Sylvie Luzala (Kinshasa, 1972) és periodista, activista, militant del Partit Comunista Congolès (PCCO) i presidenta d’Étoile du Sud, una organizació que treballa pel dret a la salut amb les dones i els infants de la República Democràtica del Congo. La seva organització treballa especialment a Kinshasa, la capital, i en les zones a l’est del país; Maniema i Tshopo, al centre del país; Haut-Katanga, i al Kivu del Nord i Sud, on persisteix el conflicte armat i la violència.
Luzala està a Barcelona durant 6 mesos per a participar al ‘Programa català de Protecció a Defensors i Defensores dels Drets Humans’ de l’Associació Catalana per la Pau. Aquest programa protegeix a persones defensores dels drets humans que es troben en situació de risc als seus països.
Quines són les accions concretes que feu des de “Étolie du Sud”? i com rep la comunitat i la població aquestes accions?
Etoile du Sud treballa en l’àmbit del dret a la salut, en particular ens interessen les qüestions relacionades amb les dones i els nens, perquè des de 2019 ens centrem més en aquest context que envolta al nostre país, un context de guerres i conflictes que fa 25 anys vivim i que sabem que ens l’imposen els països veïns (Ruanda, Uganda, Burundi…) ajudats per països occidentals que s’han declarat al costat dels nostres agressors.
Des de l’organització ens esforcem per sensibilitzar, organitzar, mobilitzar al nostre poble, per a fer front a aquesta situació i per a fer una espècie de resistència. La població cada vegada és més conscient del nostre treball, de l’acompanyament, de les nostres activitats de sensibilització i formació. Operem dins del que anomenem “Comitté de Santé Populaire” (CSP), i organitzem activitats que anomenem “els villages de gens”, que es troben tant en els barris de les ciutats com en zones rurals. Vam veure que a través dels comitès la població se sent cohesionada, s’entén, volíem que deixessin els tabús… A través d’aquests comitès la població s’organitza, actua ella mateixa, organitzen a la gent segons les seves necessitats i possibilitats.
En la nostra societat africana o congolesa en particular, hi ha greus problemes, injustícies que provenen de les parelles. I les dones, segons la nostra educació, des dels nostres avantpassats, no tenen dret a parlar, no tenen dret a denunciar… Així que quan aquestes injustícies ocorren en la llar, i s’intensifiquen, intentem acompanyar a la família, parlar amb els homes, els nens i tractem d’aportar solucions.
També estem involucrant a les dones en la política, en la gestió de la societat, implicant-les
en el CEP (Comitè Electoral Popular), parlem de les eleccions, i no sols de la petita corrupció que els candidats utilitzen per a seduir a la gent, sino que també, intentem motivar a la gent de la regió, de la comunitat, perquè es converteixin ells mateixos en candidats.
També tenim altres accions que anomenem “la dynamique donis jeunes” que consisteix en donar estratègies als joves per a parar a l’enemic, per anar a escoltar el que està passant, saber el que es diu en els bars, restaurants (zones on també estan els soldats que causen problemes als nostres pobles, en els nostres territoris) i així protegir-nos, saber abans què està passant.
Ens assegurem que les autoritats estiguin ara al costat de la població, i quan hi ha un problema o quan hi ha sospites, podem anar fàcilment i dir a les autoritats “No, he vist alguna cosa que no està bé”.
Com has comptat en altres xerrades i conferències, en la situació de guerra les dones s’utilitzen com a instrument de guerra psicològica per a la comunitat, quan això passa, quines mesures es prenen per a abordar aquesta situació? Tant des de la comunitat com des d’Etoile du Sud.
Les dones són les principals víctimes d’aquests conflictes, perquè són elles les que surten al camp, i el camp està en el bosc, aquí és on s’amaga aquesta gent armada. Elles són les primeres que es troben amb ells i les segresten. Diem que aquestes dones són utilitzades com a armes de guerra perquè aquestes dones venen d’una comunitat i són utilitzades per a afeblir moralment a tota la comunitat, és tot una estratègia.
La dona és la mare al nostre país, són les que pràcticament porten la casa. Quan ella ja està traumatitzada, psicològicament devastada, tota la família ho està.
A algunes se les emporten a la força per a anar a servir amb els grups armats, i les que tornen a la comunitat no tenen més sort, segueixen sent rebutjades i abandonades, pels seus fills, pels seus marits, fins pels seus propis pares, haver estat en contacte amb el grup armat estranger és un deshonor per a tota la comunitat.
Des de Etoile du Sud podem fer una part del treball, però la gran feina hauria de ser assumit per l’Estat o per organitzacions internacionals que poden tenir molts recursos… Nosaltres intentem atendre-les, a elles, als seus fills, intentem cuidar-les, les enfortim psicològicament, les motivem que tornin a sentir-se bé amb si mateixes, a dir-los que la vida és llarga i consisteix a continuar vivint. Perquè l’única cosa que han perdut és l’autoestima i la confiança en si mateixes. I nosaltres, al Sud, tenim algunes dones majors, que són “sàvies”, a les quals també hem donat alguna formació per a intentar que aquestes dones tornin a la societat, acceptant el seu destí, acceptant el que ha passat, però també acceptant seguir endavant amb la vida.
Quina és la situació dels drets reproductius de les dones al Congo i quins obstacles enfronten per a accedir a serveis de salut sexual i reproductiva?
La salut productiva i sexual al nostre país és realment un sector que toquem, però que en la nostra tradició té un impacte realment gran. És realment amb aquesta mena de temes que a vegades tenim problemes amb els nostres caps tradicionals, amb els homes, amb tots aquells que són conservadors. Anem a poc a poc però ho estem aconseguint, i també és cert que s’està assumint en el nostre sistema sanitari. Però amb la pressió tradicional, amb la pressió social, encara hi ha alguns tabús.
Ara hi ha cada vegada més cursos de formació, campanyes de sensibilització que comencen a arribar a les dones per a millorar la seva salut reproductiva. Però pel que fa a la salut sexual, continua sent difícil perquè, no sé si ho he dit, la dona és un sacrifici en la nostra comunitat. No ha estudiat, no ha rebut una educació d’un cert nivell, així que no té actius per a mantenir-se a si mateixa, o si té fills, per a mantenir-los ella sola. Sempre ha de dependre de l’home. Si no està casada, és una porta oberta per a qualsevol que vingui, li ofereixi una mica de diners i ella ho accepti. Amb tots els consells, quan es tracta de malalties de transmissió sexual, embarassos no desitjats, embarassos amb diferents parelles, tots aquests són problemes que sorgeixen. Amb el temps, hi ha hagut algunes millores, però encara queda un camí molt llarg per recórrer per a salvar la distància entre el que anomenem salut sexual i reproductiva i les pressions tradicionals que existeixen al nostre país entorn d’aquesta qüestió de la sexualitat i el part.
Ets aquí pel programa de protecció de defensores de l’Associació Catalana per la Pau, què suposa per a tu poder estar a Catalunya i explicar la situació de la RDCongo? Creus que podries tenir algun tipus de repressió en tornar?
Sí, soc aquí sis mesos. Ja n’he esgotat quatre o cinc, em queda poc. Ha estat un programa que m’ha agradat molt, i que m’agradaria que veiessin molts altres defensors d’Àfrica o del meu país o fins i tot de tots els països del Sud global, perquè, de fet, els defensors del drets hem d’enfrontar-nos a situacions molt complicades, molt difícils en els nostres respectius països, perquè en primer lloc, en la majoria dels nostres països, no hi ha democràcia. No tenim dret d’expressió, no tenim dret a actuar. Així que el que estem vivint és realment una psicosi permanent, perquè no saps quan algú trucarà a la teva porta, quan es trobaran amb tu al carrer… Realment no ho saps, el demà mai està garantit per a tu. Això continua passant en les grans ciutats, però també en les zones de conflicte.
Al nostre països estem identificades perquè sortim en la televisió i en la ràdio i diem coses per a sensibilitzar a la gent, som l’objectiu dels grups armats, i fins i tot de la nostra pròpia societat on hi ha molta gent, molts conservadors que no el volen. És que quan és una dona la que es posa davant de la gent, la que es posa davant dels homes, la que es posa davant de la televisió per a dir “Aquesta és una situació que cal abolir. Aquesta és una situació que cal exigir…”. Hi ha gent fins i tot en la nostra pròpia societat que no està d’acord amb nosaltres, que no ens protegeix. Vivim en una situació d’inseguretat permanent i total en la qual no sabem quan ens pot passar alguna cosa. En venir aquí a aquest programa, amb totes les coses que havien planejat, realment em sento més segura i també penso continuar lluitant, perquè em dic a mi mateixa, hi ha altres formes, potser no al meu país, però sí en altres països on la gent creu en la nostra lluita.
També, per a mi personalment, especialment en l’àmbit del seguiment psicosocial, m’he beneficiat molt perquè es controlava el meu estat de salut, veure a un psicòleg m’ha fet sentir realment alliberada.
Sobre la repressió en tornar, no és descartable que tingui alguns problemes, que m’amenacin o que em costi portar una vida normal a partir d’ara, però també, hem construït unes xarxes internacionals que ens han escoltat, fa poc vam estar en el Parlament Europeu amb alguns parlamentaris, estem en un procés de treballar la nostra xarxa internacional per a poder continuar amb la nostra lluita.
M’agradaria parlar sobre Thomas Sankara y Patrice Lumumba, líders antiimperialistes, panafricanistes i referents a Àfrica… Consideres que les idees de Thomas Sankara i Patrice Lumumba continuen sent rellevants i tenen influència en la joventut congolesa en l’actualitat?
Els efectes d’aquests líders africans, Lumumba i Sankara, continuen sent molt vívids i vius a tota l’Àfrica, però en la ment dels congolesos. Perquè, haig de dir, en els anys 75 i fins al 85, fins i tot en els 90, era difícil parlar als joves o als nens sobre Lumumba i els altres líders panafricans. Era difícil perquè vivíem sota una dictadura i aquests dictadors realment volien sufocar la memòria d’aquests grans homes africans… Era un tabú per a un nen arribar a casa i fer preguntes sobre Lumumba, fer preguntes sobre altres panafricanistes. Després d’aquests anys, al voltant del 95, 96, va haver-hi aquests corrents de democràcia a Àfrica. Realment, com se sol dir, mai es pot matar a algú dues vegades. Això significa que aquestes persones van ser assassinades físicament i es va intentar suprimir la seva memòria. Però de moment, està tornant amb força. Està tornant a la ment dels joves. M’atreviria a dir que en els últims anys ha pres molt més impuls, s’ha fet encara més freqüent en els cursos de formació, fins i tot en les universitats, en els col·loquis en els quals es parla de Lumumba, Thomas Sankara i altres panafricans.
I sobre política, també milites en el Partit Comunista Congolés (PCCO), com s’aborda la qüestió de la igualtat de gènere i els drets de les dones dins del partit? Creu que les dones tenen igualtat d’oportunitats per a participar i prendre decisions polítiques?
Dins del meu partit les dones assumeixen responsabilitats en les diferents dinàmiques que existeixen en el nostre partit, particularment en la dinàmica juvenil. És una dona la que dirigeix als nois i noies joves.
Jo mateixa soc presidenta de la “dynamique de femmes” (dinàmica femenina) del meu partit i hi ha moltes altres dones en la secretaria i en altres departaments del nostre partit. Realment és un dels rars partits polítics del Congo on es tenen en compte els avantatges d’una dona, on la gent pot dir “Aquesta dona és millor que un home en aquest lloc”. El PCCO és un dels partits rars del nostre país perquè sí que es reconeix el lloc de la dona.
Però en general, al nostre país, la situació de les dones en els llocs de decisió és bastant caòtica, es podria dir, però amb les reivindicacions dels moviments feministes i d’altres moviments de la societat civil, realment estem intentant avançar una mica, dir que les dones que són capaces d’assumir càrrecs. Cada vegada més. Encara és aviat, però comencem a comptar, per exemple, set dones en aquest govern. Set dones de 57 ministres. En el Parlament, en la Cambra Baixa, hi ha, crec, 112 dones de 500 diputats. És un número molt petit. Però nosaltres, els membres de la societat civil, nosaltres, les feministes, considerem que s’estan començant a fer passos que abans no existien, no hem de rendir-nos. Hem de continuar dient que les coses han de millorar, que les coses han de complir el requisit del 50/50 en la nostra Constitució, que encara estem molt lluny d’aconseguir, però el que ja s’ha fet, no direm que no és res.
I parlant de política, al desembre d’aquest mateix any se celebren les eleccions presidencials. Quina és la percepció general de la població sobre la importància i rellevància d’aquestes eleccions?
La població està realment mobilitzada, aquesta podria ser la tercera vegada consecutiva que organitzem eleccions. Cada vegada hi ha més gent interessada, però també decebuda.
Des de la societat civil s’han impulsat campanyes per a consciències i sensibilitzar a la població sobre la política, però en realitat la població està convençuda que és occident qui imposa als polítics, venen amb els seus observadors electorals, els seus recursos… Això significa que quan fan el que anomenem “control o vigilància electoral” al final, per a molts és occident posant a la gent que vol.
A més, l’anar a votar, no tothom pot, significa molt sacrifici per a algú dir-se: “Recorreré cinc quilòmetres per a triar a la persona que vull”. Sovint és durant la temporada, al voltant de desembre, sempre és al voltant de desembre i és la temporada més plujosa, és difícil accedir a votar. Però igualment animem a la població a anar a votar, has d’anar i votar a la persona que vols, ja estigui al capdavant del país o de les nostres institucions, les nostres comunitats, etcètera. Hem de continuar impulsant la conscienciació i la motivació.
I per terminar… Quina és la seva postura i quines expectatives té quant al desenvolupament i resultat d’aquestes eleccions?
Hi ha enquestes que diuen que serà reelegit Félix Tshisekedi (president actual del partit Union pour la Démocratie et le Progrès Social – UDPS) però haig de dir que no és realment el que la gent vol. La gent tenia moltes esperances posades en ell, perquè és fill de Etienne Tshisekedi, fundador del partit i gran opositor, 35 anys contra els opositors més feroços de l’expresident Mobutu, que era el dictador. Etienne Tshisekedi estava decidit a plantar cara a aquests dictadors i als altres que van venir. Tota la població esperava que el seu fill, el president actual, milloraria les coses, però per desgràcia, haig de dir-ho, els cinc anys han sigut realment catastròfics… Hi ha hagut molta corrupció, malversació, impunitat. La guerra ha començat de nou, hi ha realment una desolació al poble i no creuen que vagi a tornar al poder, però les enquestes diuen que sí.
Sobre el procés electoral serà complicat, ja hi ha crits de la societat civil i dels partits opositors que hi ha hagut corrupció, manipular els resultats d’una elecció mitjançant la inserció de vots fraudulents en les urnes, i altres efectes que venen després de les eleccions. És complicat, i serà encara més complicat per a nosaltres, els defensors dels drets, els activistes, els joves, quan el període preelectoral ja s’està movent així, significa que durant les eleccions i després de les eleccions, serà encara més complicat.