El Consell de Redacció de la Realitat considera interessant publicar aquest article del teòleg catòlic brasiler Leonardo Boff sobre la figura de Joseph Ratzinger. Aquest retrat del papa Benet XVI pot ser d’utilitat en un moment en què determinats sectors de l’esquerra -amb tocs profundament conservadors- el situen com a un intel·lectual de referència en contraposició al Papa Francesc i també dels partidaris de la teologia de l’alliberament. La relació entre el comunisme i el cristianisme de base pot tenir un potencial transformador, tal com es desprèn de les reflexions d’intel·lectuals i dirigents comunistes com Gramsci i Togliatti.
Sempre que mor un Papa tota la comunitat eclesial i mundial es commou, perquè veu en ell el confirmador de la fe cristiana i el principi d’unitat entre les diverses esglésies locals. Poden fer-se moltes interpretacions de la vida i dels actes d’un Pontífex. Faré una a partir del Brasil (d’Amèrica Llatina), segurament parcial i incompleta.
És important constatar que a Europa viuen només el 23,18% dels catòlics i a Amèrica Llatina el 62%; la resta, a Àfrica i Àsia. L’Església Catòlica és una Església del Segon i del Tercer món. Probablement els futurs Papes vindran d’aquestes Esglésies, plenes de vitalitat i amb nous estils d’encarnar el missatge cristià en les cultures no occidentals.
Amb referència a Benet XVI convé distingir al teòleg Joseph Ratzinger del Pontífex Benet XVI.
El teòleg Joseph Alois Ratzinger va ser un típic intel·lectual i teòleg centreeuropeu, brillant i erudit. No va ser un creador, sinó un eximi expositor de la teologia oficial. Això apareixia clarament en els diversos diàlegs públics que va mantenir amb ateus i agnòstics.
No va introduir visions noves, però va donar un altre llenguatge a les ja tradicionals, fundades especialment en Sant Agustí i Sant Bonaventura. Tal vegada és una cosa nova la seva proposta de l’Església com un petit grup altament fidel i sant en “representació” de la totalitat. Per a ell no era important el número dels fidels. Era suficient el petit grup altament espiritual que està en lloc de tots. Succeeix que dins d’aquest grup de purs i sants va haver-hi pedòfils i persones embolicades en escàndols financers, la qual cosa va desmoralitzar la seva comprensió de representació.
Una altra posició singular, objecte d’una polèmica interminable amb mi, que va obtenir ressonància a l’Església, va ser la interpretació que “l’Església Catòlica és l’única Església de Crist”. Les discussions conciliars i l’esperit ecumènic van canviar “és” per “subsisteix”. S’obria així un camí perquè en altres Esglésies “subsistís” també l’Església de Crist. Ratzinger sempre va afirmar que aquest canvi era només un sinònim de “és”, cosa que no va confirmar la recerca minuciosa de les actes teològiques del Concili. Però va continuar sustentant la seva tesi. Va afirmar a més que les altres Esglésies no són esglésies, sinó que posseeixen solament elements eclesials.
Va arribar a afirmar, diverses vegades, que la meva posició s’havia difós entre els teòlegs com una cosa comuna, la qual cosa va motivar noves crítiques per part del Papa. No obstant això, es va anar quedant aïllat, perquè havia provocat gran decepció en les altres esglésies cristianes, com la luterana, la baptista, la presbiteriana i altres, per tancar les portes al diàleg ecumènic.
Va entendre l’Església com una espècie de castell fortificat contra els errors de la modernitat, col·locant l’ortodòxia de la fe, lligada sempre a la veritat (la seva tonus firmus), com a referència principal. Malgrat el seu caràcter personal sobri i cortès, com a Prefecte de la Congregació per a la Doctrina de la Fe es va mostrar extremadament dur i implacable. Prop de cent teòlogues i teòlegs, dels més preeminents, van ser sentenciats o amb la pèrdua de la càtedra, o amb la prohibició d’ensenyar i escriure teologia o, com en el meu cas, amb “silenci obsequiós”. Així, noms notables d’Europa com Hans Küng, Edward Schillebeeckx, Jacques Dupuis, B. Häring, J. M. Castillo, entre altres.
A Amèrica Llatina, el fundador de la Teologia de l’Alliberament, l’indígena peruà Gustavo Gutiérrez, l’hispanollatinoamericà Jon Sobrino, la teòloga Ivone Gebara, censurada, així com l’autor d’aquestes línies. Als Estats Units va haver-ne d’altres, com Charles Curran i R. Haight. Fins i tot van ser prohibits els llibres d’un teòleg indi ja mort, el pare Anthony de Mello, així com T. Balasurya de Sri Lanka que va ser excomunicat.
Els/les teòlegs/as d’Amèrica Llatina, decebuts, mai vam acabar de comprendre per què va prohibir la col·lecció “Teologia i Alliberament”, de 53 volums, que incloïa a desenes de teòlegs i teòlogues (es van publicar uns 26 toms), destinada a subsidiar els seminaris, les comunitats eclesials de base i els grups cristians compromesos amb els drets humans. Era la primera vegada que es produïa una obra teològica d’envergadura fora d’Europa, amb ressonància mundial. Però va ser aviat avortada. El teòleg Joseph Ratzinger es va mostrar enemic dels amics dels pobres. Això entrarà negativament en la història de la teologia.
Són molts els teòlegs que afirmen que estava obsessionat amb el marxisme, encara que aquest hagués fracassat a la Unió Soviètica. Va publicar un document sobre la teologia de l’Alliberament, Libertatis nuntius (1984), ple d’advertiments però sense una condemna explícita. Un altre document posterior, Libertatis conscientia (1986), en destaca els elements positius però amb massa restriccions. Podem dir que mai va entendre el fet central d’aquesta teologia: “l’opció dels pobres contra la seva pobresa i pel seu alliberament”, que feia dels pobres protagonistes del seu alliberament i no mers destinataris de la caritat i del paternalisme. Aquesta era la visió tradicional i la del Papa Benet XVI. Sospitava que hi havia marxisme dins d’aquest protagonisme de la força històrica dels pobres.
Com a Pontífex, Benet XVI va inaugurar el “Retorn a la Gran Disciplina”, amb clara tendència restauradora i conservadora, fins al punt de reintroduir la missa en llatí i d’esquena al poble. Va causar estranyesa general en la pròpia Església quan l’any 2000 va publicar el document “Dominus Iesus”. En ell reafirma la vella doctrina medieval superada pel Concili Vaticà II, segons la qual “fora de l’Església Catòlica no hi ha salvació”. Els no-cristians corrien greu perill. Novament va negar el qualificatiu d’“església” a les altres Esglésies, cosa que va provocar irritació general. Serien solament comunitats eclesials. Amb tota la seva sagacitat va polemitzar amb els musulmans, amb els evangèlics, amb les dones i amb el grup integrista contrari al Vaticà II.
La seva manera de conduir l’Església no era carismàtica com la de Joan Pau II. S’orientava més per l’ortodòxia i pel zel vigilant de les veritats de la fe que per l’obertura al món i per una relació de tendresa envers el poble cristià, com ho fa el Papa Francesc.
Va ser un genuí representant de la vella cristiandat europea amb la seva pompa i poder politicoreligiós. Des de la perspectiva de la nova fase de la planetització, la cultura europea, rica en tots els camps, s’ha tancat en si mateixa. Rarament s’ha mostrat oberta a altres cultures com les antigues d’Amèrica Llatina, Àfrica i Àsia, la qual cosa s’ha mostrat en el procés d’evangelització que implicava una occidentalització de la fe. Mai es va alliberar d’una certa arrogància de ser la millor i en nom d’això va colonitzar tot el món, tendència encara no totalment superada.
Malgrat les limitacions, per les seves virtuts personals i per la humilitat d’haver renunciat al munus papal en haver arribat al límit de les seves forces, segurament es comptarà entre els benaurats.
Article publicat originalment en portuguès el dia 5 de gener de 2023.
Imatge de portada de Giuseppe Ruggirello, CC BY-SA 3.0 http://creativecommons.org/licenses/by-sa/3.0/, via Wikimedia Commons.
