No sé què esteu fent si no heu llegit o heu escoltat mai a l’Alana Portero. A Eldiario.es, a Público, a CTXT, a Playground, a El salto, o en el seu interessantíssim perfil de Twitter @VelvetMolotov: la seva aguda anàlisi politicosocial, la seva sòlida anàlisi de la realitat des d’una perspectiva de classe i gènere i el seu enginy són motius més que suficients per a no voler deixar de llegir-la mai. Aquest mes de maig va publicar la seva primera novel·la, La mala costumbre, i vaig tenir la sort de poder acudir a la seva presentació el passat 9 de maig a la barcelonina llibreria Laie, del carrer Pau Claris, on, acompanyada de la periodista cultural Anna Pacheco (doneu-li també un cop d’ull a les seves infinites col·laboracions en mitjans, o a la seva novel·la Listas guapas limpias), va poder conversar amb el públic sobre aquesta incursió en el mercat literari de la mà de l’editorial Seix Barral.
Alana, que a més de novel·lista va ser llibretera i dramaturga i es va formar acadèmicament en Història Medieval, va néixer a Madrid l’any 1978. Com ella afirma a La mala costumbre, una, per molt que intenti negar-ho, neix i mor madrilenya, igual que neix i mor trans. Aquesta lapidària frase és un bon punt de partida per a desentranyar el seu debut novel·lístic, narrat en una primera persona que, encara que fictícia, fa ressò de l’ànima de la mateixa Alana.
La mala costumbre arrenca en el madrileny barri de San Blas, en el qual la protagonista transita la infància i adolescència al llarg de les dècades de 1980 i 1990 en una incansable cerca de la seva pròpia identitat. Aquesta jove no s’entén sense el barri: la consciència de classe ho impregna tot. En aquests temps foscos en els quals hi ha tantes veus perverses (que fins i tot es fan dir “d’esquerres” o “feministes”: quina cara, quina vergonya) que no poden evitar que els surti de dins el seu petit dictador feixista i ens intenten fer creure que les dissidències de gènere, les opressions per raó d’ètnia o la lluita pels drets de les dones no són sinó meres distraccions del que consideren “l’única i veritable lluita obrera”, La mala costumbre és una bufetada en tota regla en els seus rostres reaccionaris.
La protagonista és una dona trans i obrera. No està oprimida en un terç per ser dona, en un terç per ser trans i en un terç per ser obrera: tots aquests elements (i molts altres més) conformen la seva identitat, des de la qual és llegida pel món. Les persones som més que la suma de les nostres parts: la lluita pels drets trans, o d’altres col·lectius socialment discriminats, no “fragmenta” la classe obrera: ÉS la classe obrera. La concepció de la classe treballadora exemplificada en un home de mitjana edat, blanc, cisheterosexual, treballador en una fàbrica, és increïblement reduccionista i està més que caduca. La classe obrera és tan diversa com les persones que formem part d’ella. Si això no ho entens, estàs arribant tard al segle XXI. Si això no ho respectes, no ets d’esquerres. Punt.
La jove de La mala costumbre navega una realitat que, donades les seves condicions vitals, no és amable la majoria de les vegades. El barri és cru i és violent: els veïns emmalalteixen i moren en la pobresa, hi ha cases en les quals existeix violència de gènere i molts joves cauen en l’heroïna. Alana escriu sense deixar res en el tinter, per i per a les desposseïdes, les sense veu, les pàries, les marginades. La vida no és, ni des de lluny, un camí de roses quan habites la pell de la protagonista. Però, com va dir Alana en la llibreria Laie, no hi ha res bo a sacralitzar el patiment i la classe obrera no té per què ser sinònim de malestar o tristesa: el barri també és família, és aliança, és sororitat, és esperança en el futur.
En constant experimentació de la seva identitat, la nostra narradora cerca referents en les persones del seu entorn, incloent-hi les seves veïnes, a altres persones dissidents del gènere (el paper de Margarita, “la Peluca” o el bar Figueroa és, senzillament, icònic) i a la seva família, els membres de la qual es troben tan immersos en el treball (no queda una altra: recordeu, som obreres), que no saben molt més els uns dels altres que el fet que estarien disposats a donar la vida per ells. La noia surt del barri, però el barri no surt de la noia: ella porta on va aquesta empremta de classe, amb tot el bo i tot el dolent. Hi ha algun primer amor idealitzat, perquè, com va dir Alana en la seva xerrada, “estava farta d’amors tràgics, jo em mereixo inventar-me un arcàngel amb el qual tot em surti bé”. En la seva croada per la dificilíssima tasca de descobrir el món, hi ha relacions sexuals esporàdiques, festa i coquetejos amb les drogues. Hi ha una anàlisi contínua de com ens col·loca la masculinitat o la feminitat en el món, i com ens entenem (a nosaltres mateixes i a les altres) a través d’elles. Codis que ens oprimeixen i ens alliberen, que ens encotillen, que ens protegeixen, que ens limiten, que ens potencien, que ens lleven les ales: el gènere és una cosa tan social i polític, però alhora tan íntim i personal, que una no pot deixar d’admirar la meravellosa manera que té Alana d’explicar com una cosa tan complexa està tan integrat en la vida quotidiana sense que sembli un assaig petulant de sociologia.
Cada capítol és pràcticament autoconclusiu: seguint una estructura gairebé oracular, de tragèdia grega (hi ha un pòsit claríssim de la formació en mitologia d’Alana), ens anem trobant amb diferents figures en els quals la jove troba referents i models a seguir, o simplement (i no menys important) consol, amistat, estima i companyia, i que a poc a poc li van revelant veritats fonamentals sobre ella mateixa. La vida, al cap i a la fi, és un transitar continu cap a un altre lloc, que en el fons no deixa de ser sempre el mateix, però diferent.
Llegiu a l’Alana. Perquè és una grandíssima escriptora, perquè aquesta novel·la és totes les emocions, totes les dones, perquè la vida és complicadíssima i esquinçadora, però és també un regal.
