la derrota diumenge em fa pensar que els grans debats estratègics continuen oberts, que cal continuar la lluita per a sortir de l’atzucac estratègic. A Xile i aquí. Perquè si toquen al poble xilè, ens toquen a tots.
