El Gregorio, nascut l’any 1932 a Tudela del Duero (província de Valladolid) ens va deixar recentment, el 7 de febrer, a Sant Adrià. Aquest text és un modest homenatge al seu record, una manera de reconèixer la seva tasca militant. Recollir l’experiència de les diferents generacions de lluitadors i lluitadores heroiques per la justícia social i el socialisme és també una forma d’aprendre a interpretar i incidir millor en el present. És per això que, des de la Realitat, preparem peces sota el títol d’“El fil roig”, elaborades a partir d’entrevistes a militants històrics. En aquest cas, hem pogut elaborar-la a partir d’una entrevista que li va fer la historiadora Laura Rozalén.
Infància i joventut d’en Gregorio
Fill de Mariano Martín i de Teodomira Cáceres, va conèixer amb només quatre anys la brutalitat de la guerra, ja que el seu pare va ser assassinat pels pistolers de Falange per ser el secretari de la Casa del Poble. Va mudar-se, juntament amb la seva mare i germans, a viure amb el seu avi a la província de Segòvia. Ell li va dir que no tingués por. La gent naixia i moria. Per a morir agenollat era millor morir dempeus, i que mai s’agenollés davant de ningú. “Això se’m va quedar gravat”.
El Gregorio va treballar de llaurador, però de seguida va ser paleta. Guanyava 8 pessetes diàries, treballant de sol a sol. “No li donava temps a un ni de pensar”. L’avi va morir quan ell tenia 12 anys. La mare, quan en tenia 16. A vegades s’enfadava quan el seu fill parlava de política. “Els nens parlàvem de com de malament vivíem. Els rics venien un sac de farina de 100 kilos a 1.000 pessetes i nosaltres això no ho podíem estalviar en la vida. Però havíem d’anar amb compte, per parlar de política podien matar als nostres pares.”
La militància comunista va començar prou d’hora. Quan es va afiliar al PCE, a finals dels 60, encara estava en la clandestinitat. Només es coneixien els tres camarades de la cèl·lula. Així, si queia una cèl·lula, no en queien més. I tenien noms falsos. “Jo era Napoleón.” Preguntat per si tenien por als perills, respon que “no teníem por a la mort perquè ja estàvem morts pràcticament tots els dies. No teníem gairebé ni per menjar.”
El Gregorio recorda que cap al 1967 hi havia molta feina al camp, però pagaven molt poc. Li va dir al seu germà de venir a Barcelona. Així va començar a treballar a una fàbrica de vidre, la CELO, on va estar fins que es va jubilar. Allà es guanyava més que al poble, però no massa.
Una vida militant
A la CELO, situada on l’actual AlCampo de Sant Adrià, hi havia uns cinquanta comunistes. A principis dels 70 es va fer del PSUC. El Gregorio recorda una anècdota, en què el Comitè d’empresa havia acordat penjar la bandera del PSUC a la fàbrica de forma que es veiés des del carrer. Tothom hi estava d’acord, però ningú s’oferia a posar-la. “Jo m’hi vaig oferir. La poso jo a la nit i ja està”.
L’endemà, els encarregats de l’empresa van dir que hi havia una bomba, que la gent no s’hi apropés. El sereno, de Falange, va dir que havia vist qui havia estat els que havien col·locat l’objecte, que no era més que una pedra que feia de pes perquè la bandera pogués caure des de dalt. Però el sereno es va inventar una història sobre uns senyors que havien llençat l’objecte des d’un cotxe. “Jo no sé si això ho va fer perquè jo saltés a dir que no era veritat i així jo mateix delatar-me”, explica el Gregorio.
En una altra ocasió van anar a tirar octavetes a Badalona a les 6 de la matinada. “Em vaig trobar amb un de l’empresa”, explica el Gregorio. “L’endemà em va dir que no m’havia vist, però era obvi que sí. Li vaig dir que no es xivés. Com deien que teníem cua i banyes, els comunistes, la veritat és que estaven acollonits. Ens tenien por.”
El Gregorio recorda una altra anècdota curiosa. “En una lluita demanàvem 100 pessetes, però ens en donaven 50”. Van demanar veure les nòmines de tothom, però només els van ensenyar les de Sant Adrià, inclosa la del director. “Aquí falten les de Barcelona.” Aquelles no es podien veure. Així doncs, van anar a l’oficina de Barcelona i allà van estar 3 dies ocupant un despatx. “Ens van donar les 100 pessetes que demanàvem, però van refusar ensenyar les nòmines”.
L’estratègia també operava a les reunions amb els treballadors. El Gregorio militava a CCOO. Per reivindicar qualsevol cosa, calia preparar aquests esdeveniments. De 500 treballadors, potser 200 eren de CCOO. “Ens organitzàvem, dispersats en grups entre la gent, per no deixar parlar als que anaven a favor de l’empresa”. Cal destacar que també tenien una caixa de solidaritat per enviar diners on calgués, “no només per a nosaltres, sinó per a altres lluites d’Espanya”.
El Gregorio també recorda l’assassinat de Manuel Fernández Márquez el 1973, un treballador de FECSA abatut per la policia en el marc d’unes protestes per millorar les condicions laborals. “No era polític, el vam reivindicar com a comunista, però simplement era d’esquerres, no estava afiliat. El van matar sense cap motiu. Va haver-hi un mes molt calent després d’aquella mort, perquè veies que mataven a un i no passava res”.
“Durant el franquisme assistia a totes les manifestacions”. El Gregorio recorda el “servei d’ordre”. “Hi havia la gent manifestant-se i gent més lluny, i més lluny. Llavors si aquests deien ‘¡agua fría, agua fría!’ és que venia la policia. I per quan arribaven ja no hi havia ningú a la manifestació.” Les manifestacions podien ser per reclamar un ambulatori, o millorar el barri en general: sistemes de clavegueram, carrers, bancs, arbres. “No hi havia res”.
A la fàbrica va ser el tresorer del Partit i de CCOO. “Sempre feia el que no volia fer ningú”. Va ser tresorer del partit a Sant Adrià fins fa uns anys. Del PSUC al PCC i finalment a Comunistes de Catalunya, el Gregorio ha estat un clàssic dels comptes.
“Quan van vendre la CELO als japonesos, vam anar a veure als caps a Madrid, que eren més dolents que la mare que els va parir. Van dir que podíem demanar els diners que volguéssim, però la fàbrica estava liquidada, no hi havia res a fer”. Als 60 anys, doncs, es va jubilar, si bé va perdre el 40% que li hagués correspost amb una jubilació als 65 anys.
“A la transició es lluitava bé i amb ganes. Però al cap de poc temps es va torçar. Pensava que quan morís Franco anirien tots a la presó fruit de la revolució. No pensava que ho hagués deixat tot tan ‘atado y bien atado‘. Jo és que no hagués valgut perquè m’abaixessin el sou. Tot el que havíem reivindicat en 30 anys se’n va anar en orris de seguida, amb les excuses de la crisi. Per a mi no hi ha crisis. Les posen i treuen els rics quan volen. Sempre hi ha diners, només que canvia de mans”.
Continuar la lluita comunista
Preguntat sobre per què ha continuat al Partit, el Gregorio és categòric. “Perquè no hi ha res millor. Si algun dia es desfés, caldria tornar-lo a inventar, o alguna cosa semblant. Perquè aquesta gent no es cansa de guanyar diners”. Ja veiem que el Gregorio ha continuat fins als seus darrers dies reivindicant totes les lluites, les d’avui com les d’ahir, que són les mateixies. “Anem els dilluns a plaça Universitat a defensar les pensions. També hem de recordar la sanitat, que com que no produeix diners, està perduda… Volen que estigui malament perquè hàgim d’anar a la privada… Com les pensions”.
Unes reflexions finals per anar tancant aquest text. “A ningú li donen les coses fetes, les hem de guanyar. ‘És que si faig això em fan fora de la fàbrica’. D’acord, però quan jo lluitava potser et fotien dos trets i no passava res. Ara només et foten pals. Ara es pot lluitar millor que abans, però sembla que els sindicats estan adormits”.
I unes recomanacions per a la gent que es pugui estar pensant això de la militància: “Hem de ser comunistes perquè no hi ha un altre camí. Jo he sigut de CCOO perquè estava al Partit. Jo he sigut de l’Associació de Veïns perquè estava al Partit. Si no fos pel Partit, jo hagués estat una persona com la resta. El Partit té tota la importància. No sé què passaria sense el Partit, perquè és la manera d’entendre el que cal fer, el lloc on aportar, la camaraderia amb la gent… El Partit és la meva vida.”
“El día que me muera que me pongan la bandera comunista, a mí que no me pongan flores ni leches benditas. Con la bandera ya tengo bastante”.
Així va ser. Que la terra et sigui lleu, camarada Gregorio.
