Friedrich Engels va nàixer fa dos-cents anys (28 de novembre de 1820) en una família de burgesos industrials de Barmen -en l’actualitat forma part de la ciutat de Wuppertal-, un nucli industrial potent de la província del Rin, en el Regne de Prússia. La seva família, a més de propietaris de factories tèxtils a Barmen i Salford -una ciutat anglesa que es sitúa en el Gran Manchester- eren uns devots del protestantisme pietista, una branca molt present en aquell segle a Westfàlia, el Rin, a Württemberg, Halle i Berlín. Engels, per tant, ho tenia tot per ser un gran industrial alemany, propietari d’una empresa multinacional, però la seva consciència el va empentar a ser l’ovella negra de la família.
Quan parlem de la seva consciència no parlem d’una visió del món construïda a partir de la lectura compulsiva, o d’una visió misericordiosa pròpia de les religions abrahàmiques. Parlem d’una consciència forjada a partir de l’experiència pràctica. L’any 1838 un jove Engels de divuit anys va ser traslladat per la família a Bremen [1]. Volien que treballés en una casa comercial per encaminar la seva vida als negocis. Allà és on va començar a llegir a Hegel i a escriure articles de crítica social. En els articles fa una crítica severa a la situació deplorable que viuen els treballadors de les fàbriques i en la falsa moral pietista dels grans propietaris. És per tant, l’inici d’una rebel·lió contra la seva història personal, contra el seu llinatge d’industrials devots, però no és una revolta generacional, sinó el fruit de les seves vivències.
Al març de 1839 escriu les Cartes des de Wuppertal al Telegraph für Deutschland on explica la vida dissoluta nocturna d’una ciutat industrial:
Les raons d’aquesta situació són perfectament clares. En primer lloc, el treball a les fàbriques és en gran part responsable. Treballar en habitacions baixes on la gent respira més fum de carbó i pols que oxigen, i en la majoria dels casos a partir dels sis anys, segurament els privarà de tota força i alegria per la vida. Els teixidors, que tenen telers individuals a les seves cases, hi seuen inclinats a sobre des del matí fins a la nit i assequen la medul·la espinal enfront d’una estufa calenta. [2]
Com podem veure, la crítica de la situació miserable de la classe obrera apareix des dels seus primers escrits. En aquestes cartes també fa una crítica demolidora contra la misèria moral de les classes dominants:
Però això no hauria assumit proporcions tan horribles si les fàbriques no fossin operades de manera tan imprudent pels propietaris i si el misticisme no prengués la forma que presa i no amenacés amb guanyar un domini cada vegada major. La pobresa terrible preval entre les classes baixes, particularment els treballadors de les fàbriques en Wuppertal; la sífilis i les malalties pulmonars estan tan esteses que a penes són creïbles; només a Elberfeld, de 2.500 nens en edat escolar, 1.200 manquen d’educació i creixen a les fàbriques, simplement perquè el fabricant no hagi de pagar als adults, el lloc dels quals ocupen, el doble del salari que paga a un nen. Però els rics fabricants tenen una consciència flexible, i causar la mort d’un nen més o un menys no condemna l’ànima d’un pietista a l’infern, especialment si va a l’església dues vegades cada diumenge. Perquè és un fet que els pietistes entre els propietaris de les fàbriques tracten pitjor als seus treballadors; utilitzen tots els mitjans possibles per a reduir els salaris dels treballadors amb el pretext de privar-los de l’oportunitat d’emborratxar-se, però en l’elecció dels predicadors sempre són els primers a subornar al seu poble. [3]
L’any 1841 a Engels li tocarà complir amb el servei militar a l’exèrcit prussià, a la Divisió d’Artilleria, i serà destinar a Berlín. Allà connectaria amb el grup dels Joves Hegelians i assistiria com alumne no matriculat a conferències de la Universitat de Berlín sobre filosofia i política. Va ser en aquell any on va escriure articles contundents contra Friedrich Schelling, un dels màxims exponents de l’idealisme que confrontava a Hegel en les seves classes magistrals. Fou precisament nomenat pel rei Frederic Guillem IV de Prússia per ocupar la càtedra que havia deixat aquest en morir deu anys abans, amb l’objectiu de confrontar els hegelians en el seu principal feu.
Amb vint-i-dos anys (1842) serà enviat per la seva família a Manchester per treballar a les oficines de la fàbrica de fils de cosir Ermen & Engels. L’objectiu de Friedrich Engels Sr. era redreçar el seu fill i les seves idees radicals. Evidentment, fracassà de nou, i fou precisament allà on va conèixer de forma més directa la vida de la classe obrera, amb un treball de camp del que va publicar diversos articles a la Gaseta Renana (1842). Uns anys més tard publicaria el llibre La situació de la classe obrera a Anglaterra (1845), una de les obres més influents d’Engels, a partir de la seva observació dels barris obrers durant aquesta etapa. Fou precisament entre 1842 i 1844 quan començaria a col·laborar amb Marx, publicant articles a la Gaseta Renana i als Annals Franc-Alemanys dels que n’era editor Karl, sense que establissin encara l’estreta relació que tindrien més tard.
Durant aquests anys Engels coneix a Mary Burns, una jove obrera irlandesa, amb qui tindria una relació sentimental fins la mort d’aquesta l’any 1863. Fou ella qui el guià pels barris obrers de Salford i Manchester, i qui el posà en contacte amb el moviment obrer existent. Burns, per tant, fou qui connectà el jove rebel, fill d’industrials, amb una classe obrera que viu una vida miserable, molt allunyada de la seva realitat, però que ja havia relatat en els seus primers articles. Ara, però, el contacte serà més estret i la implicació per la seva emancipació més forta.
Una altra persona clau en la seva vida seria Karl Marx, amb qui començaria a tenir un vincle estret a partir de la seva cita a París l’any 1844. Marx, que es trobava exiliat a la capital francesa com a conseqüència de la prohibició de la Gaseta Renana i de la persecució política que patia, treballava com a editor dels Annals Franc-Alemanys, del que n’era col·laborador Friedrich. Fou aquesta relació, com hem explicat abans, la que possibilitaria la trobada dels dos pares del socialisme científic. Des de llavors, tots dos tindrien una gran afinitat intel·lectual i personal. La Sagrada Família o Crítica de la Crítica Crítica. Contra Bruno Bauer i Cia. (1845) – sí, el llibre tenia aquest sarcàstic i interminable títol- seria la seva primera obra conjunta, en la que criticarien els joves hegelians i als germans Bauer. A La Sagrada Família Marx i Engels posarien les bases del socialisme revolucionari científic, en el que la classe obrera seria protagonista de la lluita pels canvis socials necessaris.
El mateix any (1844) Engels tornà a Barmen, Alemanya, per treballar en La Situació de la classe obrera a Anglaterra, que acabaria publicant-se el 1845. Aquell mateix any també va col·laborar amb Marx en la redacció d’un altre llibre, La Ideologia Alemanya, amb aquest exiliat a Brusel·les com a conseqüència de la deportació del govern francès. A la capital belga tots dos participarien en l’organització dels socialistes alemanys en la Lliga dels Justos, que més tard passaria a anomenar-se la Lliga Comunista, a proposta d’Engels en el congrés que va celebrar l’estiu de 1847 a Londres. Aquell mateix any (octubre-novembre) va escriure el primer esborrany del programa de la Lliga, que consistí en un catecisme en forma de preguntes i respostes, Fonaments de comunisme. Al segon congrés de la Lliga (desembre), finalment, s’assumiren per unanimitat els principis ideològics i polítics plantejats per Marx i Engels, i es va encarregar a tots dos la redacció del que seria el Manifest del Partit Comunista, imprès a Londres poques setmanes abans de la revolució francesa de febrer de 1848 [4].
El pensament bàsic que recorre el Manifest: que la producció econòmica i l’estructura de la societat de cada època històrica que sorgeix necessàriament d’ella, constitueixen el fonament de la història política i intel·lectual d’aquesta època; que en conseqüència (des de la dissolució de la propietat comunal primordial de la terra) tota la història ha estat una història de lluites de classes, de lluites entre explotats i explotadors, entre classes dominades i dominants en diverses etapes de l’evolució social; que aquesta lluita, no obstant això, ha arribat a una etapa en la qual la classe explotada i oprimida (el proletariat) ja no pot emancipar-se de la classe que l’explota i oprimeix (la burgesia), sense al mateix temps alliberar per sempre a tota la societat de l’explotació, l’opressió.
Engels, Pròleg a l’edició italiana de 1893 del Manifest Comunista.
Amb vint-i-vuit anys Engels escrivia juntament amb Marx el que seria un dels textos polítics més influents de la història, un document que manté la seva vigència en el pas dels segles per les seves idees perennes, i la seva natura de document viu, de combat. El Manifest Comunista fou publicat en el preludi de la gran sacsejada revolucionària que visqué Europa a les acaballes de la primera meitat del segle XIX. Les revolucions de 1848 van començar a França, i d’allà s’estengué amb una força imparable per tot el vell continent. En aquest context, tots dos tornen al seu país d’origen, assumint la direcció de la Nova Gaseta Renana i implicant-se en la revolució democràtica front a les forces de la reacció que dominaven Prússia. La revolució fou derrotada, i l’any 1849 de nou patiren l’exili. En el cas d’Engels fou a anar a parar primer a Suïssa, i més tard tornà a Anglaterra, on viuria fins la seva mort.
Engels s’instal·laria a Manchester, on tornaria a treballar a l’empresa de la qual era accionista el seu pare. La seva activitat econòmica seria clau per finançar, més tard, els treballs de Marx per escriure El Capital. Tot i el seu parentesc amb la burgesia, seria vigilat de ben a prop per la policia, fet que no l’impediria continuar amb la seva tasca ideològica i política. Durant la dècada dels 50 continuaria escrivint articles per la Nova Gaseta Renana, que continuava publicant-se des de l’exili, així com va escriure La guerra camperola a Alemanya (1850), Revolució i contrarevolució a Alemanya (1852), així com articles de temàtica diversa en diferents diaris.
La dècada dels 60 fou prolífica tant pel treball intel·lectual dels fundadors del comunisme modern com pel moviment obrer internacional. L’any 1864 es fundà a Londres l’Associació Internacional dels Treballadors, en la que Marx i Engels tindrien un paper protagonista tant en l’elaboració de la proposta política com en el seu lideratge. Es materialitzava per primera vegada la consigna de Flora Tristan que conclou el Manifest Comunista i vigent fins els nostres dies: treballadors de tots els països, uniu-vos!. L’any 1867 es publicaria el primer volum d’El Capital, de Marx. Tot i que l’obra no seria conjunta, Engels participà en la producció d’aquesta gran obra a partir d’una relació epistolar que mantenien mentre Marx hi treballava en la redacció dels esborranys. Un any més tard de la seva publicació Engels publicà una sinopsi dels quatre primers capítols amb l’objectiu de fer arribar les grans idees del llibre a tots els públics.
El 1870 Engels es trasllada a Londres, on residia Marx des de la derrota de la revolució l’any 1849. A la capital britànica compartiran activitat intel·lectual i política fins la mort del segon l’any 1883. Fou aquesta, també, l’etapa de formació dels primers partits obrers nacionals com l’alemany (1869) i el francès (1879-1880), en la que tant Marx com Engels tindrien un paper important a partir de cartes i escrits en els diaris obrers on establiren directrius i recomanacions sobre el programa i l’estratègia, així com la necessitat del coneixement del socialisme científic com a fonament ideològic indispensable [5]. Durant la dècada escriurà articles i llibres com La Qüestió de l’Habitatge (1873), El paper del treball en la transició del simi a l’home (1876) i l’Anti-Dühring (1877). En aquesta darrera Engels pretén produir un estudi enciclopèdic sobre la concepció històrica, filosòfica i científica del pensament elaborat conjuntament amb Marx, amb l’objectiu, també, de combatre la influència que estava tenint Dühring entre destacats dirigents socialdemòcrates com Eduard Bernstein i August Bebel.
La batalla contra Dühring i el socialisme adulterat d’alguns dirigents continuà fins el final de la vida d’Engels. L’any 1880 es publicaria Del socialisme utòpic al socialisme científic, un llibre que en realitat seria un follet basats en tres capítols de l’Anti-Dühring i que sorgiria a iniciativa de Paul Lafargue, dirigent socialista francès [6]. El 1883 escriurà Dialèctica de la Natura, una obra inacabada que no es publicaria fins l’any 1925, a la Unió Soviètica. Aquell mateix any moriria Marx, a Londres. Abans, en el període de convalescència previ a la mort, Engels assumiria tot el treball epistolar amb els partits obrers que s’alineaven amb les tesis del socialisme. S’implicaria, per tant, en les lluites internes que es donaria amb els sectors reformistes del socialisme francès, així com intentaria frenar la tendència maximalista de Paul Lafargue, amb qui tenia una relació estreta.
Després de la mort de Marx, Engels va treballar en els manuscrits de El Capital, que va quedar sense acabar. Aquesta feina va concloure amb la publicació del segon llibre l’any 1885, tres anys després d’endreçar i completar fulls escrits en una lletra indesxifrable, i amb fragments sense acabar d’escriure. Un any abans, el 1884, va publicar L’Origen de la Família, la Propietat Privada i l’Estat. Fou, precisament, la seva feina amb els manuscrits d’El Capital el que el van portar al llibre de Lewis Henry Morgan Ancient Society Or Researches in the Lines of Human Progress from Savagery through Barbarism to Civilization, publicat a Londres l’any 1877.De les notes que havia escrit Marx sobre el llibre, de la mateixa obra de l’antropòleg i d’altres obres sobre l’antiga Grècia, Roma, l’antiga Irlanda i l’antiga Alemanya que havia estudiat Engels, va escriure el llibre que va veure la llum a finals de març de 1884. Amb aquest llibre pretén explicar l’origen i l’essència de l’Estat, a partir d’uns fonaments científics, i conclou que les grans institucions com la família i la propietat privada, de la mateixa manera que van nàixer amb el sorgiment de la societat de classes, estan destinades a morir amb la desaparició d’aquestes [6].
La dècada dels 80 acabava amb l’extensió dels partits obrers gairebé a tota Europa. Ja existien organitzacions a Bèlgica, Dinamarca, Alemanya, Anglaterra, França, Holanda, Itàlia, Noruega, Àustria, Suècia, Suïssa, Espanya Hongria, i també a altres parts del món com als Estats Units d’Amèrica i a Rússia hi havia grups marxistes. Fou al 1887 quan el congrés de la socialdemocràcia alemanya acordà realitzar un congrés internacional dels treballadors l’any 88. Aquest, però, no va arribar fins l’any 1889, no sense polèmiques amb sectors reformistes. El 14 de juliol es reuniren 407 delegats de 22 nacions en un congrés que apadrinà Engels. A partir d’aquesta cimera s’anaren repetint les trobades internacionals i es conformà un buró internacional permanent que acabarien consolidant una nova internacional obrera, alineada amb els postulats del marxisme [8].
La dècada dels 90 del segle XIX començava amb un gran èxit electoral d’una socialdemocràcia alemanya l’any 1890. L’auge del partit i el sindicat obrer alemany obria un gran repte: fer arribar a les masses de treballadors organitzats el marxisme, il·lustrar-les en el socialisme científic per fer possible una acció guiada en el pensament que havia fet possible el sorgiment d’aquell moviment obrer. Amb aquest objectiu va col·laborar en l’elaboració d’un nou programa, tal com havia mandatat el congrés de Halle, l’any 1890. Un any mes tard li arribaria l’esborrany del nou programa de la socialdemocràcia alemanya, i es posaria a treballar en la seva contribució, publicant finalment la Crítica al projecte de programa socialdemòcrata de 1891. En aquest text Engels reconeixia que el projecte tenia diferències positives amb l’anterior. Amb aquesta crítica pretenia, també, clarificar la teoria de l’Estat i la revolució entre els dirigents socialdemòcrates, i també, lluitar contra l’oportunisme que es manifestava en la negació de la lluita de classes i el rebuig a la dictadura del proletariat. La crítica al programa esdevingué un dels textos programàtics més importants del comunisme científic [9].
L’any 1893 participaria en el tercer congrés de la nova internacional, a Zúrich. Amb setanta-tres anys, Engels participà en la cloenda de la cimera. Un any mes tard, publicaria el tercer volum d’El Capital, així com tres obres més sobre la qüestió pagesa i les societats precapitalistes. El 5 d’agost de 1895 morí a Londres, a l’edat de setanta-cinc anys, després de tota una vida dedicada a l’emancipació del proletariat i dotar a la seva lluita d’una base programàtica fonamentada en el pensament científic.
Notes
[1] Lenin V. (1895), Federico Engels. Marxist Internet Archive. https://www.marxists.org/espanol/lenin/obras/1890s/engels.htm
[2] Engels, F. (1839), Letters from Wuppertal. Marxist Internet Archive. https://www.marxists.org/archive/marx/works/1839/03/telegraph.htm
[3] Op. Cit.
[4] Marx K., Engels F (1848). Manifest del Partit Comunista. Pròleg a l’edició Alemanya de 1872. https://www.marxists.org/archive/marx/works/1848/communist-manifesto/preface.htm#a1
[5] Gemkow H. (1975), Federico Engels. https://www.marxists.org/espanol/m-e/bio/gemkow-federicoengels.pdf
[6] Engels F. (1880) Socialism: Utopian and Scientific. Preface to the 1892 English Edition. https://www.marxists.org/archive/marx/works/1880/soc-utop/index.htm
[7] Engels F. (1884). The Origin of the Family, Private Property and the State. Introduction. Recuperat de https://www.marxists.org/archive/marx/works/1884/origin-family/index.htm
[8] Gemkow H. (1975), Federico Engels. https://www.marxists.org/espanol/m-e/bio/gemkow-federicoengels.pdf
[9] Op. Cit.
