Per a soldar el passat amb el present i, sobretot, amb el futur

Autor

  • Historiador. Doctor en Història especialitzat en la Revolució francesa. President de l’Associació d’Estudis Gramscians de Catalunya. Membre de l'Arxiu Josep Serradell-Roman.

    View all posts

Del mateix autor

“Militants de base que lluitaven per uns ideals col·lectius, sense aspiració personal de guany, sinó amb la sola il·lusió de contribuir a obtenir millores socials per a tots. Homes i dones que van patir les persecucions i la presó, però que, quan se’ls interroga avui, no pensen que el que van fer fos en va, ni es penedeixen del preu que van pagar, sinó que creuen que el que estava en joc mereixia tots aquells esforços i tots aquells sofriments, encara que el que s’obtingués a la fi fos molt més escàs del que esperaven. Us heu fixat que els casos de transfuguisme es donen en molta major proporció entre els quadres i els dirigents que entre els militants de base?”.

Josep Fontana [1]

Sobre les causes de la formació el PCC [2]

En aquest quaranta aniversari de la formació del PCC convé no abandonar-se ni a la nostàlgia ni a l’oblit. La nostàlgia dels vells militants és lògica i legítima: el PCC encarnà les aspiracions de la nostra joventut. Però la nostàlgia tan sols mira enrere. L’oblit tampoc construeix futur ni esperança. Els comunistes venim de lluny i anem més lluny encara. 

Ben al contrari de l’oblit i de la nostàlgia, per a construir futur i esperança, ens convé fer una anàlisi concreta de les condicions de possibilitat que van fer necessària la formació del PCC. Aquesta serà l’única manera de treure ensenyaments d’allò que va succeir fa quaranta anys i soldar el passat amb el present i, sobretot, amb el futur.

El present text vol ajudar a establir un ordre adequat entre causes i efectes. La “transacció” que permeté el pas de la dictadura feixista a la re-instauració de la dinastia borbònica fou una revolució passiva: tot va canviar perquè els poders reals de sempre romanguessin al seu lloc. El trencament del PSUC va ser un epifenomen d’aquella revolució passiva. A l’ensems, la formació del PCC fou una conseqüència de la crisi del PSUC, aquell partit que fins a 1982 havia estat el partit dels comunistes catalans. La formació del PCC fou la causa d’aquella crisi. El present text pretén provar que les causes immediates de la formació no tingueren gaire a veure amb la “llarga mà de Moscou”, ni en la conspiració d’una secta o fracció [3]. Ben contrari aquest text aporta proves a la interpretació que les causes de la crisi del PSUC foren essencialment endògenes. 

Ni els clixés, ni els estereotips, ni els insults, ni les desqualificacions rebudes durant dècades per part de la premsa burgesa [4] i del sector eurocomunista, ni el silenci de la historiografia acadèmica [5] serveixen per a interpretar adequadament un fenomen tan complex com va ser el trencament del PSUC i la consegüent formació del PCC.  

La magnitud del trencament

Comencem per donar algunes xifres. A l’informe del Comitè Central presentat al V Congrés del PSUC (gener de 1981) s’afirma el següent: «El nombre actual de militants, comptabilitzats amb total rigor, és de 21.807, xifra que cal precisar donant coneixement de l’existència de 3.996 fitxes a la Secretaria d’Organització del Comitè Executiu, que pertanyen a militants que tenien el carnet l’any 79 i que, per causes atribuïbles a deficiències organitzatives, no l’han renovat durant el 1980 … Donant com a punt de referència els 40.000 carnets lliurats per primer cop després del franquisme, la pèrdua global d’afiliació seria d’uns 14.000 militants, dels quals 3.520 correspondrien a la ciutat de Barcelona, 3.339 al Baix Llobregat i 2.580 al Vallès Occidental, com a xifres de major significació absoluta» [6].

Així doncs, segons aquest informe, el PSUC comptava el mes de gener de 1981 amb 21.807 carnets repartits i 3.996 carnets no renovats durant l’any 1980. Des dels 40.000 “carnets lliurats per primer cop després del franquisme” [7] del 1978 en donava una pèrdua de 14.000, però realment es pot afirmar que la pèrdua entre el 1977 i el 1981 va ser de 18.000 militants.

El PSUC, després de la crisi, i un cop celebrat el seu VI Congrés (abril de 1982) i les eleccions generals d’octubre de 1982, va decidir debatre la situació organitzativa en què havia quedat.  Un informe datat el 24 de gener de 1983, ens diu que el PSUC tenia en aquella data 7.215 afiliats, organitzats en 113 agrupacions de les quals 30 eren d’empresa (també s’hi fan constar 95 grups d’empresa) [8]. Quant als comitès, estaven estructurats de la següent manera: 4 intercomarcals, 12 comarcals, 9 de districte, 5 de federació i 103 comitès locals. 

Em resum, el PSUC havia passat de tenir 21.807 membres (gener de 1981) a 7.215 militants (gener de 1983).  Les valoracions qualitatives de la nova situació, els elements crítics, autocrítics que conté el mencionat document són d’un gran interès, però el seu resum i anàlisi requeriria un espai del qual no disposo. Cal remarcar la reflexió autocrítica sobre la territorialització del partit i l’eliminació de les organitzacions professionals. Un cop la llebre és fugida, pocs consells al caçador.

On eren els restants 14.592, militants? Les dades organitzatives donades pel PCC per aquelles dates rondaven els 7.500 militants. Podem estimar, per tant, que els militants que la ruptura va enviar a casa seva van ser entre 6.500 i 7.000. En resum podem dir que la divisió en el PSUC entre els anys 1981 i 1983, va produir una ruptura en tres parts entre els 21.000 militants que tenia el partit l’any 1980. Un terç romangué al PSUC, l’altre terç s’integrà al PCC i el tercer terç marxarà cap a casa seva.

Superar els estigmes per a comprendre la mentalitat d’uns militants ignorats i vexats

Des de fa temps defenso la necessitat de superar l’estigma del «pro-sovietisme» per etiquetar tot un sector de militants del PSUC. Per què no etiquetar com a «comunistes» a aquells que la premsa burgesa i una determinada historiografia acostumaven i, desgraciadament, encara acostuma a denominar «prosoviètics»? No era així com ells mateixos es denominaven? Per tal de mostrar com s’auto-designava aquest sector, he triat dos testimonis rellevants, entre els molts possibles. 

El primer és Luis Romero, el dirigent del sector de la construcció i rostre del cartell emblemàtic del PSUC de 1977 «Mis manos, mi capital, PSUC, mi partido» amb què el PSUC havia pretès remarcar la seva organicitat amb la classe obrera. A les seves memòries, tot parlant de la crisi del PSUC, Romero afirma:

«La situació econòmica no millorava, la política social continuava bastant enrarida i en el Vè Congrés se sentia la ruptura del PSUC. Més que ruptura caldria dir-ne expulsió. Del 2 al 6 de gener de 1981 es va celebrar el V Congrés del PSUC, en el qual es va obrir un debat sobre el tema ideològic, sobre el marxisme-leninisme. En el debat hi van aparèixer tres sectors amb posicions polítiques diferents, encara que cada sector tenia matisos, però va quedar clar que el sector majoritari era el que s’auto-denominava simplement comunista» [9].

El segon testimoni és el de Josep Serradell («Roman»), responsable d’organització del PSUC entre 1956 i 1978 i coordinador del Comitè Central del partit entre el 1978 i 1981. En una entrevista periodística que li van fer en plena crisi, Serradell afirmava:

Nosaltres hem dit sempre que som comunistes; ara, també hem dit que anti-soviètics no ho serem. Però una cosa és el propòsit decidit de no ser anti-soviètics i altra cosa és que et col·loquin el cartell de pro-soviètics sense haver-lo demanat» [10].

La representativitat d’aquests dos membres del PCC hauria de ser suficient per eliminar l’etiqueta estigmatitzant. Podríem ampliar aquests dos testimonis tot repassant els documents i de les intervencions dels delegats en els primers congressos del PCC. El lector pot trobar més exemples en els textos dels membres del primer Comitè Central del PCC que omplen les planes del llibre La samarreta vermella, que ja hem citat més amunt. Però soc pessimista: quaranta anys després, l’estigma segueix fent la vida més senzilla a molts historiadors, periodistes i polítics [11].

El trencament del PSUC, un epifenomen de la revolució passiva

El que havien fet no havia estat un pacte per enfrontar una situació provisional de transició, sinó una conversió amb renúncia explícita i definitiva d’una gran part dels principis que fins aleshores havien proclamat. No sé què poden sentir els vells militants socialistes que van participar en el congrés de Suresnes en veure la marxa que va seguir després el seu partit, però sí que puc dir que algú com jo, que havia estat vint anys al PSUC, en moments en què militar significava jugar-se la cara, i que ho havia fet perquè creia de veritat que estava combatent pels objectius fixats als seus programes –pel reconeixement del dret d’autodeterminació, per posar un sol exemple- podria haver arribat a entendre que el meu partit renunciés de moment a assolir-los, però no que els abandonés del tot i per sempre més, com va passar [12].

Josep Fontana.

La causa principal de la crisi del PSUC fou l’abandonament euro-comunista del projecte de ruptura democràtica que havia esperonat i articulat durant dècades la lluita anti-franquista dels comunistes catalans.  Aquest abandonament va tenir conseqüències deletèries per al partit. En primer lloc, va frustrar l’expectativa àmpliament sentida que els patiments i els esforços esmerçats en la lluita anti-franquista durant dècades en molt difícils circumstàncies permetrien el pas a una veritable i completa democràcia social. En els sectors de la producció i en els territoris en què intervenien els militants comunistes, l’adaptació del partit a la “transacció” va significar retrocessos i renúncies sovint forçades des de dalt. Fruit de l’experiència patida i experimentada pels militants va anar creixent una constel·lació de descontentaments i de frustracions d’expectatives en diversos sectors i territoris de l’organització del PSUC. Els descontentaments es varen anar convertint en crítiques inicialment locals o sectorials. En un sentiment i en un discurs crític dispers que, solament trobà la seva coordinació en les famoses Esmenes del Vallès Occidental al document oficial del V Congrés del PSUC. El lector trobarà una llista d’aquestes decepcions al final d’aquest article.

En les rengleres d’aquells qui van defensar les famoses esmenes del Vallès Occidental en el V Congrés, s’hi trobaven membres que de cap de les maneres caben sota de l’estigma del pro-sovietisme: feministes; gent procedent del moviment antinuclear de Catalunya o de sectors propers al mestratge de Manuel Sacristán; sectors comarcalistes del Vallès Occidental crítics amb el model metropolità de creixement de Barcelona en taca d’oli, propugnat o defensat pels eurocomunistes que després formarien part de l’administració municipal i metropolitana de Barcelona a roda del maragallisme; també hi havia sindicalistes contraris a la nova política sindical de solidaritat nacional i crítics amb els Pactes de la Moncloa; hi va haver regidors i alcaldes del Vallès Occidental i nombrosos membres de comitès locals i comarcals; hi va haver també treballadors en atur o d’empreses en perill de tancament; en fi, hi havia militants crítics amb l’entrada d’Espanya al Mercat Comú i amb allò que consideraven com a passivitat euro-comunista davant l’ingrés a l’OTAN. 

En resum, una amalgama de sectors i descontentaments tan diversos que no cap sota l’etiqueta del pro-sovietisme. Una amalgama de sectors i sensibilitats que convergien en la seva crítica de l’eurocomunisme i que coincidien en autoanomenar-se comunistes, i punt.

Una confluència de diversos descontentaments dels militants

Si s’adopta un enfocament d’història social de la militància, crec que queda palès que les conspiracions no van ser la causa de la crisi. La causa va ser la revolució passiva i el transformisme molecular en curs. Les conspiracions eren la conseqüència i no pas causes.

Pel seu contingut, la crisi i l’ensulsiada del PSUC va ser un epifenomen del procés global de la tercera revolució passiva. En la forma, la ruptura es va produir com un descontentament creixent i multiforme de diversos sectors, no precisament homogenis entre ells, de la militància. Una estructura orgànica incapaç de metabolitzar, assumir i integrar aquesta agregació de sensacions, sentiments i estats d’ànim va acabar produint una confederació progressiva de descontentaments que, a poc a poc, molecularment, van anar fent confluir queixes, greuges, conflictes aparentment locals, sectorials, territorials o de petit grup fins a acabar configurant un conflicte major que va precipitar una ruptura entre els anys 1980 i 1982.

El centralisme democràtic que el carrillisme havia deformat fins a transformar-lo en centralisme burocràtic agreujaren la crisi. Les barreres posades al debat lliure i obert, les sancions als crítics estimularen el procés de convergència dels diversos descontentaments. Sense el bloqueig del debat, amb una major empatia cap a les demandes i els descontentaments, amb una menor dosi de dirigisme autoritari, potser s’hauria evitat la divisió final. És un contra-fàctic d’impossible demostració. 

Heus aquí una llista breu i, probablement incompleta de descontentaments que necessiten d’una recerca monogràfica. En alguns casos, incloc pistes per a desenvolupar-la.

  1. Caldria fer una recerca sobre l’impacte i la recepció del pacte secret Carrillo-Suarez entre els diversos sectors de la militància de base, que recopili el conjunt dels testimonis encara disponibles i els documents escrits sector per sector i territori per territori [13]
  2. L’abandonament del leninisme. Més enllà de l’excel·lent llibre de Juan Andrade ens cal una monografia sobre la recepció d’aquesta iniciativa de Carrillo entre la base militant en els quadres i en l’estructura dels comitès del PSUC [14].
  3. Els Pactes de la Moncloa i la desmobilització consegüent. Ens cal un estudi que recopili les diverses reaccions per sectors, territoris i sensibilitats. Diu Luis Romero: «L’any 1976 es va començar a notar que la direcció del Partit donava certes orientacions al sindicat, per intentar destemplar els ànims i les accions. Quan es van conèixer els Pactes de la Moncloa, a la pròpia organització hi va haver una gran divisió d’opinions i es va obrir un gran debat» [15]. Una font indirecta dels dubtes i de les resistències que els Pactes van despertar en la militància podria ser una lectura avisada de dos documents de la Comissió d’Economistes del CC del PSUC: 1. «El pacto de la Moncloa, un objetivo a conseguir», text redactat l’any 1977 a partir d’una discussió del Comitè Executiu, 2. El document presentat el juliol de 1978 per la Comissió d’Economistes del Comitè Central sota el títol «Contra la crisis económica. Luchar y avanzar con la mayoría» [16]. Caldria cercar d’altres fonts com resolucions dels comitès locals o comarcals del PSUC al respecte i resseguir les discussions del Comitè Central del PSUC.
  4. Després de les eleccions municipals de 1979 els nous regidors es van trobar amb el problema del creixement metropolità en taca d’oli. Un creixement de tipus capitalista i que accentuava els desequilibris territorials i els problemes ecològics de la Catalunya que calia re-construir. L’oposició a aquest creixement descontrolat que trencava els equilibris territorials era important al Vallès Occidental [17].
  5. La qüestió de l’energia nuclear. La política pronuclear de Santiago Carrillo es confrontava a l’experiència i les opinions dels militants del PSUC, com el terrassenc Joan Pallisé que participava activament en el Comitè Antinuclear de Catalunya i a les mobilitzacions antinuclears organitzades per aquell organisme. En l’estela de Manuel Sacristán, molts de nosaltres uníem la nostra protesta contra l’eurocomunisme a la protesta contra l’energia nuclear i a una perspectiva ecologista radical. Aquest descontentament va acabar formant part de les tesis del sisè congrés dels comunistes de Catalunya en què es va formar el PCC [18].
  6. La qüestió de l’Aliança de les Forces del Treball i de la Cultura. Aquesta formulació preocupava a part de la militància obrera que temia un canvi del caràcter de classe del partit i, sobretot, una substitució dels dirigents procedents de la classe obrera per persones provinents de les classes mitjanes en els organismes de direcció del partit. A aquest temor s’hi afegien les relacions sovint conflictives entre les militàncies dels centres de les ciutats i les dels barris perifèrics [19]. Com es pot veure, la dissolució de les organitzacions sectorials no va generar un descontentament tan sols entre sectors professionals o intel·lectuals. A l’ensems va ser percebuda com a part d’una política de desmobilització de les lluites propugnada pels eurocomunistes. En trobem exemples en d’altres sectors com el de la construcció: «Allò que teníem ben clar és que el Partit era l’eina imprescindible per organitzar i coordinar el moviment obrer. Amb aquesta perspectiva vam decidir organitzar un comitè de la construcció, que va fer possible organitzar i coordinar totes les vagues que es van fer a partir del 1970, fins que es va dissoldre «per decret» quan es va legalitzar el PSUC. El Comitè Executiu es va encarregar de liquidar-lo, malgrat l’oposició de la majoria dels militants de la construcció» [20]. 
  7. El comportament de la direcció del PSUC durant la nit del 23 de febrer de 1981 va generar debat, discrepàncies i preocupació entre sectors de la militància.

Hi ha moltes altres recerques a fer sobre aquests descontentaments que es plasmaren a nivell molecular fins que l’acumulació va permetre que s’expressessin. Aquí només he fet un primer llistat provisional de recerques monogràfiques que caldria completar. Cap hipòtesi conspiranoica no pot donar compte d’aquesta bigarrada constel·lació de micro-conflictes ni sobre com va actuar de catalitzador de la mateixa la gestió amb els mecanismes del centralisme burocràtic i autoritari per part de la direcció escollida en el cinquè congrés.

Seguir la proposta de Josep Fontana i tractar de recuperar el rol dels militants significa dedicar esforços a estudiar i conèixer aquesta constel·lació de descontentaments, afegir-ne d’altres, analitzar les seves dinàmiques, així com el rol dinamitzador de la ruptura exercit per la manca de reconeixement per part del partit de la pluralitat existent.

A reunir, classificar i catalogar la petjada que han deixat els militants anònims en forma de documents escrits, fotogràfics, d’àudio i de vídeo o en forma de cultura material per a documentar aquest episodi de la vida dels comunistes catalans, dediquem els nostres esforços els membres del col·lectiu de l’Arxiu Josep Serradell [21].

Notes

[1] Josep Fontana, Conferència inaugural del Primer Congrés d’Història del PSUC, a: El PSU de Catalunya, 70 anys de lluita pel socialisme, Edició de Giaime Pala, presentació de José Luis Martin Ramos, Barcelona, ACIM, 2008, p. 15.

[2] Aquest text recupera part de l’estudi que amb el mateix títol s’ha publicat en el llibre La samarreta vermella, Documents i testimonis sobre la formació del PCC ( 1981-1983), Barcelona, Arxiu Josep Serradell-DBcoop, 2022, pp. 17-36. L’origen del text és una ponència presentada al segon congrés d’història del PSUC, celebrat l’octubre de 2016 a Barcelona, sota el títol: Les conseqüències de la transició en el PSUC, publicat a: “Les mans del PSUC. Militància”, Josep Puigsech  i Giaime Pala (eds.), Barcelona, Documents del memorial democràtic nº 7, desembre de 2017. El text ha sofert correccions, i actualitzacions. També  s’hi han afegit diverses fonts fruit de la recerca feta des llavors en els fons de l’Arxiu Josep Serradell (a partir d’ara, AJS). El text original es pot trobar a: https://arxiujosepserradell.cat/estudis-historiografics/

[3] Un exemple paradigmàtic d’aquestes interpretacions conspiranoiques de la crisi del PSUC és: Antoni Batista, A la caça del PSUC, Barcelona, Pòrtic 2016. Un llibre que oscil·la entre el periodisme groc i les fake news, “desvetllant” suposades conspiracions e intervencions estrangeres, sense presentar-ne cap prova.

[4] Veure: El cinquè congrés a la premsa, a: La samarreta vermella, ob. cit., pp. 7-85

[5] Veure : Eduardo Abad, El PCC no té qui li escrigui. Breus notes sobre una anomalia historiogràfica, a: La samarreta vermella, ob. cit., pp. 39-49. 

[6] Comitè Central del PSUC. «Informe del Comité Central al V Congreso del PSUC, versión en castellano», pp. 63-64, Fons documental de Josep Serradell, AJS, A.2.7.2.

[7] Una frase ambigua que no explica bé la realitat. Que es repartissin 40.000 carnets a les organitzacions no vol dir que hi haguessin 40.000 militants del PSUC. No hi van ser mai.

[8] «V Conferencia Nacional del PSUC. Informe d’Organització, Finances i Política Comunicacional, «Organigrama de l’organització del PSUC i nombre d’afiliats segons la informació rebuda a la Secretaria d’Organització del Comitè Executiu», Fons Josep Serradell.

[9] Luis Romero. Textos biográficos. Barcelona: De Barris, 2011, p. 127.

[10] Josep Serradell, No soc anti-soviètic, entrevista de Joan Catà publicada al setmanari El Maresme, desembre de 1981. Ara disponible a: SERRADELL, Josep, Salida a la superfície: selecció d’articles i entrevistes (1955-1997), Barcelona, Edicions Avant. s.d.

[11] Un exemple de la pervivència d’aquests estigmes es pot llegir a SERRANO, Jordi. «Manel Pagès, anecdotari». Ara disponible a: https://jordiserrano.wordpress.com/2O17/O1/25/manel-pages-anecdotari/ . Data de publicació: 27 de gener de 2017. [ Consulta: 15 d’abril de 2017]. N’hi ha d’altres.

[12] Josep Fontana, Bases per a una nova transició, conferència de cloenda dels XXXIII Premis Octubre, pronunciada per Josep Fontana el dia 30 d’octubre de 2004 a la seu central de la Universitat de València, que fou parcialment reproduïda en el núm. 1064 la revista El Temps (2-8 novembre de 2004, pp. 32-35), amb el títol de Bases per a una nova transició.

[13] Pel que fa a les reaccions entre els militants del Vallès Occidental, es pot resseguir la col·lecció de El comunista, òrgan del comitè comarcal en els anys de referència, AJS-I.1.5.2 . També les diverses resolucions de les conferències locals i comarcals. Es poden consultar a: AJS-I.1.5.1 fins a  AJS-I.1.5.8.

[14] Juan Andrade, El PCE y el PSOE en la transición. La evolución ideológica de la izquierda durante el proceso de cambio político, Madrid, Siglo XXI, 2015.

[15] Luis Romero. Textos biográficos, ob. cit., pp. 107-108.

[16] Ambdós documents es troben a: fons documental Joan Tafalla, AJS-B.3.5.2.

[17] Diverses fonts sobre aquest descontentament: 1.- Col·lecció de El Comunista, òrgan del comitè comarcal del PSUC del Vallès Occidental, ob. cit. 2.- “ Avantprojecte d’Estatus de la Mancomunitat del Vallès Occidental”, presentat pel centre d’Estudis Comarcals Josep Moix, o 3.- Dossier Àrea Metropolitana elaborat pel comitè comarcal del PSUC del Vallès Occidental (circa 1980). Tot plegat a: fons documental Joan Tafalla, AJS-B.3.5.3.

[18] Veure nombrosos articles de Joan Pallisé, Montserrat Domingo, Àngels Martínez i d’altres autors anònims en els números d’Avant entre 1982 i 1984, consultable a: https://arxiujosepserradell.cat/avant/ 

[19] Dues fonts, entre d’altres, sobre aquest descontentament: 1.- Josep Gibert i Joan Tafalla, “Informa presentado al Comité Comarcal sobre la Revolución Científica y Técnica y la Alianza de las Fuerzas del Trabajo y de la Cultura”, AJS-B.3.5.4. 2.- Discussió del projecte d’estatuts del PSUC, prèvia al Vè congrés del PSUC, Fons documental de Josep Serradell, AJS-A. 2.7.2. En alguns dels testimonis que publiquem en el llibre “La samarreta vermella” es podem trobar rastres d’aquesta qüestió, per exemple en el testimoni de l’Adoni Gonzalez, pp. 290-291.

[20] Francisco Liñán, Silencio Roto, Autobiografía, Barcelona, DBcoop., p. 104.

[21] Veure el meu article anterior: L’Arxiu Josep Serradell: un dipòsit memòria col·lectiva, https://www.realitat.cat/2022/11/larxiu-josep-serradell-un-diposit-memoria-collectiva/ 

Articles relacionats

Darrers articles