En el naixement del capitalisme industrial afloren les seves contradiccions, les seves misèries i els seus enterramorts. Sorgeixen les primeres organitzacions obreres i revolucionàries, les primeres veus i els primers debats sobre l’alternativa a aquell món d’explotació, malalties i foscor. És justament en aquell moment quan apareixen com a figures emergents dos joves alemanys, Karl i Friedrich. És aquest el context sobre el qual es desenvolupa la trama d’El Jove Karl Marx, la pel·lícula dirigida per Raoul Peck i estrenada el 2017 a França.
La pel·lícula narra l’emergència dels joves Marx i Engels com a noves figures del món revolucionari, que trenquen amb l’hegemonia d’un republicanisme idealista, i fins i tot infantil, que encara viu enganxat a un món que ja no existeix -o que no ha existit mai-, un món en el qual els interessos de la burgesia i del proletariat convergeixen en favor d’aconseguir la felicitat universal.
La pel·lícula comença amb la clausura de Rheinische Zeitung, el diari editat per Marx i que representa una plataforma de crítica a l’absolutisme alemany. La censura, tot i donar-li veritables problemes econòmics, el portarà a conèixer els cercles socialistes i revolucionaris francesos, i començarà a elaborar la seva teoria econòmica i social, i a definir una cosmovisió que conformaria el que coneixem com a marxisme. Una visió del món molt ben transmesa durant tota la pel·lícula, basada en un materialisme amb vocació transformadora, que busca humanitzar la societat. És precisament aquesta visió, i l’admiració mútua pels seus respectius treballs, el que porta als joves Karl i Friedrich a establir una relació d’amistat i un fort vincle polític i ideològic, i a combatre conjuntament els postulats idealistes que predominaven aquell primer moviment obrer i socialista. Marx i Engels, doncs, combatien les tendències que no oferien cap alternativa real, que basaven la seva visió del món en abstraccions com la bondat o la fraternitat, o que prometien salvacions miraculoses. En aquest sentit, al llarg de la pel·lícula es mostren les polèmiques que portaran a l’escriptura de La Ideologia Alemanya, La Sagrada Família –sota el títol sarcàstic de Crítica de la Crítica Crítica- i Misèria de la Filosofia, on Marx i Engels arremeten contra hegelians, Bauer, Stirner, els proudhonians i altres corrents idealistes i de falsa redempció social.
Més enllà dels debats ideològics, El Jove Karl Marx narra les seves experiències vitals, les penúries viscudes, i sobretot les penúries viscudes per Jenny de Westfalia, la gran oblidada de la història del marxisme i que va tenir un paper fonamental en el desenvolupament inicial. La pel·lícula ho mostra, i també ho mostra amb Mary Burns, militant obrera i companya d’Engels. Serà Burns, precisament, qui faci el primer contacte amb la Lliga dels Justos, moment clau per a la definició del primer programa comunista. Jenny i Mary tenen, doncs, una veu pròpia i definitòria obviada fins ara pel mateix marxisme. Engels, per la seva banda, és el dandi il·lustrat que lluita amb la contradicció que li suposa gestionar les fàbriques familiars. El jove Friedrich odia aquesta tasca a la vega que pren partit directe pel proletariat i la seva causa, acull a Marx i inicien un fèrtil treball col·lectiu, compaginant sovint les borratxeres amb tempestes d’idees, entre partides i partides d’escacs.
El moment en què més dificultats viuen el més àlgid de la pel·lícula, el moment on el debat és més intens, i en el que es veu que la proposta perfilada en el Manifest del Partit Comunista no és tant l’obra d’un gran geni solitari, sinó una elaboració col·lectiva que sap compaginar una fina prosa amb una finalitat pràctica. El Jove Karl Marx és una bona pel·lícula que narra amb efectivitat no només les lluites ideològiques i teòriques des del respecte amb fermesa i vehemència –és excel·lent els casos dels enfrontaments amb Proudhon i amb Weitling, aquest darrer fill directe del radicalisme de la Revolució Francesa i de cert cristianisme socialista inspirat en les revoltes camperoles alemanyes i els anabaptistes de Jan Matthys-, sinó que ens mostra un vessant humà dels protagonistes molt reeixida.
Caldria ressaltar, per acabar, l’excel·lent ambientació històrica, que contribueix a realçar una més que recomanable pel·lícula, no només per militants del marxisme o iniciats, sinó per qualsevol persona amb inquietuds i interès pel bon cinema. És una incitació a recuperar el pensament científic en dies d’incerteses. Un pensament que ens ha de servir per treure’ns de sobre les fórmules màgiques, o les salvacions supremes, en un temps en el qual regnen les repúbliques imaginàries.
JR i TE
