“Declaro una guerra a mort al xovinisme rus”.
V.I. Lenin, 6 d’octubre de 1922 [1]
La convergència cultural entre nacionalistes pan-espanyols i nacionalistes gran-russos va quedant cada cop més palesa per a qualsevol que segueixi amb una mica d’atenció el desenvolupament dels esdeveniments recents. Aquesta afirmació és aplicable tant a nacionalistes gran-russos i nacionalistes pan-espanyols, tant de dretes i d’extrema dreta, com aquells que es consideren d’esquerres, inclosos alguns que s’autoproclamen com a comunistes.
Per a aclarir què vull dir amb l’expressió “nacionalistes gran-russos” recomano la lectura d’un petit text de Lenin de desembre de 1914: “… la revolució del proletariat requereix una llarga educació dels obrers en l’esperit de la més completa igualtat i fraternitat nacional. Per tant, des del punt de vista dels interessos precisament del proletariat gran rus, és imprescindible una perllongada educació de les masses en el sentit de defensar de la manera més enèrgica, conseqüent, audaç i revolucionària la completa igualtat de drets i el dret a l’autodeterminació de totes les nacions oprimides pels gran-russos” [2].
Remarco que aquesta crida a la lluita contra el nacionalisme opressor de gran nació fou escrita pel revolucionari rus sis mesos després de l’inici de la Primera Guerra Mundial. És a dir, quan onada de nacionalisme imperialista i guerrerista estava encara en auge tant a l’imperi tsarista com a la resta dels imperialismes. No estem davant d’una proposta tàctica lligada a una determinada situació concreta. Estem davant d’una posició de principi que segueix tenint un valor universal, i serveix com a paper de tornassol per a identificar els internacionalistes dels xovinistes.
Tractant d’evitar la censura pro-OTAN
La censura pro-OTAN dels mitjans de comunicació del Regne de la Borbònia espanyola i, en general, de la majoria dels països occidentals és abassegadora. Sabem que la guerra és un assumpte polític i la propaganda és una arma imprescindible. Això passa des que hi ha guerres, i seguirà passant mentre no acabem amb la guerra.
Si vols contrastar la propaganda de guerra dels “media” locals o occidentals, no tens altre remei que cercar informació alternativa. Cada dia, doncs, llegeixo les nombroses entrades que es publiquen a sis grups prorussos de Telegram. Hi trobo algunes informacions d’interès, puc contrastar la propaganda otànica i a més puc llegir-hi algunes anàlisis útils. Em refereixo als grups de Telegram: Irina, Frente del Este, Por Rusia, InfoDefenseESPAÑOL, Vakulinchuk i Ahí les Va. Són fàcils de trobar. N’hi ha més.
Tot plegat costa molt de temps i molt esforç crític i molta informació prèvia a ser possible, contrastada. No sempre puc dedicar a aquestes lectures el temps necessari, ni sempre posseeixo informació necessària. Per tant, incorro en el perill d’equivocar-me, de ser enganyat, temporalment o de manera definitiva, per alguna de les dues parts i també d’autoenganyar-me degut el meu biaix cultural-polític: soc antiimperialista i estic contra la guerra. També em passa quan veig la tele pública i privada, tant catalana com espanyola. És la guerra!
Per posar un exemple d’aquests enganys de la propaganda de guerra: els acords de Minsk de 2014 és un dels casos en què la propaganda proalemanya i profrancesa m’ha enganyat des de setembre d’aquell any fins a les recents declaracions d’Angela Merkel:
Merkel, Macron, Zelensky i els USAmericans, varen enganyar tot el món. No sabem si Putin també va ser enganyat o ho va fer veure.
En aquest cas l’engany provenia del sector occidental. Ara anem a veure l’altra cara de la moneda.
Xovinisme gran-rus i xovinisme pan-espanyol
Aquest article tan sols pretén comentar un tema molt concret i específic com és la convergència argumental entre dos nacionalismes de nació opressora, nostàlgics dels vells imperis, de la vella tradició i de la vella religió. El nacionalisme pan-espanyol i el nacionalisme gran-rus.
En els mencionats grups de propaganda prorussa hi sovinteja, al costat de la informació i de la propaganda de guerra usual, una massa preocupant de brossa “erudita” de caràcter roig-negre, sovint d’una qualitat ínfima. Un gènere literari que inunda les xarxes prorusses i les xarxes de l’extrema dreta espanyola. També les d’una autodenominada esquerra, una esquerra que és, o bé despistada o bé massa conscient de les mentides que difon.
En diversos articles (tant de “dretes” com d'”esquerres”, en estranya amalgama) publicats en aquests grups de telegram pro-russos, se solen glossar explícitament o implícita les tesis d’Alexander Duguin [3], o d’altres teòrics de la “guerra de civilitzacions” del camp nacionalista gran-rus.
Els principals arguments que trobem en aquests grups de Telegram són:
– Una confusió recurrent entre la Rússia actual i l’URSS. S’obliden les evidents diferències històriques i de classe entre el “socialisme real” i el règim actual ultracapitalista. Per a alimentar aquesta confusió recurrent es fan amalgames intolerables des del punt de vista del rigor històric mínim.
– Una confusió recurrent entre Stalin i Putin (ambdós són valorats de manera a-crítica i amalgamats de manera totalment antihistòrica). S’obliden les evidents diferències històriques entre ambdós estadistes, s’obliden les funcions que varen desenvolupar en moments històrics totalment diferents, es menysté la natura dels estats que comandaven i a quines classes socials representava Stalin i a quina classe representa Putin. No és fàcil saber si es fa per ignorància o per mala fe.
– Es repeteix, fins a cansar el lector més pacient (jo, per exemple), la crítica de Putin a Lenin sobre la formació de l’URSS. En el seu discurs de 21 de febrer de 2022, Putin va destapar públicament l’essència profundament reaccionària i imperialista del nacionalisme gran-rus en un discurs on tractava d’argumentar la mentida que els ucraïnesos mai no havien tingut un estat. Per a justificar la invasió d’Ucraïna que es produiria tres dies després Putin va afirmar que Ucraïna no ha existit mai com a nació i que mai no ha tingut un estat. Hi ha altres antecedents d’afirmacions similars. Per exemple: en la seva visita a Crimea de l’agost de l’any 2015, Putin va afirmar: “Russos i ucraïnesos són el mateix poble”. El 25 d’octubre del 2016, durant un discurs pronunciat a Stávropol davant membres del moviment Front Popular Pan-Rus, Putin va acusar Lenin de “col·locar ‘una bomba de temps’ en traçar fronteres administratives que van dividir els pobles”. Quatre dies abans, coincidint amb el 92è aniversari de la mort del dirigent bolxevic va afirmar que moltes de les idees de Lenin “… com la de dotar les regions d’autonomia, van col·locar una bomba atòmica sota l’edifici de l’estat anomenat Rússia, que va esclatar més tard. Nosaltres no necessitàvem una revolució global”. Per a una crítica de les mentides de Putin sobre Lenin mireu l’article que Realitat em va publicar en tres parts [4]. Aquests arguments es troben de manera reiterativa i recurrent en tots els cinc grups de Telegram mencionats.
– En aquests grups també hi trobem articles on s’equiparen l’imperi tsarista i l’imperi anomenat “hispànic”, dels quals els enemics comuns serien i haurien estat els EUA. És en aquests exercicis d'”història comparativa” on es pot localitzar més casos de nostàlgia imperial compartida entre nacionalistes russos i espanyols siguin de dretes o d'”esquerres”. Només cal afegir que la majoria d’aquests articles no són pròpiament exercicis seriosos d’història comparada sinó més aviat amalgames abusives i maldestres entre fets, personatges i processos diversos i difícils de comparar.
Us poso un exemple d’allò que vull dir, el passat 31 de desembre de 2022, vaig trobar en un d’aquests grups una “joia” com aquesta: Soberanía española y futuro geopolítico, de Carlos X. Blanco [5]. Llegiu-la, és breu. Cal conèixer l’enemic. A mi no m’ha sorprès gaire, en porto llegides unes quantes d’aquestes “joies”. Però em semblen paradigmàtiques d’aquesta cultura nostàlgica de l’imperi hispànic professada pel nacionalisme pan-espanyol. En aquest cas, és obertament dretana. Però si escolteu alguns dels nombrosos vídeos de Vaquero, si llegiu alguns dels textos d’Armesilla o de qualsevol dels epígons de Gustavo Bueno hi trobareu ressonàncies preocupants [6].
Al mencionat article hi trobareu un compendi de l’argumentari de l’extrema dreta que corre per les xarxes. Un argumentari que sol ser recuperat pels nacionalistes gran-espanyols d’“esquerres”, encara que ho facin camuflant el seu nacionalisme proimperial entre tòpics d’un marxisme grollerament determinista i positivista. Això sí, el determinisme d’aquests individus ha fet un pas endavant: ja no és barroerament economicista. Han adoptat el dogma de la geopolítica com a determinació absoluta. Una determinació contra la qual res no es pot fer. Aquest recurs a la geopolítica els dona un to doctoral i “assabentat” encara més insuportable.
Segons aquest determinisme, la construcció d’una voluntat col·lectiva des de baix ja no és possible. Com a molt és un utopisme reaccionari i contraproduent, que va contra el progrés. Per a aquest determinisme geopolític la ruptura revolucionària i el socialisme són somnis utòpics. Encara sort que el proletariat i els pobles de l’imperi tsarista i amb ells Lenin i els seus companys varen atrevir-se a somiar [7] i trencaren la cadena imperialista per la seva baula més feble!
Tornem al tema: deia a l’inici que la convergència cultural entre nacionalistes gran russos i nacionalistes gran-espanyols es fa cada cop més evident. En alguns casos, la convergència assoleix nivells molt elevats. Realment preocupants. Per la seva banda, Vaquero afirma que la lluita actual ja no és entre dreta i esquerra, sinó entre sobiranistes (de grans estats, és clar) i els EUA. La lluita dels pobles oprimits per la seva autodeterminació es considera un obstacle per al triomf d’Euràsia i fins i tot un factor directament regressiu.
Segons aquestes concepcions, el socialisme que vindrà a partir del prodigiós desenvolupament econòmic de la Xina. El socialisme necessita grans espais i no pas pobles autogovernats, sobirans i que construeixin una cooperació internacional entre iguals. Per a Roberto Vaquero i els seus sequaços, el pensament crític anticolonialista, el feminisme, la lliure determinació de l’orientació sexual de cadascú, la defensa dels drets humans dels immigrants [8], o el dret d’autodeterminació dels pobles [9], són pura brossa petit-burgesa. Per als epígons de Bueno, l’imperi espanyol fou “constructiu” i la “llegenda negra” és íntegrament falsa. Les independències a l’Amèrica Llatina foren un error històric, i així, fins al vòmit.
Només he volgut posar alguns exemples. Una anàlisi pausada ocuparia més d’un llibre i una llarga recerca. Com deia al principi estem davant de convergències culturals preocupants. En moments de crisi civilitzatòria com l’actual, aquestes elucubracions no són coses irrellevants. Poden tenir conseqüències terribles.
Ser comunista, ser antiimperialista, lluitar contra l’OTAN i la guerra, no pot confondre’s amb aquesta brossa nacionalista i nostàlgica dels imperis del passat. Conservar l’autonomia de classe és una prioritat. És per això que torno a repetir:
Més que mai, no a la guerra. Pau entre els pobles, guerra als capitalismes imperialistes que desencadenen les guerres per a negociar el repartiment del món. Els morts els posen els pobles, els beneficis se’ls embutxaquen els capitalistes d’ambdues bandes.
No a la invasió d’Ucraïna per Rússia. No al govern ucraïnès d’ultradreta, imposat per l’OTAN, i la Unió Europea i amb el suport dels nazis. No a l’ingrés d’Ucraïna a l’OTAN. Que Ucraïna sigui un estat neutral. Autodeterminació dels pobles. Autodeterminació per a les repúbliques del Donbass, però també per a la resta d’Ucraïna.
Recordem les lliçons de Jean Jaurès, de Rosa Luxemburg, de Karl Liebknecht, de Vladimir Lenin. Recordem les lliçons de Zimmerwald i de Kienthal!
– – – – – – – –
Adenda: Afegeixo un altre exemple, encara més preocupant trobat en un d’aquests grups de Telegram en què conviuen els partidaris d’Stalin, amb extrema dreta i amb els nacionalismes nostàlgics dels grans imperis (en aquest cas del Kaiserreich) és aquest: Maxim Medovarov, Las reflexiobes geopolíticas de Erwin Kern [10].
Alguns haurien de revisar les seves “amistats perilloses”, però no és previsible que ho facin.
Notes
[1] V.I. Lenin, Nota a L.B. Kamenev sobre la lluita contra el xovinisme de gran potència, Obres Completes, Moscou, Editorial Progreso, 1985, Tom 45, p. 228. Per a no quedarse amb una cita fora de context, el lector faria bé de llegir el text leninià Sobre la formació de la URSS, publicat també a les planes 225-227 del tom 45, o bé el text Contribució al problema de les nacions o sobre “l’autonomització” pp. 378, al mateix tom de les O.C. També l’ajudarà a saber més sobre la lluita de Lenin contra el xovinisme gran-rus llegir l’obra de Moshe Lewin, El último combate de Lenin, Barcelona, Editorial Lumen, 1970.
[2] V.I. Lenin, L’orgull nacional dels grans russos, a la compilació de textos: Problemas de política nacional e internacionalismo proletario, Moscou, Editorial Progreso, 1978, p. 113.
[3] Alexander Dugin és un filòsof amant de les amalgames més esbojarrades. Fou fundador amb Eduard Limónov del Partit Nacional Bolxevic. Als anys noranta del segle passat va viatjar a Espanya i a Catalunya, convidat per diferents grups d’extrema dreta com ara l’organització neonazi Círculo Español de Amigos de Europa (Cedade). Un cop va sortir d’aquella secta nazi es va dedicar a escriure nombrosos llibres on es barregen refregits de la geo-política de Mackinder i la guerra de civilitzacions de Samuel P. Huntington, ambdues capgirades des del punt de vista de la nostàlgia d’una civilització imperialista tsarista i ortdoxa. Tot plegat en una amalgama amb la defensa de la tradició ortodoxa russa, amb els estereotips anti-semites i la nostàlgia de l’imperi tsarista disfressat ara d’Euràssia. Un resum més acurat d’aquesta figura del neo-feixisme rus requeriria anar més enllà de la descripció que en faig en aquesta nota. Però crec haver dit lo essencial. Reconec que solament ha llegit dos dels seus llibres: La geopolítica de Rusia: De la revolución rusa a Putin, i Putin vs Putin Una visión de la Rusia del s. XXI, ambdós publicats a: Hipérbola Janus, 2020, edición de Kindle.
[4] Veure el meu article De-construint el nacionalisme gran-rus, publicat en tres parts a la revista Realitat (part 1, part 2 i part 3) els dies 4, 10 i 17 de març de 2022, a escassos quinze dies després de l’inici de la fase actual de la guerra. Es poden llegir aquí: https://www.realitat.cat/author/joan-tafalla/
[5] Per a facilitar la vida al lector l’he buscant a les xarxes la trobo en la plana Tradición viva: https://www.tradicionviva.es/2022/12/05/soberania-espanola-y-futuro-geopolitico-por-carlos-x-blanco/. La revista es defineix d’aquesta manera: “La Asociación Editorial Tradicionalista se constituyó el uno de octubre de dos mil diez como foro de investigación, discusión y divulgación del tradicionalismo político, cultural y religioso, editando la publicación Tradición Viva, el digital de la Mayoría Social, revista dedicada a la historia, el presente y el futuro del tradicionalismo y de la hispanidad”. Desconec si Blanco és carlí. Però publica amb freqüència en aquesta plana web carlina.
[6] Es poden revisar alguns d’aquests autors en articles del nº 412 de la revista El Viejo Topo, corresponent a maig de 2022. Sorpren i dol que Blanco és que sigui acollit en les planes de veterana i estimada revista de l’esquerra.
[7] L’any 1902, a la seva obra Què fer, Problemes urgents del nostre moviment, Lenin citava positivament aquesta frase de Pisarev: “La disparitat entre els somnis i la realitat no produeix cap mal, sempre que el somiador cregui seriosament en el seu somni, es fixi atentament en la vida, compari les seves observacions amb els seus castells a l’aire i, en general, treballi a consciència perquè es compleixin les seves fantasies. Quan hi ha algun contacte entre els somnis i la vida, tot va bé“, https://www.marxists.org/catala/lenin/1902/quefer/index.htm
[8] Veure: https://www.youtube.com/watch?v=y6pa1PoVQlY, a partir del minut 53. També: https://www.youtube.com/watch?v=bal6UPH2Twc
[9] https://www.youtube.com/shorts/9n7HS3x47sU
[10] https://www.geopolitika.ru/es/article/las-reflexiones-geopoliticas-de-erwin-kern
