El debat sobre les pensions està una altra vegada sobre la taula, si és que s’havia oblidat alguna vegada. Els i les portaveus al servei de l’establishment no paren de repetir el mateix argument: “d’aquí al 2050 la població espanyola envellirà, la relació entre població ocupada i població jubilada es reduirà i els recursos per pagar les pensions patiran una brusca davallada”. Davant aquests fets suposadament inqüestionables, les solucions només poden ser tres: retallar les pensions, endarrerir l’edat de jubilació o concertar plans amb el sector privat.
El problema d’aquesta argumentació, en aparença impecable, és que descansa sobre supòsits falsos, no només pel que sosté sinó sobretot pel que oblida. En la ciència econòmica és molt comú que s’amaguin algunes variables i es facin desaparèixer com per art de màgia, centrant l’atenció de l’espectador únicament sobre alguns aspectes parcials de la realitat. En aquest cas, tot es fonamenta en l’envelliment futur de la població espanyola, fet que no penso discutir perquè és cert. Però a partir d’aquí s’accelera la cadena d’esdeveniments, de la mateixa manera que un il·lusionista fa moviments ràpids que desconcerten al públic i el deixen amb una imatge distorsionada de la realitat. La màgia no existeix, només es tracta de trucs d’il·lusió.
En primer lloc, hem d’analitzar bé l’afirmació que la població ocupada es reduirà de manera substancial. Crida poderosament l’atenció que es passi per alt que l’actual taxa d’atur es mou al voltant del 20%. La hipotètica incorporació al treball de les més de quatre milions de persones aturades no hauria mai de passar-se per alt. De la mateixa manera, s’oblida interessadament l’efecte que pot tenir la proporció més gran de població més jove immigrada, variable que també pot incidir sobre un més que possible increment dels efectius que podrien treballar a Espanya.
En segon lloc, i amb referència al capítol d’oblits, és escandalós que no es tingui en consideració l’evolució de la productivitat. Sense anar més lluny, entre 1976 i 2004, la producció espanyola es va incrementar un 103% en termes reals, és a dir, es va duplicar una vegada descomptat l’efecte de la inflació. La població ocupada, per la seva banda, va créixer un 44%. Per tant, la resta del creixement econòmic és degut a l’avenç de la productivitat, un element que s’ha de tenir en compte de manera obligada si pretenem realitzar una projecció sobre la situació futura d’un país. A no ser, és clar, que es pensi que tot l’increment d’aquesta variable serà apropiat per les rendes del capital, que possiblement és el que desitgen els que parlen de manera persistent sobre el problema de les pensions.
La productivitat de les economies no ha parat d’evolucionar al llarg de tota la història recent. El mateix progrés tècnic i científic que permet l’augment de l’esperança de vida, afavoreix també que la producció sigui cada vegada més gran. Per tant, no existeix cap problema a l’hora d’avançar cap a una societat on es pugui reduir la jornada laboral, avançar (i no retardar) l’edat de jubilació i incrementar les pensions. L’única limitació a tenir en compte és la sostenibilitat del planeta, que obliga a repensar el mode de producció en el seu conjunt, però aquest tampoc és un factor que estigui en la ment dels nostres insignes experts.
En definitiva, la clau de la qüestió no es troba tant en l’evolució de la riquesa futura, sinó en el seu repartiment. N’hi ha qui considera que l’increment de l’esperança de vida és una mala notícia, i que els i les jubilades són una càrrega per l’economia, perquè parteixen de la base de negar qualsevol forma de redistribució de la renda. A més, cometen la contradicció de fer apologia dels plans privats de pensions, com a mesura per incrementar la taxa de guany del capital, però sense tenir en compte que la majoria de la població afectada per aquesta gran estafa (anomenada crisi) no s’ho pot permetre.
Des de les formacions polítiques d’esquerres hem de parlar clar. No existeix cap problema per al pagament futur de les nostres pensions. La clau de la qüestió rau en la redistribució de la renda, en la disputa de l’excedent, en la lluita de classes.
David Rodríguez
