Després de les darreres rondes electorals a Amèrica Llatina, hi ha moltes expectatives a l’esquerra a Europa sobre la situació dels governs progressistes a Amèrica Llatina i la possibilitat d’aconseguir transformacions estructurals. Com és sabut, les dretes han perdut diversos governs a tot el continent, i es queden amb països “secundaris” al tauler regional (Equador, Uruguai, Paraguai, Panamà, El Salvador, Guatemala, Costa Rica i ara Perú). A banda de Veneçuela i Cuba, que representen un cas a part, tots els principals països del continent estan ara governats per coalicions “progressistes”, començant pel gegant Brasil, passant per Mèxic, Argentina, Colòmbia, Xile, Bolívia i Hondures…
Molts analistes han parlat d’una “segona onada progressista”, després de la dels darrers anys, en què van destacar les figures d’Hugo Chávez, Lula, Evo Morales, Rafael Correa i altres. Però la situació és molt diferent de la del passat, i intento explicar per què, començant per alguns “nusos polítics” decisius a què aquests nous governs s’enfronten i hauran d’enfrontar-se encara més en el futur.
En un món en transició oberta cap a una nova i accelerada reorganització multipolar, la primera diferència amb el passat és la presència d’una crisi global multifactorial, especialment econòmica, mediambiental i alimentària. És una crisi que ve de lluny, però que s’ha agreujat considerablement, primer amb la pandèmia i després amb la guerra a Ucraïna. Cap país no surt indemne, i el continent llatinoamericà es troba entre els més exposats, per diverses raons. La Comissió Econòmica per a Amèrica Llatina de les Nacions Unides (CEPAL) parla d’una taxa de creixement de només l’1% per al 2023. En un marc de legislacions tributàries altament regressives i en absència de reformes profundes del sistema impositiu, els recursos disponibles (i el marge de maniobra) per a polítiques públiques que puguin reduir les bretxes socials es veuen, per tant, severament reduïts.
Fa uns dies, s’ha celebrat una cimera virtual de presidents llatinoamericans i del Carib a la recerca d’alternatives per combatre la inflació i enfortir les economies dels seus països. La reunió, anomenada “Alianza de Países Latinoamericanos y Carbieños contra la Inflación”, va ser convocada pel president de Mèxic, Andrés Manuel López Obrador.
A la trobada hi van assistir els presidents d’Argentina, Alberto Fernández; Bolívia, Luis Arce; Brasil, Luiz Inácio Lula da Silva; Xile, Gabriel Boric; Colòmbia, Gustavo Petro; Cuba, Miguel Díaz-Canel; i Hondures, Xiomara Castro. També van estar presents els primers ministres de Belize, Johnny Briceño, i de Sant Vicent i les Grenadines, Ralph Gonsalves, així com un representant de Veneçuela. Entre els països que van participar en la reunió virtual, l’Argentina és el que afronta la situació més difícil, amb una taxa d’inflació anual rècord del 100%, mentre que la pujada de preus de béns i serveis no s’ha aturat des de fa una dècada.
La segona qüestió política, sobre la qual segueix havent-hi molta confusió, és la diferència entre govern i poder, és a dir, entre estar al govern o tenir el poder. Governar (i, per tant, tenir poder polític) poques vegades coincideix amb tenir altres poders (financer, militar, mediàtic, judicial, etc.). Ho saben els que han patit un cop d’estat més o menys sagnant (començant pel Xile d’Allende, passant pel Brasil de Lula i Dilma Roussef o Bolívia amb Evo Morales, Hondures amb Manuel Zelaya, etc.). I ho saben els que avui enfronten la contraofensiva d’aquestes forces conservadores i reaccionàries que utilitzen tot el poder de foc en els diferents camps, per defensar i mantenir els seus privilegis de classe. Parlant de la falta de ‘poder mediàtic’, potser els dos exemples més contundents van ser l’amarga derrota a la votació xilena per canviar la constitució heretada de Pinochet, o el terrorisme mediàtic en el cas colombià contra la ‘reforma política’ que vol implementar el govern de Gustavo Petro.
El tercer “nus” es deu a l’àmplia i heterogènia composició de les coalicions politicoelectorals amb què van poder guanyar la batalla electoral i el govern. Per guanyar al Brasil, per exemple, Lula va haver de negociar amb el centre polític i amb sectors conservadors, començant pel seu vicepresident Gerardo Alckmin. També al Xile del govern de Gabriel Boric que, després de la derrota en la votació de la nova Constitució, va ampliar la seva coalició per incloure les forces de centreesquerra més tradicionals (i desprestigiades). O Hondures, on Xiomara Castro va haver d’ampliar la coalició electoral cap al centre com una goma elàstica. Una situació que obliga a esgotadores negociacions per a possibles reformes i al repartiment de càrrecs polítics i institucionals, no sempre ben vist per la població.
La quarta qüestió, estretament lligada a l’anterior, és la manca d’una majoria parlamentària favorable al govern. Aquesta debilitat es deu tant a les diferents lleis electorals majoritàries i amb segona volta, com a l’enfortiment de les dretes (sobretot de l’extrema dreta) que ha crescut als diferents països. Aquí també (admetent la voluntat política de transformacions més o menys profundes per part dels governs “progressistes”), els marges de maniobra són molt estrets. Les conseqüències són evidents. A Xile, fa només unes setmanes, es va bloquejar una molt tímida “reforma tributària” i l’agenda del govern ha passat a ser la dictada per la dreta, en particular en matèria de “seguretat” amb la recent aprovació d’una llei anomenada “gallet fàcil” per a les “forces de l’ordre”. A Colòmbia, l’intent de reforma política per renovar la institucionalitat ni tan sols apareix a l’horitzó, malgrat els compromisos electorals de l’actual govern. O al Perú, on Pedro Castillo, més enllà de la seva manca d’experiència, de diversos errors i d’una bona dosi d’ingenuïtat, se les va haver de veure amb un parlament que va posar difícil des del mateix dia de la seva presa de possessió i el va desallotjar de la presidència, contribuint al seu empresonament.
L’altre element decisiu és la feble o inexistent mobilització dels moviments socials, que van tenir un paper protagonista, primer en la mobilització als carrers i després en la victòria d’aquests governs. Diversos factors contribueixen a aquest resultat. La “pau social” en presència d’un “govern amic”, la subsumpció de sectors del moviment a l’àrea governamental, una certa “espera” a veure què fa finalment el govern, i el desencís de molts sectors davant la manca de coherència entre allò que es promet i allò que després es fa. Quan les promeses de campanya no es compleixen, la distància entre els moviments socials i els governs progressistes és directament proporcional al pas del temps. A molts països, lluny d’intentar establir des del principi una articulació amb els moviments socials, encara que sigui crítica i conflictiva, els governs criden a la seva mobilització quan els poders fàctics ja han guanyat terreny. Per als moviments, no es tracta de renunciar a la seva autonomia en favor d’una visió “institucional” subalterna al govern, ni de quedar-se mirant per la finestra, sinó de tenir un paper actiu en el xoc de classes que s’obre inevitablement.
L’altre factor a tenir en compte és el creixement de les dretes, en particular les més reaccionàries i feixistes, en detriment dels partits de dreta “liberals” i “moderats” que perden terreny en moltes parts. És el cas del Partit Republicà a Xile, del Bolsonarisme al Brasil, del colpisme bolivià encapçalat pels “Comités Cívicos”, de Javier Milei a Argentina… Lluny de proposar una “recepta econòmica” diferent de la del passat, les dretes del continent tornen a proposar un model d’acumulació basat en polítiques que han agreujat més que resolt els problemes de les grans majories: reducció de l’Estat amb privatitzacions, retallades de la despesa social, liberalització de l’economia, signatura de Tractats de Lliure Comerç (tant amb els EUA , com amb la UE), etc. Mentre renoven el revisionisme i el “negacionisme” sobre els crims de les dictadures cívic-militars, les dretes utilitzen amb acarnissament el tema de la “seguretat” i de “mà dura”, que ha estat durant molt de temps el seu cavall de batalla i la seva prioritat de campanya política.
Pel que fa a l’anomenada “Agenda de Seguretat”, leitmotiv de la dreta no només llatinoamericana, la veritat és que hi ha poques evidències estadístiques que avalin el clima d’inseguretat i por que es respira. Però el latifundi mediàtic pot crear “realitat” i el bombardeig és incessant, gràcies també al monopoli (en el millor dels casos oligopoli) de la producció i circulació de la informació. Mancant una legislació que limiti el seu aclaparador poder, els grans mitjans de comunicació serveixen als interessos de les elits i les seves inversions, i a les “xarxes socials” els algorismes recreen la “realitat” i l’angoixa de manera uniforme i permanent. D’altra banda, la història ens ensenya que sovint el crim organitzat s’ha utilitzat per condicionar o desestabilitzar governs indesitjables per al capital.
En termes més generals, a Amèrica Llatina les democràcies pateixen crisis estructurals des del punt de vista dels sistemes polítics: crisi de representativitat, de credibilitat a les institucions (cosa que fa créixer el desencís i l’abstencionisme), de participació, de confiança, i de règims polítics presidencialistes (pràcticament a tots els països del continent), concentrats en una sola persona, el President de la República.
Aquest any, per tant, no serà fàcil, i cal calibrar les expectatives i les possibles crítiques tenint en compte també aquests factors. D’altra banda, sol faltar coratge per afirmar relacions internacionals en defensa dels interessos de les grans majories excloses i no agenollar-se davant les potències encara hegemòniques, les multinacionals i els “poders fàctics” oligàrquics, no deixar-se intimidar per campanyes de terror i conspiracions colpistes, legislar al sector de les comunicacions, lluitar obertament contra els qui s’oposen descaradament a una justícia social més gran, a la possibilitat d’una reforma fiscal efectiva i a la redistribució de la riquesa.
Queda poc temps per actuar amb coherència, mobilitzar els moviments i evitar que la dreta reaccionària aprofiti la debilitat i els desaires dels qui avui governen, per recuperar el poder polític, utilitzant la propaganda milionària que transmet les mentides dels mitjans de comunicació i les xarxes socials complaents.
El rellotge de la Història no fa descomptes.
Article publicat originalment a América Latina: un camino “progresista” cuesta arriba – Il blog di Marco Consolo
