Si el poeta ens deia que “La poesía es un arma cargada de futuro”, també podríem dir que el teatre és un arma carregada de passat. No sempre, però molt sovint el teatre es converteix en una bona eina de memòria democràtica.
I això podríem dir que és El plaer de la tristesa, l’obra que vaig veure al teatre Maldà, un teatre petit de Barcelona en el que fan una feina molt seriosa i la programació del qual poques vegades veureu esmentades en els grans mitjans de comunicació. L’obra està basada en la novel·la “Nit de Reis, diari d’una infermera de 14 anys” de Ramona Vila, publicada a Barcelona el 1966.
L’1 de setembre de 1938, la Ramona, que vivia al Prat, tenia 14 anys i va començar, per recomanació del director de la seva escola, un diari personal. Aquest mateix any va aprovar l’examen que la va convertir en infermera. El va acabar el 6 de juny de 1939 perquè, com ens diu en l’obra, tot és tan monòton i avorrit que no té res a dir.
Arnau Puig n’és el director i qui ha fet l’adaptació teatral. Cinta Moreno i Laura Roig són les dues actrius que es van intercalant els papers: la Ramona, la seva germana, la Marta, la veïna… L’acció transcorre en un espai escènic senzill, però que aconsegueix fer-nos endinsar en l’obra.
La Ramona, que va ser infermera, llevadora i la primera professora de català al Prat, va revisar el diari per recomanació de Joan Sales, l’editor, per ser publicat, i en va eliminar alguns aspectes que potser la censura del moment no hauria permès.
Escrit per a qui ara veuríem com una nena, però que en aquell moment ja exercia d’infermera, ens explica el dia a dia en un poble petit durant la guerra. La vida quotidiana que mai mereix un espai en els llibres d’història; la vida de la gent que pateix les conseqüències d’una guerra que no van provocar. La gana, les cues per aconseguir quelcom per menjar, les angúnies, les cartes als soldats del front, el primer enamorament, les relacions familiars i amb les veïnes i veïns… Però també la seva experiència amb la professió: molt emotiu és l’escenificació d’un part quan es troba sola. També hi fa alguns apunts dels quintacolumnistes.
L’obra sembla que no es posiciona (va ser publicada el 1966), però breus apunts ens permeten entendre com es vivia en la República malgrat la guerra: festes al casal, animació a l’escriptura en català… i què va passar després: el director de l’escola és enviat a un penal a Andalusia, la veïna que necessita avortar, però que des del 1939 està prohibit, la monotonia i la grisor del dia a dia…
Vaig anar-hi el passat dia 5 i al final de l’obra s’havia organitzat un col·loqui amb les actrius, el director adjunt, Joan Codina, i Elisenda Belenguer, historiadora i biògrafa de Neus Català. Una conversa animada a la qual es va quedar la majoria del públic, en què es van situar diversos aspectes tècnics de l’obra, com la dificultat de passar un llenguatge de dietari a llenguatge teatral, però també va permetre a l’Elisenda situar algunes característiques de la Neus (també infermera com la Ramona i que havien utilitzat el mateix manual per estudiar), el paper de les dones durant les guerres o el retrocés que va representar el franquisme per la vida de les dones. I també la importància de recuperar aquestes històries i tantes d’altres que hi ha pel país perquè moltes i molts dels vençuts mai van parlar de la seva vida en aquells anys i són ara les netes i nets els qui fan recerca sobre la seva història.
Es representarà fins al 15 d’octubre; si en teniu ocasió, no us la perdeu. Pel treball teatral i pel treball de memòria.
