Si preguntem quan es va produir la Independència de Cuba, la majoria, al nostre país, diria que quan Espanya va perdre Cuba el 1898, després que els criolls cubans, el 1895, s’aixequessin en armes contra la monarquia espanyola per tal de deslliurar-se del seu domini.
A Cuba s’anomena a aquesta guerra d’Independència de 1895 “la Guerra necessària”, tal com la va batejar José Martí, el cervell polític, militar i intel·lectual de la revolta independentista contra la metròpoli espanyola.
Martí, des de l’exili, va estudiar el fracàs d’anteriors insurreccions, arribant a la conclusió que va ser la manca d’unitat dels cubans el que va propiciar els fracassos de les lluites d’alliberament nacional que es van iniciar el 1868 amb la guerra dels 10 anys, que van perdre els cubans. El 1879 s’inicia l’anomenada Guerra Chiquita, que també van perdre, però va servir per recordar a la metròpoli que els problemes amb Cuba no estaven resolts i si no es resolien tornaria a haver-hi conflicte, com així va ser el 1895.
La conclusió sobre la unitat a què va arribar José Martí continua sent la clau de volta de totes les lluites contra qualsevol enemic al que ens enfrontem les classes populars, la gran dificultat és com arribar i mantenir aquesta unitat. José Martí va treballar incansablement buscant-la, per poder continuar, amb garanties d’èxit, la lluita per la Independència de Cuba davant la monarquia espanyola, i va crear un partit únic, el PRC: Partit Revolucionari Cubà.
Martí lluitava per una nació lliure “amb tots i pel bé de tots”. Ell era un humanista del segle XIX, era maçó, poeta, filòsof, periodista, pensador, polític. A l’Amèrica Llatina se l’anomena l’Apòstol per la seva aportació al pensament alliberador dels pobles, sigui de la tirania colonial o de l’econòmica. Entre d’altres pensaments, per a José Martí “Patria es humanidad” i això té vàries lectures: no només importem nosaltres, els pertanyents a la nació, sinó tots, i, no només la pàtria la forma la terra, la geografia, sinó també les persones que hi viuen.
A diferents Universitats del món existeixen càtedres “José Martí”. Caldria que també en creéssim a les nostres per tal d’estudiar i analitzar el pensament martià, potser ens ajudaria a una visió més profunda de la democràcia i de la solidaritat entre humans a la nostra societat.
Martí va morir en combat al poc d’iniciar-se la guerra, tot i això, a l’estiu de 1898 l’exèrcit espanyol va perdre la guerra a Cuba, ja que els mambisos (mambises en castellà) cubans havien dut a terme una forta i valenta lluita, i quan estaven a punt de vèncer, oh sorpresa!!, els Estats Units d’Amèrica es van incorporar a la guerra sota l’argument que Espanya havia enfonsat el vaixell nord-americà Maine ancorat al port de l’Havana.
Com sabem, no ha estat la darrera vegada que els Estats Units utilitzen a la seva conveniència l’autoagressió per justificar una intervenció militar contra qualsevol país en el que desitgin clavar les seves urpes o considerin hostils.
Segons la teoria política, l’imperialisme nord-americà modern (fora d’Amèrica), s’inicia llavors, amb els Acords de París, on Espanya i els Estats Units pacten, sense participació dels cubans, el lliurament als EUA de Puerto Rico, Filipines i altres illes del Pacífic sota bandera espanyola i reserven a Cuba una futura independència sota el patrocini de la potència guanyadora: els Estats Units d’Amèrica. Cuba no va ser independent amb la marxa d’Espanya el 1898, simplement va canviar de mans el poder polític; el poder econòmic ja estava en gran part a mans estatunidenques propietàries de grans territoris de conreu de canya i altres productes.
El 1901, s’inicien els tràmits de la Constitució cubana sota l’ocupació militar dels Estats Units, i encara que per primer cop es parla de República de Cuba, estat laic, i altres conceptes progressistes, de poc serveixen perquè s’introdueix a un apèndix, l’anomenada “Esmena Platt”, on es permet la intervenció nord-americana al territori de Cuba, o la venda o lloguer de terres o d’estacions marítimes, com la Badia de Guantánamo que encara està ocupada pels Estats Units. La seva devolució ha estat reclamada per Cuba de forma insistent, però, evidentment, els ocupants imperialistes ni escolten ni volen escoltar la justa reclamació del govern cubà.
El poble cubà va viure, fins a final dels anys 50, sota allò que disposaven l’estructura econòmica i militar ianquis, amb governs titelles autòctons -Batista entre d’altres- envoltats i recolzats per organitzacions mafioses dels EUA que havien triat a Cuba com a base de les seves operacions de joc, prostitució i drogues per convertir-la en la zona d’oci de la burgesia nord-americana.
No té discussió que la veritable Independència de Cuba va arribar l’1 de gener de 1959 amb el triomf de l’exèrcit rebel, dels anomenats barbudos, membres del “Movimiento 26 de Julio” el moviment unitari creat per enderrocar la dictadura de Batista, iniciant-se la Revolució cubana encapçalada per Fidel Castro i els combatents de la Sierra Maestra.
El camí de la lliure autodeterminació del poble cubà no ha estat fàcil. Els Estats Units han volgut sempre annexionar-se Cuba i han dut a terme polítiques ingerencistes amb hostilitats i agressions constants i continuades contra aquest país lliure i sobirà.
Exemple important va ser la invasió mercenària de Playa Girón el 1961, on els més de mil combatents, vinguts dels Estats Units, van ser derrotats en tan sols 66 hores pel poble i l’exèrcit cubà, i es va demostrar que era possible la derrota militar dels EUA.
Des de l’inici de la Revolució cubana els Estats Units han perpetrat continuades accions contra els cubans, afectant els seus drets humans i a la seva vida, amb atemptats terroristes, atacs bacteriològics amb malalties contagioses per a les persones, animals i plantes, i a destacar el genocida i criminal bloqueig comercial, financer i econòmic que van instaurar el 1962, que es va convertir en el principal obstacle per al desenvolupament social i econòmic de l’illa. També és greu la inclusió de Cuba en la inventada llista d’estats terroristes, que li està causant molts problemes i encariment del tràfic financer internacional.
L’objectiu del govern nord-americà ha estat, i continua sent, l’asfíxia econòmica de Cuba, per tal que el poble cubà a causa de la fam i la desesperació faci caure la seva Revolució. Porten 64 anys ampliant les sancions contra Cuba i atemptant contra els drets humans del seu poble. Als anys 90 el bloqueig va passar a ser extraterritorial amb la imposició de les lleis Helms Burton i Torricelli. El 2020 Trump va acabar el seu mandat amb 253 mesures més de bloqueig contra Cuba, que el nou mandatari demòcrata Joe Biden no ha anul·lat ni en temps de pandèmia, ans al contrari, en ple Covid-19, mentre els metges cubans, repartits arreu del món, actuaven solidàriament ajudant als pobles, els Estats Units van obstaculitzar donacions solidàries a Cuba, van intentar que no es desenvolupessin les vacunes cubanes i van impossibilitar l’accés de Cuba a medicaments bàsics per salvar vides, inclús l’entrada d’oxigen a l’illa, el que va comportar morts no desitjades. El Che ja ens avisava que “al Imperialismo ni un tantico así”, una bona lliçó, perquè l’imperialisme és infinitament cruel amb els pobles.
Cuba, com tots els països del món, té dret a la seva lliure autodeterminació, sense ingerències externes com a país sobirà que és. Per això, tots els veritables demòcrates del món, no hauríem de parar de reivindicar i exigir als nostres governs polítiques actives contra el bloqueig genocida que pateix Cuba des de fa 61 anys.
Hem de treballar militantment per fer que es pronunciïn cada any contra el bloqueig a Cuba les nostres organitzacions polítiques, veïnals, sindicals, professionals, institucions, ajuntaments… Hem de fer soroll, no podem quedar-nos impassibles davant el patiment de tot l’heroic poble cubà, que pateixen el bloqueig més llarg de la història, imposat per la potència més poderosa de la història, contra un petit país en vies de desenvolupament i amb només 11 milions d’habitants.
Hem de ser com el digne poble cubà que no ha defallit mai malgrat les greus dificultats que pateix.
Visca l’internacionalisme!
NO al bloqueig genocida contra Cuba!
