Avui entrevistem Marie Angélique Savané, sociòloga i activista senegalesa, que és un referent del feminisme al seu país. Us presentem la primera part de l’entrevista, per reflexionar sobre el feminisme en el context del Senegal. La setmana vinent compartirem amb vosaltres la segona part de l’entrevista, per conèixer la seva experiència militant en l’àmbit social i polític.
Com va entrar vostè en contacte amb les idees del marxisme i del feminisme?
El meu primer contacte amb el marxisme va ser l’any 1968, mentre estava estudiant a París i va succeir el moviment de Maig del 68. Em vaig adherir al Moviment dels Estudiants Senegalesos a França, una de les branques nacionals de la Federació d’Associacions dels Estudiants de l’Àfrica Negra, i és així com, mentre militava en el moviment estudiantil, vaig entrar en contacte amb amics, incloent-hi qui, per cert, es va convertir en el meu marit, amb qui vam començar a celebrar reunions perquè ens interessava per tot el que succeïa a Europa. Vam estar sobretot exposats a tot el debat que hi havia al voltant de la controvèrsia sinosoviètica, i així vam començar a formar, progressivament, petits grups d’aprenentatge i de formació sobre el marxisme, i aquests grups estaven dirigits per germans grans, grans per a nosaltres, que eren professors de filosofia i persones que ja estaven implicades en partits africans, inclòs el Partit Africà per la Independència, d’ideologia comunista.
El feminisme va venir més tard. Precisament durant el procés del meu compromís, em vaig adonar que en el meu passat era molt esportista, estava en una selecció nacional, feia esport a l’escola, i també mentre estava estudiant a París, que estava al Paris Université Club, amb qui vam arribar a ser subcampions de França a l’època. Així, a través de l’esport he viscut realitats de manera menys dura, perquè quan una està a l’esport, d’alguna manera et masculinitzes, en el sentit que pots tenir presència en tots els àmbits, i això no et fa percebre la diferència. Abans, també havia estat activista, i és que el meu activisme es remunta molt lluny, als moviments catòlics: molt jove, des dels 8 anys fins als dinou, després d’aprovar el bac, vaig formar part del moviment catòlic, en el qual vaig aprendre a comprometre’m, a fer les coses, a veure el sentit de la paraula i del compromís. D’aquesta manera, quan em vaig interessar per la política, jo ja tenia una base en el compromís, amb l’església, però també amb l’esport, entès el compromís com la disciplina, com l’acceptació de les condicions difícils. Cal dir que la nostra militància no va ser gens fàcil, i ens en vam adonar en tornar al Senegal, quan vam començar a organitzar-nos en un país on hi havia un partit únic, i tots els altres partits estaven prohibits i, per tant, ens havíem d’organitzar en la clandestinitat, publicant diaris clandestins i essent cada dia objecte de vigilància policial, detencions i irrupcions de la policia. La policia va irrompre a casa nostra perquè sospitava que nosaltres publicàvem un diari clandestí, i ells volien saber qui feia què; sabia més o menys que el meu marit Landing i jo estàvem embolicats en alguna cosa, però no en tenien cap prova, així que vam tenir aquesta vida en clandestinitat durant més de deu anys. Des de l’any 1969, vam organitzar-nos gradualment fins que l’any 1982, quan els partits polítics van ser autoritzats.
El meu marxisme, així, va comentar d’aquesta manera, i va ser durant el procés que em vaig adonar que jo, en tant que dona, ho havia de fer tot com els altres, des de la clandestinitat, amagada en llocs difícils, però en paral·lel, després del matrimoni, vaig haver de fer-ho embarassada. Caminava i caminava, tot i l’embaràs, i havia de fer moltes coses, i em vaig dir que hi havia clarament un problema perquè no era el mateix ser una dona marxista que ser un home marxista. Hi ha qüestions que tenim com a dones que els homes no tenen, i d’aquí va néixer la idea d’intentar obrir el debat sobre feminisme a l’interior d’un partit clandestí.
Això va ser molt mal vist pels meus camarades, que deien “la revolució primer, el feminisme després”; o “ja hi haurà temps per ocupar-nos de les dones i tot això”. Tan bon punt vaig poder, amb unes quantes dones més, ens vam organitzar, i vam dir que si el partit no ens acceptava, sortiríem i crearíem una organització feminista per a defensar la causa de les dones en paral·lel a la defensa de les causes de tota la ciutadania i de tota la societat. Vam ser molt combatives dins del partit, i ens vam trobar una oposició especialment dura d’altres dones, que eren nues i crues, i que no volien sentir a parlar del que dèiem, ja que havien estat manipulades pels nostres companys, i és que volien posar les dones en contra nostra per poder afirmar que ens havíem convertit en petita burgesia, que volíem fer coses amb altres dones. Nosaltres afirmàvem que les dones tenim lluites en comú, tant si som proletàries, burgeses, obreres, camperoles, petites burgeses o classe mitjana, nosaltres parim fills, tenim dificultats i no tenim pas drets perquè en un sistema patriarcal se’ns considera el sexe dèbil. I vam denunciar el patriarcat a l’interior del marxisme.
Això va ser una revolució a dos nivells, a l’interior del partit, on nosaltres vam dir que nosaltres tenim estructures patriarcals, vivim en un sistema patriarcal que no denunciem i que, per tant, si no denunciem, succeeix el que vam veure a la Unió Soviètica, a la Xina, al Vietnam i arreu: on hi havia lluites que havíem fet costat, malgrat els canvis, la transformació social no va acompanyada de cap transformació de gènere.
Així que, des d’un inici, vam tenir molt clar, i així vam actuar, que era necessari crear una associació feminista, la primera associació feminista de l’Àfrica, perquè tot i existir un grup a Sud-àfrica, en viure sota l’apartheid, no es considerava part d’Àfrica. Vam ser nosaltres, doncs, les primeres a crear el moviment que nosaltres anomenem YaouiYaoui per l’alliberament de la dona, és a dir, conscienciar per a alliberar, explicar, fer entendre a la gent que el patriarcat és un sistema creat per homes i, per tant, els homes, els éssers humans, poden canviar el sistema existent. Aquest va ser un gran problema, ja que, en aquest moment, estàvem en una època complexa al país, majoritàriament musulmà, i la gent no ho entenia.
Vam ser agredides de manera violenta, no només fora del partit, sinó també a dins. No teníem pas suport, i els periodistes que tenien tendències islamistes ens van començar a denunciar, a dir que, de totes maneres, érem dones alienades, que seguíem les tendències occidentals, que no volíem portar sostenidors i altres coses tan insignificants… i deien que el nostre moviment era una forma d’alienació de la dominació cultural d’Occident perquè volíem ser com les dones blanques. Era senzill, a l’Àfrica: una vegada algú desenvolupava aquestes idees, ells trobaven aquest argument; però a l’interior del partit, va ser fàcil desmuntar aquest argument precisament perquè el marxisme també havia estat acusat d’alienació cultural occidental. Per tant, per què acceptar aquest argument quan feia referència a la reivindicació de les dones? Jo havia escrit que el feminisme és fruit del pensament universal, com també ho és el marxisme, i aquest debat el vam tenir tant a dins com a fora. Sovint ens atacaven a les mesquites dient-nos que hi anàvem a fer prostitutes a les dones, que estàvem divorciades, que els homes no volien saber res de nosaltres… Però a l’associació, la majoria de dones estàvem casades i teníem fills i, per tant, érem dones “normals”.
Durant aquest període, si ho mirem amb retrospectiva, vam tenir molta valentia, però aquesta valentia es deu al fet que el nucli inicial estava integrat per dones polítiques, marxistes, que sabien el que feien i que no tenien por, ni físicament, ni intel·lectualment, ni políticament, ni ideològicament. Perquè precisament podíem argumentar i explicar les nostres eleccions, trobant-les al marc de les lluites que vam lliurar en l’àmbit social i contra l’imperialisme i el neocolonialisme. Així que no hi va haver cap problema per a nosaltres, vam haver de convèncer la gran majoria de les dones, que no podien parlar, que no tenien els mitjans econòmics per a esdevenir independents dels seus marits, de les seves famílies, de la nostra societat. És precisament aquí quan vam tenir un paper molt i molt important: en la conscienciació de les dones al Senegal, i a la majoria de països africans, a l’hora de fer entendre que el patriarcat és un sistema fer pels homes; que el podem canviar, que hem de lluitar i reivindicar, i fer propostes per assolir canvis en els àmbits legal, polític i cultural. Vam explicar la religió, que ens deia que Déu creà els éssers humans, homes i dones, i no pas la dominació; no va crear la subordinació, ni l’opressió de l’home sobre la dona. En tots els escrits, es diu que Déu els va crear iguals, així que, si són iguals, i són fills i filles de Déu, per què hi hauria aquesta discriminació? El patriarcat va néixer d’una revolució social que va canviar el rol de les dones en els poders masculins, i és aquest poder masculí el qui es justifica a través de les religions, les cultures, els prejudicis, etc. I aquest va ser un gran treball fet per a desmitificar el vessant divina i immutable de la situació de les dones.
Anàvem al camp cada vegada que hi havia debats, on participàvem. Aleshores només hi havia una televisió oficial, un diari oficial i una ràdio oficial, i vam fer tant soroll que la televisió oficial es va veure obligada a convidar-nos a un programa que va tenir tal ressò que va crear un segon programa. La gent es preguntava d’on provenien aquelles dones amb tant coratge com per sortir i dir aquelles coses en un país com el Senegal, on se suposava que les dones no havien de parlar, i que demostraven que, bàsicament, era possible canviar la condició de la dona. Vam convidar una marroquina, Fatima Mernissi, qui va venir aquí: era una amiga feminista que havia conegut uns anys abans, i li vaig dir “has de venir, parlar de dones i de religió”. Ens va ajudar a donar arguments des del punt de vista de l’islam, per tal de demostrar que l’opressió de les dones no apareix pas a l’Alcorà. I arribades a aquest punt, va passar una cosa extraordinària: per lluitar contra els fonaments dels moviments islamistes, ens van passar a dir fonamentalistes. Van espantar la gent i, quan vam tenir una reunió a la universitat, que va aplegar a 1.550 persones, es va viure amb molta tensió, i és que alguns havien vingut a lluitar i aturar aquesta conferència. Així que hem viscut bastants situacions com aquesta: vam fer conferències sobre anticoncepció i planificació familiar convidant a musulmans, cristians i laics, amb posicions completament diferents. Aquestes eren coses de les quals no parlàvem en aquell moment, però que eren i són un problema important, com és el cas de la violència sexual contra les dones.
Als anys 80, i fins a l’any 1995, hi va haver un moviment de dones al Senegal amb una gran capacitat d’influència, i estàvem molt orgulloses de ser un moviment d’influència i de pressió per a canviar les coses. Perquè la gent ens deia que per què no fèiem projectes per a les dones: sempre es passava per alt a les dones en els projectes, s’actuava, però no se’ls canviava l’opinió, no volíem canviar la mentalitat, però precisament allà és on es posa l’opressió a les dones: a la cultura, a les mentalitats. Per tant, érem on volíem treballar, perquè volíem que les dones tinguessin confiança, que entenguessin els mecanismes del sistema patriarcal per desmitificar-los i tenir, en aquell moment, llibertat de triar, de pensar en la seva vida, d’escollir un marit, d’escollir quan tenir fills, per triar una carrera si es vol, i per triar activitats i, en definitiva, viure com elles volen viure. Allà és on vam tenir una influència molt gran a la societat, perquè altres dones també van començar a tenir el coratge d’aixecar-se i dir que això és el que volien. Però, al mateix temps, érem activistes compromesos, i això mai ens va impedir fer la nostra formació.
El desenvolupament de les idees del feminisme i del marxisme es va produir paral·lelament. Les reivindicacions de les dones exigides a l’origen de la creació del partit comunista clandestí al Senegal, impensables segons els companys homes, s’han fet, doncs, realitat.
Efectivament, al cap d’uns quants anys les dones que s’havien posat en la nostra contra, anomenant-nos petites burgeses, van començar a treballar per a les dones i a guanyar-se la vida gràcies a les dones. I els vaig dir: “ja veieu, us vam obrir el camí, perquè almenys ara us heu convertit en feministes del menjar. Perquè per viure et tornes feminista per guanyar-te la vida”. Però això és important, perquè moltes companyes van entenent a poc a poc que aquestes són dues lluites que no es poden separar. El 8 de març és bo que reivindiquem les dones, les dones a l’origen de la revolta, però hem d’entendre per què aquestes dones van ser a l’origen de tot això; hem de reflexionar per què un segle després, el problema no està resolt. És perquè mai hem introduït en l’enfocament teòric i pràctic que el subjecte femení s’havia d’integrar com a procés dins de la revolució.
Una revolució no passa sense la seva part cultural, i la prova més clara és la Xina. Nosaltres, com a maoistes, teníem molt clar el seu exemple i la importància del pas per la revolució cultural a l’hora d’incidir en la mentalitat de la gent, facilitant la comprensió del pas d’una civilització a una altra. És precisament per això que crec que nosaltres vam obrar correctament, perquè el fet que els companys parlin ara de la causa de la dona es produeix de manera més espontània, encara que en l’àmbit personal encara no hi estiguin del tot d’acord. A casa encara tenen actituds molt masclistes, en el dia a dia, en la seva feina… Perquè encara hi ha molta feina a fer, i molt camí a recórrer pel qüestionament del poder i el rol de l’home en la família o en la parella, que són àmbits molt diferents del polític.
El treball ha començat, però, tal com dius, encara queda molta feina a fer. Com a una de les pioneres del moviment feminista al Senegal, com veus l’evolució del moviment en els darrers anys? Existeixen diferències en les reivindicacions o, essencialment, són les mateixes? Quina és la situació actual al Senegal i, més específicament, quina és la situació de les dones del Senegal? Quines són les lluites més importants actualment pel feminisme senegalès?
Jo veig una evolució, i hi distingeixo tres etapes en el nostre feminisme.
Una primera fase, als anys 80, en la qual el nostre moviment consistia en un feminisme polític que va ser rebutjat per moltes altres organitzacions que lluitaven per l’emancipació de la dona i la millora de les condicions de les dones. Molts dels donants de fons europeus a l’època van finançar “projectes per les dones”, petits projectes, però mai projectes que impliquessin la presa de consciència: és per aquest motiu que aquestes associacions de dones van lluitar contra els nostres postulats, per evitar una teoria política que no donava fons a projectes concrets.
Una segona fase en la qual les dones van poder participar dels projectes, orientats per aquests donants de fons occidentals, sempre que no tinguessin per objectiu transformar la societat. Aquest domini dels donants va durar molt temps.
I una tercera fase, engegada per dones joves que han viscut a Occident o que han estat molt influenciades pel moviment “Me too”, i que van agitar fins fa uns 5 o 6 anys. Elles no parlen de política, sinó que tornen a una percepció molt individualista del moviment feminista, plantejant problemes difícils d’entendre pel conjunt de la població i fàcilment rebatibles amb arguments religiosos, que converteixen la lluita en una batalla per la necessitat de lluitar per les llibertats individuals. En un context en el qual els moviments islamistes són cada vegada més forts, i tenen la capacitat de barrejar totes les lluites per tal de difondre amb més facilitat el seu missatge, van començar per atacar a les feministes, caracteritzant-les com a dones que no volen tenir marit, que no volen tenir fills, que són homosexuals, que estan alineades i dominades per Occident… davant totes aquestes acusacions, troben moltes dificultats per rebatre aquests arguments precisament perquè no són polítics, sinó individuals.
Per tant, ens trobem en un moment en el qual els islamistes i els altres grups religiosos estan aprofitant per a confondre el debat al Senegal, fent creure que el feminisme és quelcom contrari a les dones. Volen que la gent cregui que les dones volem seguir com fins ara, a casa, tenint famílies nombroses i seguint tots els preceptes que els religiosos diuen que conté l’Alcorà. I com que la majoria de gent és inculta, no té accés a la informació, no coneix l’Alcorà, no coneix la vida, és molt fàcil poder-los convèncer. Per desgràcia, les joves feministes no entenen que aquí és on cal incidir, on cal lluitar: a les xarxes socials es respon puntualment, però cal comunicar-nos amb les dones, com per exemple fent una feina de conscienciació i explicació del que realment diu l’Alcorà, per a desconstruir el fals discurs reproduït. Així, la batalla és aquesta: superar la lluita digital a les xarxes socials i baixar als espais on realment són les dones. Les dones que estan a les xarxes socials saben el que volen, però les qui han de crear la massa crítica, les qui també han d’acompanyar i formar part de les reivindicacions no estan darrere de la pantalla.
El resum de l’estat actual del feminisme no és altre que aquest: la manca de politització del feminisme. Tothom és feminista, però pocs coneixen la teoria feminista, que és el plantejament de l’anàlisi del sistema patriarcal, de la concreta organització de la societat que estableix la subordinació de les dones.
Al cap i a la fi, s’està confonent la focalització dels debats, i per això és imprescindible conèixer les religions, les tradicions i els costums. Per exemple, en la lluita contra l’assetjament al Senegal, és molt difícil confrontar des del model de seducció: a les dones se’ns ensenya, des que naixem, a ser seductores, a bromejar amb els homes amb molta connotació sexual, cosa que sorprèn molts estrangers: lluitar contra això, ara per ara, és una pèrdua de temps. Resulta molt més profitosa la deconstrucció de la religió tal com ens la presenten imams i sacerdots, perquè constitueixen la base de l’opressió: al Senegal, el vel no existia… en canvi, ara totes les dones musulmanes al Senegal porten el vel, fins i tot l’integral, quan abans les dones érem lliures, i teníem el costum de lluir bufandes i mocadors a la nostra manera, de forma espontània i no pas per obligació. Ara, però, això apareix fins i tot de forma recurrent a la televisió, en cerimònies oficials, per tal de normalitzar una situació que no ho és: som a l’Àfrica negra, no als països àrabs, i així s’aliena la nostra identitat real. Això també aplica, per exemple, a l’ús de sostenidors: mai n’havíem fet servir; de fet, si vas al camp, les dones treballen amb el pit nu sota la calor: per què voldrien tapar-se? Em vaig alegrar molt quan vaig conèixer una senyora alemanya que treballa en una fundació a través de la qual s’han finançat projectes de formació de predicadores, per tal que existeixin dones feministes que parlin de les dones a l’islam, tot deconstruint el discurs que els homes han construït al voltant de les dones. És quelcom molt important.
Pel que fa als drets, i gràcies a la lluita de les dones, existeix un codi de família al Senegal des dels anys 70, essent el segon país després de Tunísia a tenir-ne, amb una gran empenta popular. El matrimoni va quedar codificat i ja no ens vam poder casar com volíem, el que va ser molt rellevant. Hi ha hagut avenços, però cal continuar, perquè tal com afirmen les noves feministes, molts països encara no compten amb aquests codis civils i de família que regulen les relacions.
Aquests avenços, però, són posats en qüestió, i un exemple és la signatura del Protocol de Maputo. Tot i haver signat, i per punts com el de l’avortament farmacològic, la seva acceptació al país està bloquejada per organitzacions islamistes que fan conferències, desafien i amenacen al govern i creen un estat de por. Acusen el govern d’estar convertint el Senegal en un país com els dels blancs, un país de fracassos, mentre les notícies sobre violacions no deixen d’aparèixer.
Ara s’ha fet molt mediàtic el cas d’una dona de 20 anys que ha denunciat un polític de violar-la. Mai s’ha volgut escoltar a la dona. Fins i tot l’esquerra i l’extrema esquerra parlen de conspiració estatal, perquè els convé, tot i no haver demostrat res. El judici s’ha de celebrar: la dona ha de poder parlar i l’home ha de poder demostrar la suposada conspiració. Però el que no pot ser és que s creïn disturbis perquè no es pugui celebrar. Així és com fins i tot l’esquerra senegalesa és manipulada pels moviments islamistes, arribant a defensar coses increïbles, com el suport d’aquestes forces a lleis penals contra l’homosexualitat, que denuncien i castiguen: no té cap sentit que els anomenats partits d’esquerres defensin això, quan saben que els islamistes estan fent servir tot això per guanyar influència i poder sobre el govern.
Hem de defensar les llibertats individuals i evitar que se’ns imposi una Sharia i uns costums que ens lleven els drets individuals, tot barrejant política i islamisme. Aquesta barreja ens dificulta a les dones d’avui que puguem parlar de problemes reals de les dones: hi ha una regla immutable que fa por. Per exemple, no podem tenir un debat sobre la poligàmia, com sí que el podíem tenir fa 40 anys: ningú s’atreveix a plantejar aquest debat. Com també ningú s’atreveix a parlar sobre l’anticoncepció o l’avortament, quan a publicacions fins a l’any 1986 parlàvem de la liberalització de l’avortament. Per tant, el retrocés molt real, i mentre no es resolgui la falta de connexió entre feminisme i política, tot serà més complex. És necessari reprendre la lluita política per desmitificar l’antifeminisme de la societat, de molts joves que afirmen ser activistes d’esquerres i que, en realitat, són fonamentalment masclistes.
Quines diferències i similituds existeixen entre el feminisme africà i el d’altres parts del món, com Europa? Què creu que aporta el feminisme africà al feminisme internacional?
Aquest és un vell debat. Des dels anys 70, quan iniciem la conferència de l’Any Internacional de la Dona en 1975 a Ciutat de Mèxic, després a Copenhaguen en 1980, tota la nostra generació, fins a Nairobi en 1985, lluitem en la pugna entre el Nord i el Sud, que es resumeix en el nostre intent d’explicar a les feministes occidentals que sí que estem d’acord en l’anàlisi teòric del lloc de la dona en la societat, però que en la pràctica de la lluita no emprem els mateixos mètodes. Per tant, és més aviat en l’àmbit dels mètodes i instruments que utilitzem on hi ha les diferències.
Quan va haver-hi debats contra la mutilació genital femenina, vaig ser una de les primeres a publicar un article, i ho vaig fer amb una dona de Burkina Faso, una professora, la germana de la qual havia mort a causa de la mutilació; es va crear un ressò extraordinari i ens van tornar a dir que volíem fer el que fan els blancs. Davant tant rebombori, una dona estatunidenca ens va oferir diners per a iniciar una campanya, però nosaltres vam haver d’explicar-li que no era possible, que no era així com havíem de fer les coses perquè hi ha fonaments culturals profunds: hem de començar per desconstruir aquests fonaments per a mostrar a la gent les conseqüències dels fonaments que es consideren normals. Les nenes que moriran, els incidents que tindran les dones al llarg de la seva vida, que patiran, tot això es percep com a normal per a les dones; hem de canviar això als seus caps, amb explicacions d’anticoncepció, donant-los mitjans psicològics, i ajudant-los a controlar la seva sexualitat per a evitar que les nenes estiguin embarassades als 12 o 13 anys, i per evitar matrimonis forçats en conseqüència. Les dones estatunidenques, però, no volien sentir això. El problema de la diferència entre el Nord i el Sud és aquest: es crea una confusió amb les dones africanes que viuen a Occident, que parlen de feminisme africà.
No conec el feminisme africà, només conec el feminisme. No obstant això, en la seva aplicació, en la seva pràctica, aquest feminisme prendrà diferents colors, diferents aspectes. En l’època de la nostra generació, teníem una idea entre les dones feministes de tot el món, podíem reunir-nos, discutir, enriquir la nostra capacitat d’anàlisi del feminisme i del patriarcat, i després cadascuna tornava a casa i aplicava aquesta anàlisi a la situació concreta del seu país. Per exemple, les feministes occidentals poden ser “polítiques”, en el sentit de denunciar el capitalisme neoliberal en el qual viuen, perquè van arribar a una societat que podia acceptar les demandes sense qüestionar el capitalisme. La prova és que s’ha tret molt profit d’aquest sistema: hem viscut situacions neocolonials, ni tan sols teníem drets constitucionalment acceptats, havíem de lluitar per això. No teníem drets acceptats culturalment, socialment i en la família. Hi havia molta feina per fer. I no podem pretendre dir a la gent: avui estàs canviant. La gent no es comunica, no té accés a la informació, no ha estudiat per a llegir diaris, per a entendre el que es fa a Occident. Així que hem de fer les coses de manera diferent.
Moltes dones occidentals no sempre ho entenen i tendeixen a voler que fem el mateix que elles. El moviment “Me Too” a Àfrica, per exemple, no és una prioritat. Hem de canviar les prioritats explicant la desigualtat; per què no hi ha treball per a les dones, quan una dona agricultora està en una zona rural, els cultius comercials són duts a terme pels homes i la fan treballar, però no se li paga, i és aquest treball que les dones fan gratis per als homes el que fa que no se’ls pagui per la producció. A les treballadores se’ls diu que només poden treballar en petites indústries, en les quals se’ls paga menys que el salari mínim dels homes, perquè són dones. Les dones a casa, cuidant dels nens, educant-los, alimentant-los, cuidant dels avis i tot això i no et paguen per això. L’Estat no et paga per això, però si l’Estat hagués de fer tot això, seria molt car. Així que cal fer que la gent entengui tot això, i això és un treball difícil, que implica temps i que significa que quan les dones ho han entès, poden convertir-se en feministes. Però abans es refugien en la religió, en la tradició, que senten que les protegeix, perquè almenys si el seu marit les repudia, poden tornar amb els seus pares. D’altra banda, si “juguen” a ser feministes i el marit les repudia, llavors es queden soles, si és que encara treballen, però si no, llavors estan a la mercè d’un altre home que els tractarà de la mateixa manera. Aquestes són les diferències entre les feministes d’Occident i les d’Àfrica. A principis d’enguany vam tenir un seminari i vam perdre massa temps comparant. Només hem d’entendre quin contingut donar al nostre feminisme. Una vegada que definim les estratègies i les tàctiques, sabem com fer-ho.
A més, no és el mateix en tot el continent africà. El Magreb té les seves dinàmiques, cada país i fins i tot un poble té particularitats que fan que el feminisme s’apliqui de manera diferent. Podria explicar-nos com veu el moviment feminista a l’Àfrica Occidental?
Al Senegal teníem un règim polític amb el president Sédar Senghor que era una mica més obert que uns altres. També creem moviments feministes molt aviat. En la resta d’Àfrica Occidental no hi havia moviment, hi havia individus que venien al Senegal. El President Thomas Sankara ens va convidar a Burkina Faso per a explicar a les dones per què havien de ser feministes, i li vam donar un premi al cap d’Estat que fos capaç d’adoptar polítiques positives cap a les dones. Vam ser a Burkina Faso i les dones no entenien com podíem tenir tant de valor per a dir això als homes. Tenien por dels homes, mentre que Sankara necessitava a les feministes per a mostrar a les dones que podien ser lliures, treballar, ser independents dels seus marits i ser mares i esposes com devien. Vam tenir reunions amb més de 2.000 dones. Per desgràcia, Sankara va ser assassinat i tot això es va perdre. Al Senegal comencem a organitzar reunions amb la resta d’Àfrica Occidental, Nigèria i Ghana. També rebem al Senegal a Fatma Oussedik, d’Algèria, Naoual El Saadaoui, d’Egipte, i Fatima Mernissi, del Marroc, perquè no van poder organitzar-ho als seus països. Totes aquestes dones van venir al Senegal i es van sorprendre en sentir-se lliures als carrers del país. Va ser l’any 1977 i després regularment, cada dos anys, organitzàvem conferències regionals. Les dones guineanes que van aconseguir tenir un espai en el parlament per a defensar la causa de les dones, Tanzània va fer el mateix, i també Zàmbia i Uganda, que van poder ràpidament, aprofitant que jo treballava en les Nacions Unides, organitzar reunions perquè les diputades i ministres aprenguessin a defensar un projecte de llei en el parlament per a les dones, a aprendre a fer discursos. Pot semblar poc, però per a nosaltres eren grans prioritats. Quan les dones van començar a entendre, a organitzar grups de pressió, va canviar tot.
Algú com Paul Kagame no va caure del cel. Vam parlar amb ell, vam treballar amb ell i ho va entendre perquè és intel·ligent. Sabia que tenia moltes dones al seu país, molts homes havien estat assassinats durant el genocidi, i confiava en les dones per a canviar la seva societat nomenant dones en llocs importants, fent que el parlament estigués compost majoritàriament per dones. Tota l’Àfrica ha tingut experiències diferents.
Finalment, li agradaria dir alguna cosa que li sembli rellevant com a missatge d’anomenada a les feministes?
Les feministes han d’entendre que el feminisme no és només una qüestió individual, sinó que és una qüestió social. Vaig lluitar, com feminista, i no vaig ser discriminada perquè vaig lluitar bé, però no vaig lluitar per mi, vaig lluitar perquè totes les dones com jo poguessin beneficiar-se de les mateixes coses que jo, poguessin gaudir dels mateixos avantatges, perquè avui són les dones les que porten la meitat del món. Elles són qui eliminaran d’aquest món l’egoisme per a la gent del Nord i la submissió per a la gent del Sud. Són les dones les qui donaran esperança per a canviar el món i crear un món diferent. Quan donem a llum a un nen, somiem que aquest nen es converteixi en alguna cosa, així que les dones som les portadores dels projectes de futur, som les que hem de desenvolupar ara el tipus de societat que necessitem, que és una societat de redistribució, una societat en la qual la gent distribueix els recursos de manera justa. Ho vam veure amb la pandèmia: els països que millor van aconseguir gestionar la pandèmia estaven dirigits per dones i, no obstant això, no eren necessàriament dones socialistes. Com ho van assolir? Van tenir èxit perquè la seva història és una història col·lectiva, és una història de solidaritat que els fa pensar en els altres i en com podem fer-ho, no a través dels diners, no a través del poder, a través de compartir, a través del sentit de comunitat. I això és el que hem de dir-li al món. Les feministes tenen una important tasca política, que és la de donar esperança, donar esperança al món, perquè la gent vegi que no tot està acabat. La gent pensa que el neoliberalisme ha guanyat el món, que no es pot fer res més, però les dones diem que no, volem que els nostres fills visquin en països on el clima no estigui associat a la mort; volem països on s’advoqui pel desenvolupament sostenible, on s’advoqui per l’amistat i la solidaritat, i això canviarà l’economia i la concepció del món. Perquè si tenim aquesta concepció, hem de crear una economia que ens permeti respondre a aquestes aspiracions.
