Estimada Ana:
Em fas tantes preguntes que em deixen paralitzat i en dubte. Hem perdut la visió global del món, les seves tendències bàsiques. Es pot dir que anem de fet en fet, d’esdeveniment en esdeveniment, cada vegada més espantats. Si enmig de tot això hi ha una guerra en el cor d’Europa, i a més vivim una gegantesca manipulació comunicacional-cognitiva, tenim motius per a alarmar-nos seriosament.
La història avança a salts, la normalitat i l’excepció es relacionen en l’espai i en el temps. El que abans ens semblaven veritats quotidianes, avui entren en un període de qüestionament. El present ja no és el que era i el futur tampoc. La pandèmia ens ha fet interioritzar les nostres fragilitats, el molt que depenem els uns dels altres i que tots i totes necessitem ajuda. La nostra autonomia és sempre provisional i les crisis ens mostren que no hi ha persones al marge o fora de la societat sabent -és bo recordar-lo- que aquesta és profundament desigual i en la qual el poder està en mans dels grans grups financers i empresarials regits per una llei de ferro basada en el benefici. La seva ètica consisteix a convertir vicis privats en virtuts públiques a través de l’omniscient i omnipresent mercat capitalista.
És bo parlar de la pandèmia. La nostra feblesa, la nostra fragilitat pot ser un motor del canvi cap a una societat més justa i igualitària o l’inici d’un nou procés d’opressió, control i sobreexplotació. El que es diu el gran resert no és una altra cosa que el nom que se li posa a una contrarevolució preventiva que intenta, una vegada més, usar les noves tecnologies com a instrument de dominació. Els que manen han après molt, les seves tècniques han penetrat en la nostra consciència, on s’elaboren els somnis, es crea el sentit comú, s’organitza el pensament crític i, sobretot, es fonamenten les rebel·lies justicieres. Saben com som cada vegada més, ens coneixen amb molta precisió i manipulen demandes, necessitats, aspiracions i esperances.
Pensar és molt important, però exigeix silenci, esforç, discussió serena, un ambient propici al debat d’idees. La clau és la de sempre: no acceptar el donat com a evident i qüestionar les informacions, els valors i les ideologies que transmeten uns mitjans de comunicació cada vegada més controlats pel poder, pels poders econòmics, tecnològics, polítics i comunicacionals-cognitius. Una dada del qual partir és que les crisis revelen la realitat que la normalitat oculta. Les relacions de força, els discursos dels grans grups financers, la prepotència de la patronal, apareixen tal com són realment. Ens ho diuen obertament, hem de viure pitjor, els salaris han d’anar per darrere de la inflació, la guerra a Ucraïna ens obliga a sacrificis i, de nou, les nostres pensions, els nostres drets conquistats estan en perill.
Com en altres èpoques de la nostra història, la por es comença a convertir en una segona pell. No ens deixa pensar, no ens deixa organitzar-nos ni lluitar. Busquem solucions que donin seguretat, que ordenin el nostre món i que, és una il·lusió, generin una mica de futur. Moltes vegades passem de l’esquerra a la dreta i circulem molt prop del poder. Votar al poder i als quals manen està en el nostre imaginari. Durant anys vam ser súbdits; la política era estar callats i pensar cap a dins convivint amb la delació, la injustícia i fins amb el crim. Aquestes coses deixen empremta. Sabem que es transmeten de generació en generació. Votar en poder és triar als que manen i no es presenten a les eleccions, convertir la por en elecció lliure i democràtica, Vox mitjançant.
Sí, estimada Ana, el món està canviant acceleradament. La gent de la meva edat veurem només una resplendor, un pròleg; tu el veuràs en versió completa per a bé o per a mal. Organitzar l’esperança sempre ha estat una tasca col·lectiva que exigeix compromís, coratge moral i lluita social. Què està passant davant dels nostres ulls?
- El fracàs d’aquest constructe que es va dir la globalització neoliberal. Era –i continua sent– el gran projecte de la pax nord-americana. Els EUA es van convertir en la “hiperpotència”, van derrotar a l’ “imperi del mal” i no tenien alternativa. Es van posar a la feina per a construir un món a imatge i semblança seva; els guanyadors sempre s’han cregut amb el dret a explotar la seva victòria. Unes vegades ho van fer per les bones; unes altres –gairebé sempre– per les dolentes; els seus enemics es van convertir en enemics de tots i van ser combatuts feroçment: Iugoslàvia, l’Afganistan, l’Iraq, Líbia… El seu objectiu estratègic era clar: impedir el sorgiment d’una potència o conjunt de potències que poguessin qüestionar el domini i el control dels EUA en el món.
- La crisi ecològic-social del planeta. Es parla tan vanament dels problemes mediambientals, es comercia tant amb ells i s’abusa sense mesura i consideració sobre suposades i innòcues solucions que correm el perill de no prendre’ns-la de debò. Que els equilibris bàsics que reprodueixen la vida en el nostre planeta s’estan modificant dramàticament el diu la comunitat científica des de fa molts anys. Crisi climàtica, de recursos, energètica es nuen en un planeta finit que comencen a descomptar futur. On està el nou? En l’enfilada dramàtica entre canvis geopolítics, escassetat de recursos i conflictes polític-militars generalitzats.
- La gran transició geopolítica. Malgrat tots els esforços dels EUA i de l’OTAN, el món avança, els pobles continuen aspirant a la seva sobirania, al control dels seus recursos, reclamant a tot arreu benestar social, justícia i una democràcia substancial. Ha ocorregut moltes vegades en la història. Els imperis, d’una manera o una altra, acaben generant les seves alternatives. La Xina, en tot just dos segles, ha sortit -a través d’un procés difícil i molt dur- del domini d’Occident i torna a una història que no havia deixat mai del tot. Amb ella arriben l’Índia, Indonèsia, el Pakistan, la Indoxina. Àfrica i Amèrica Llatina no volen continuar sent objecte de la història i pretenen ser protagonistes determinants d’aquesta. Això no el per a ningú; insisteixo, ningú; o potser sí, però seria el final de l’espècie humana sobre el planeta. La tisora es tanca entre l’infern climàtic o l’hivern nuclear.
- El llarg declivi d’Occident. Deia un vell mestre, Anníbal Quijano, que l’anomenat descobriment d’Amèrica va significar el naixement de tres capítols essencials de la nostra vida: la modernitat, el capitalisme i el racisme. El domini euroamericà es va desplegar en un món que es va anar convertint cada vegada més en ample i aliè. Les banderes del lliure comerç van arribar a totes parts precedides dels canons dels grans vaixells holandesos, britànics, francesos i nord-americans. Ells van convertir a Occident en el món i van imposar a sang i a foc la seva cultura, els seus valors, la seva religió. Sempre el racisme com a classificació social dominant i, al mig, un procés sistemàtic d’aculturació social que mai va aconseguir matar del tot identitats, llengües, imaginari i tradicions.
Estimada Ana, com veuràs, es tracta d’una transició d’època històrica de dimensions inèdites. Es podria parlar de transició civilitzadora. On està el problema? Abans ho he insinuat, en la guerra. En la literatura acadèmica es parla del “Parany de Tucídides”. El conegut historiador grec va donar compte de les guerres del Peloponès que tenien com a fonament la rivalitat existencial entre una potència dominant (Esparta) i una potència emergent (Atenes). On està el parany? Consisteix a elucidar si aquesta rivalitat condueix o no necessàriament a la guerra. Ho intento explicar des dels problemes reals d’avui. En primer lloc, hi ha consens en el fet que els EUA està perdent pes econòmic, tecnològic i empresarial. En segon lloc, es constata que aquest país continua sent –amb molta diferència– la potència militar més gran del món. Posseeix 800 bases repartides en més de 80 països i, juntament amb l’OTAN, té una despesa militar que és el 60% del mundial. En tercer lloc, es coneix des de fa temps que ha emergit una nova gran potència (la Xina) que, d’una forma o una altra, està qüestionat el control i el domini dels EUA sobre el món; tot això en un procés històric en el qual l’eix del poder està transitant de l’Oest a l’est, d’Occident a Orient.
El problema és el següent: estaran disposats els EUA a acceptar pacíficament una transició a un món multipolar, de domini compartit entre grans potències que fonamenti un nou ordre internacional? No ho crec. M’agradaria dir que sí, però no ho veig possible. De fet, des que els EUA controlen i organitzen el món, hem viscut una successió de guerres interminables, de conflictes bèl·lics permanents, gairebé sempre mal resolts per la gran potència nord-americana. Totes han tingut la mateixa característica, l’enorme superioritat militar dels EUA i de l’OTAN. José Luis Fiori ho ha definit molt bé: la potència desafiada produeix contínuament ordre i desordre, conflictes i guerres en una espiral sense fi.
La guerra d’Ucraïna cal veure-la en aquest context: el gegantesc esforç per a impedir o frenar el declivi. EUA sap perfectament que, en tot just 6 o 7 anys, el món girarà definitivament cap a Orient i que la Xina es convertirà –ja en part ho és– en la gran potència regional. No ho consentirà i anirà a la guerra. De fet, la guerra a Ucraïna ho és per delegació; l’objectiu no és un altre que afeblir a la Xina colpejant a la seva rereguarda estratègica. Com sol dir Biden, en aquesta guerra els ucraïnesos lluitaran fins a l’últim home, posaran els morts i l’OTAN continuarà dirigint l’operació.
La pregunta cal fer-la-hi: si hi hagués una Europa independent i sobirana hi hauria una guerra a Ucraïna? Sense un acord entre Europa i Rússia no hi haurà ni pau ni seguretat per als nostres pobles. L’OTAN serveix per a convertir als Estats europeus en aliats subalterns dels EUA i de les seves grans opcions estratègiques que poc o res tenen a veure amb els nostres interessos i les nostres necessitats.
Estimada amiga, voldria acabar convidant-te a una reflexió que té a veure amb el present i, sobretot, amb el futur. Hi ha quatre escenaris connectats entre si que és necessari conèixer bé i que marcaran duradorament les nostres vides. Del primer ja he parlat al principi d’aquesta llarga carta, l’escenari comunicacional-cognitiu. D’això ja sabem molt, els grans mitjans s’han convertit en terminals de l’aparell d’intel·ligència i (donis) informació de l’OTAN. Han desaparegut, en molt poc temps, les veus crítiques, s’han tancat mitjans de comunicació, al meu judici, il·legalment i ens arriba només una opinió convertida en discurs disciplinari.
Un segon escenari té a veure amb la guerra a Ucraïna. No vull dedicar-li més temps. A poc a poc la veritat, l’altra veritat, la prohibida, anirà apareixent i tindrem una visió més equilibrada. Hi ha sempre un perill manifest: l’escalada; és a dir, que Rússia vagi avançant i que els EUA incrementi, cada vegada més, el seu potencial de foc i que, sobretot, el marc geogràfic s’ampliï. Això comença a estar ja davant dels nostres ulls.
El tercer escenari és la Mar de la Xina Meridional. EUA està repetint el que va fer en el seu moment amb l’URSS i ara amb Rússia: organitzar una coalició d’Estats contra la Xina amb l’objectiu d’aïllar-la, assetjar-la i esgotar-la en una estratègia prolongada de desgast. El que es vol aconseguir és propiciar un canvi de règim; és a dir, crear una situació que condueixi a una inestabilitat econòmica, divisió política i ètnica i al conflicte social. Mai cediran fins -repeteixo- arribar a l’enfrontament militar. De fet, es busca, com a Ucraïna, que aquest es localitzi en i per Taiwan.
El quart escenari està en formació i comencem a tenir notícies. Em refereixo a Àfrica i, específicament, a l’Àfrica subsahariana. Molts s’han sorprès de l’espectacular gir de la política de Pedro Sánchez sobre el Marroc i sobre el Sàhara. Jo no. el Marroc es convertirà en l’Estat-gendarme del Magreb que és aliat estratègic dels EUA i de l’OTAN, peça clau per al control geopolític d’un continent que fa explotar i que cada vegada està més lluny d’Occident. La nova frontera s’està marcant al Sahel i tot apunta a un conflicte polític militar entre el Marroc i Algèria. Espanya es converteix en aliat estratègic d’un Marroc que ens té presa la mesura i que sap defensar els seus interessos amb fermesa.
En aquests dies es plora molt sobre les morts a la frontera de Melilla. Llàgrimes de cocodril i hipocresia institucionalitzada. El Marroc compleix amb el paper assignat. La UE i Espanya li exigeixen l’estricte compliment dels acords. És típic en el nostre món assignar a uns altres el treball brut. Però no ens equivoquem, d’aquí al 2050 la meitat de creixement mundial de la població estarà a Àfrica. Els seus problemes demogràfics, econòmics i climàtics s’aguditzaran dramàticament. Com diu l’OTAN des de fa molts anys, les migracions es convertiran en un problema polític-militar de grans dimensions.
Acabo definitivament. Molts pensen que avui poc o res es pot fer, només resignar-se, aguantar i esperar millors temps. Mai he cregut en això. No hi ha les alternatives individuals. Si alguna cosa em diu l’experiència és que les persones, per a fer política de veritat, necessiten dotar-se d’un projecte, organitzar-se, crear vincles socials i inserir-se sòlidament en el conflicte social i territorial. Així és com s’han obtingut les conquestes històriques, els drets socials i polítics que, com la vida ensenya, són sempre provisionals i reversibles.
Aquest debat ens portaria molt lluny, i, com diuen les sèries, continuarà.
Publicat originalment en castellà a Exodo.
