Analfabetisme no és sinònim d’incultura, tant en el passat com en l’actualitat s’han desenvolupat grans civilitzacions que han prescindit de l’escriptura i la lectura i avui, per molt que els pesi a alguns que parlen d’una generació de canalla illetrada, el món segueix canviant i no queda més que adaptar-se o quedar-se enrere.
Apropar-se a l’oralitat
Hi va haver un temps, abans que s’inventés l’escriptura, en el qual la transmissió del coneixement es feia de forma oral. Els primers alfabets que es van començar a utilitzar van tenir un ús eminentment pràctic, comptable. Eren pocs els que sabien escriure o llegir i, fins i tot, entre filòsofs, poetes i altres pensadors, no tots consideraven que fos necessari o bo recórrer a l’escriptura. Així, Sòcrates era contrari a l’escriptura i la lectura, perquè considerava que matava la memòria, obstaculitzava el diàleg d’idees i considerava que la paraula escrita impedia contestar a preguntes i realitzar objeccions.
També es van abstenir d’escriure Pitàgores, Diògenes i molts altres que van optar per l’oralitat. No obstant això, tots ells sabien llegir i escriure. Així mateix, es diu que Jesús tenia per costum escriure amb el dit en la sorra al mateix temps que parlava i a continuació esborrava els seus traços.
Viatjant pel desert del Sàhara he vist que els tuaregs continuen fent el mateix, amb una prodigiosa memòria recorden la seva història, narren contes, reciten poesia al mateix temps que escriuen a la sorra. En preguntar-li a un d’ells per què no utilitzava la seva escriptura, el tifinagh, per a així transmetre la seva cultura, em va dir que considerava l’escriptura, els llibres, com una cosa morta, incapaç d’evolucionar i enriquir-se amb altres aportacions.
A la novel·la Farenheit 451 de Ray Bradbury, es produeix una curiosa involució. A l’haver-hi els llibres prohibits i ser destruïts sistemàticament, l’única manera de salvar el seu contingut és aprenent-los de memòria, restituint així a l’oralitat la funció que va tenir de conservar el patrimoni de la humanitat.
Avui, encara que els nivells d’alfabetització tradicional són cada vegada majors, ha aparegut una nova generació a la qual alguns acusen de canalla illetrada. Fa referència a aquells que per a comunicar-se i accedir a la informació ja només cliquen en els seus mòbils. Utilitzen noves formes d’escriptura a base de signes, emoticones, tenen un vocabulari que per a molts resulta críptica, en definitiva han desenvolupat un nou llenguatge. Se’ls titlla d’impacients, menys reflexius, encara que no analfabets, suposadament incapaços de concentrar-se, per a ells els llibres requereixen una atenció profunda, una hiperatenció que no estan disposats a dedicar-hi. Es fa burla d’ells insinuant que són incapaços d’anar més enllà dels 280 caràcters dels tuits, mentre que alguns, per a entendre’ls i utilitzar aquest llenguatge, necessitem nous diccionaris.
Per als apocalíptics, això és una hecatombe.
L’ofici d’escriure
Tres llibres d’autors consagrats us poden ser útils:
El de Stephen King Mientras escribo, publicat per Plaza i Janés en 2001, és una autobiografia en la qual explica com va començar a escriure, ofereix consells per a millorar i reflexions per a escriure i per a publicar.
Virginia Wolf, en Una habitación propia, publicat per Seix Barral el 2016 (la primera edició en anglès és de 1929), planteja totes les dificultats afegides que les dones tenen per a llegir i sobretot per a escriure. Assenyala com a imprescindible disposar de temps, diners i una habitació. Però no cal desesperar, hi ha qui ho va aconseguir malgrat tot: Jane Austen, les germanes Brontë, J.K. Rowling i moltes altres.
El llibre de Haruki Murakami De qué hablo cuando hablo de escribir, publicat per Tusquets el 2017. És una recopilació d’opinions personals relacionades amb el fet d’escriure: sobre què vol dir ser escriptor, sobre els premis literaris, l’originalitat, sobre què escriure, sobre els personatges, per a qui escriu, la vida personal, l’escola, la disciplina, la crítica, etc. Escriure implica expressar coses que un porta dins, per la qual cosa una vegada que es comença a parlar de l’ofici, diu Murakami que és irremeiable parlar d’un mateix.
Com diu, molt encertadament, per a escriure n’hi ha prou amb saber redactar correctament, un bolígraf, un quadern i una mica d’imaginació. No es requereixen estudis com per a ser metge, enginyer, entrenament i forma física com per a ser jugador de bàsquet o coratge per a ser alpinista, tècnica per a ser músic, materials com els del pintor o l’escultor. I considera que amb una mica de talent s’escriu una obra correcta al primer intent i ningú tem al nouvingut, com quan un jugador de tenis o un jugador d’escacs novell guanya a un mestre.
Cert, però a part d’un mínim talent innat, voluntat de fer-ho i disciplina, cal formar-se.
Escoles i cursos d’escriptura donen receptes suposadament infal·libles encara que sens dubte hi ha molta gent que escriu sense tenir res a dir, i el que fan no deixen de ser exercicis d’escriptura apresos i regurgitats. El seu objectiu: guanyar diners, fama, etc. Tot això és perfectament lícit, però no els converteix en bons escriptors.
Es diu que com més llegit sigui un, millor escriurà, però això no és evident. Hi ha escriptors que arribats a un cert punt no volen llegir més, en considerar que és una pràctica contaminant. Uns altres han preferit no escriure en la seva llengua materna per a guanyar en concisió i a més hi ha qui no podria dir quina és la seva llengua; a vegades en tenen una parlada, una altra escrita i encara unes altres que suren al seu voltant.
Com i per què vaig arribar a l’escriptura?
Com molts nens recordo els primers contes que vaig sentir. El meu pare ens explicava històries d’aventures esplèndides, plenes de color i màgia. Anys més tard em vaig assabentar que aquells relats existien transcrits sota el títol de Les mil i una nits, però a mi em van arribar a través del meu pare, transmesos de manera oral de generació en generació.
Quan va arribar el moment, vaig aprendre a llegir i escriure a l’escola, no conservo cap record especial del període, tret que per circumstàncies ho vaig fer simultàniament en diverses llengües i encara avui hi ha paraules que prefereixo en una llengua o una altra.
De petita, en companyia de la meva germana, el meu germà i els meus innombrables cosins i cosines, organitzàvem a casa representacions teatrals a les quals convidàvem a tota la família, recordo el teló fabricat amb un llençol, els vestits fets amb paper d’embalar, acuradament decorats. Jo era l’autora dels textos que mai vaig escriure i que ningú recorda, els hi explicava a cadascun dels actors, els memoritzaven i se sortien del guió tot el que els donava la gana.
Després vaig aprendre l’ofici d’escriure i el maneig de les seves eines: vocabulari, ortografia, gramàtica i estil, semblants als d’altres oficis: totxos, ciment, farina, llevat. Vaig practicar l’escriptura divulgativa i a poc a poc, en paral·lel, va sorgir l’escriptura creativa.
Si la lectura, com vaig dir en el meu article Per què llegir?, m’ajuda a entendre les coses, a viure altres vides; l’escriptura m’ajuda a exorcitzar dimonis, a rescatar de l’oblit, a donar veu a qui no la té, a construir a partir de fragments, històries amb significat propi.
L’escriptor ha de perdre el pudor, no tenir por de mostrar-se en públic, ser fins a un cert punt exhibicionista.
Llavors, per què escriure? Cadascuna ha de saber respondre a aquesta pregunta.
Hi ha escriptors superbs, prepotents, despectius amb els seus lectors, però també n’hi ha humils, empàtics. Existeixen tantes maneres d’escriure com escriptors i raons per a fer-ho. Cadascun ha de trobar la seva i les fórmules que li seran útils per a aconseguir-ho: espai, horari, rituals i fixar-se un objectiu. Cadascun ha de trobar el seu camí.
Perquè com deia Antonio Machado: Caminante no hay camino, se hace camino al andar.
I com aconsellava Igor Stravinski: que la inspiració t’enxampi treballant.
