Fa força anys, els i les joves que treballàvem a les instal·lacions esportives pensàvem que aquest treball era temporal, efímer, que ho fèiem per amor a l’esport i que només ens ocuparia un temps curt de la nostra vida, ja que en acabar els estudis, la nostra aspiració era dedicar-nos a fer altres professions. Però tot i tractar-se d’una feina temporal, aquesta no ens exonerava d’haver de formar-nos per a obtenir les titulacions necessàries i així poder impartir classes com ara la natació, aeròbic, aquagym, steps, etc. Compaginàvem la feina amb altres estudis que res tenien a veure amb el món de l’esport. Per aquest motiu, i sense adonar-nos, la majoria dels i de les joves no ens preocupàvem gaire de les condicions i els drets laborals. Amb els pocs diners que guanyàvem ja en teníem prou per a les nostres despeses del dia a dia i més quan la majoria de nosaltres vivíem a casa amb la mare i el pare.
El temps va anar passant i aquestes titulacions i els constants reciclatges es van anar convertint en oficials, per tal d’adaptar-se a les novetats i reformes que requeria el món esportiu. Tant és així, que a poc a poc aquesta feina provisional s’ha convertit en la nostra professió definitiva. Ens hem vist obligats a estar acreditats al Registre Oficial de Professionals de l’Esport de Catalunya, passant de ser aficionats a professionals. Malauradament, aquesta nova realitat difereix (i molt) amb el contingut del nostre conveni d’aplicació: el d’empreses i entitats privades que gestionen equipaments i serveis públics afectes a l’activitat esportiva i de lleure, que no respecta com cal la nostra professionalitat, ni les nostres condicions laborals i salarials.
Expressar i reclamar necessitats, idees o opinions oposades a altres individus provoca conflictes. Uns conflictes i discrepàncies que afloren constantment entre el personal i els empresaris de l’àmbit esportiu cada vegada que es negocia el contingut del conveni, o quan els treballadors i treballadores simplement volem que es compleixi el conveni.
És important destacar que, fins no fa massa temps, l’actitud dels treballadors reclamant als seus justos drets laborals no ha estat massa reivindicativa, cosa que ha fet que la patronal només s’hagi preocupat del seu enriquiment, sense tenir en compte i menyspreant la feina de les persones treballadores (el fi justifica els mitjans emprats). És més, si donem un cop d’ull a la conducta exhibida pels treballadors i treballadores en totes les anteriors negociacions de convenis, comprovarem que la nostra actitud ha estat passiva, evitant l’enfrontament, deixant de banda els nostres interessos, posposant les nostres necessitats i resignar-nos que sempre perdem els mateixos.
Però aquesta vegada durant la negociació del conveni autonòmic d’instal·lacions, hem dit prou i el conflicte ha derivat en una vaga general del sector de l’esport. Senyors i senyores de la patronal, ara ens toca a nosaltres tenir una actitud combativa per a exigir els nostres drets com a classe treballadora que som. Aquesta vegada hem estat capaços d’expressar la nostra opinió i les nostres necessitats proclamant que s’ha acabat el no poder arribar a final de mes amb aquests salaris de misèria; ja ni n’hi ha prou que els treballadors i treballadores vagin perdent any rere any valor adquisitiu; és inacceptable que ens exigeixin polivalència i formació per després pagar-nos com aficionats; prou d’aplicar la clàusula de la compensació i absorció que fa que quan hi ha una pujada salarial el salari quedi congelat; ara toca que s’incrementin els salaris amb una la clàusula de revisió salarial que es correspongui, com a mínim, amb l’IPC real.
Nosaltres, els professionals de l’esport juguem un paper cabdal en la salut i la qualitat de vida de les persones. Som els que ensenyem i conduïm a la societat a practicar l’esport com a mitjà per prevenir i tractar malalties i una alternativa als estils de vida que són perjudicials per a la salut. Acollim tant a nadons com a tota la gent de la tercera edat que ens acompanya cada dia.
És per tot això, que els treballadors i treballadores li diem a totes les empreses dedicades a l’esport que obrin els ulls a les mancances que tenim les persones que ens dediquem a l’esport. Que facin ús del “fair play” per a negociar, i que recordin que la millor manera de negociar és assolint acords efectius que dignifiquin, d’una vegada per totes, la nostra professió. Salari o conflicte!
