Aquest article és l’aportació de la revista Realitat al monogràfic “El futur és bàsic. Articles per la Renda Bàsica Universal”, impulsat per la Plataforma És Bàsic. Podeu consultar el monogràfic sencer en aquest document.
Una de les característiques que defineixen l’economia en el marc d’un sistema econòmic capitalista és la generació de benefici privat i l’acumulació de riquesa per part d’una minoria de la societat. Així, la generació de benestar per a la classe treballadora i el conjunt del poble mai ha sigut un objectiu econòmic en si mateix per aquest sistema, però les conseqüències d’aquest fet s’han vist terriblement accentuades en la fase actual del capitalisme, un moment en què l’especulació i les transaccions financeres s’han convertit en els principals puntals de l’economia. La pèrdua de pes per part de l’activitat productiva redunda en una major desconnexió de la societat, essent cada vegada menys important la capacitat d’adquisitiva de les classes populars.
En aquest escenari ens cal dotar-nos d’un model de país i situar un projecte de república catalana basada en la consecució col·lectiva de drets socials, econòmics, nacionals i culturals. La base d’aquest projecte passa per dos elements centrals: el primer, entendre el país des d’una concepció republicana, des de la voluntat de ser col·lectivament i no des d’una identitat predefinida; el segon, refer d’arrel el model econòmic, situant la classe treballadora i els sectors populars en el centre, trencant amb la voràgine especuladora i definint les polítiques econòmiques a partir de la perspectiva de classe, de l’ecologisme i el feminisme.
És imprescindible repensar de cap a peus el model econòmic, començant per definir de nou el seu objectiu principal, que no pot ser cap altre que crear benestar per a les persones, en condicions de justícia social i igualtat, combatent el patriarcat i respectant el medi ambient, tot reduint el consum (no es pot obviar que els recursos del planeta són finits i que el capitalisme està portant a l’extrem la fractura metabòlica, situant-nos molt a prop del col·lapse). Aquesta base, a partir de la qual construir un nou projecte de país, entronca amb la voluntat d’un nou model de vida i de ciutadania, generant temps per a les cures, per a la comunitat i per al benestar personal. Aquí és on mesures com la Renda Bàsica Universal prenen tota la seva importància en la configuració del nou model econòmic, impulsat des de la lògica transformadora del moviment obrer, de l’ecologisme i el feminisme.
Cal recordar igualment que capitalisme i democràcia són conceptes incompatibles, el capitalisme fa impossible una societat de persones lliures i iguals. La concepció de ciutadania és quelcom íntimament lligat al model de societat a la qual aspirem. Ens trobem en una època en què la precarietat, les relacions laborals cada vegada més individualitzades, l’avenç de l’economia de plataforma i un model econòmic fortament terciaritzat han fet que les fronteres entre la feina i la vida siguin cada vegada més poroses. Per a grans capes de la societat, la feina ocupa les preocupacions molt més enllà de l’horari laboral, fruit d’un model laboral que exigeix, cada vegada més, disponibilitat continuada a la persona treballadora. En el cas de tota aquella gent que ha de compaginar diverses feines precàries, això es multiplica; pel que fa a les persones desocupades, aquest procés pren altres formes, però la preocupació per la manca de treball acaba generant un efecte equiparable.
És necessari dotar-nos d’un model de ciutadania i, en consonància, d’un model laboral i econòmic, que permeti tenir cura de les persones del nostre voltant, comptar amb una vida social que creï comunitat i disposar del temps i les facilitats per participar de la vida associativa, sindical o política. Només així podem desenvolupar-nos com persones, més enllà de com a treballadores, necessitem temps per a la vida. Cal trencar el model social neoliberal i patriarcal que patim, atacar l’explotació laboral i disposar dels recursos bàsics per poder viure sense patiment. Per això, hem de promoure una reflexió de fons, des de l’esquerra, sobre el potencial de la Renda Bàsica Universal (RBU).
L’RBU no només suposaria dotar de recursos econòmics a totes les persones per poder viure amb dignitat, sinó que negaria qualsevol sentit als llocs de feina precaris, restant poder negociador a la patronal i enfortint les posicions dels treballadors i de les treballadores, a la vegada que posa un fre important a la precarietat i la individualització extremes derivades del model d’economia de plataforma. Implantar l’RBU permetria avançar en un nou model de ciutadania i potenciar la participació en tots els àmbits de la societat.
Una república catalana construïda sobre els sòlids fonaments dels drets col·lectius, on totes les persones haurien de tenir garantides unes condicions mínimes per a la seva existència material a través d’una Renda Bàsica, una prestació monetària pagada per l’estat de forma universal i incondicional que garanteixi els mínims per a poder viure. Tradicionalment, s’ha generat un debat sobre els pros i contres de l’RBU en el marc de l’esquerra, situant en alguns casos el sindicalisme en la banda dels detractors de la Renda Bàsica Universal. Després dècades de consolidació del neoliberalisme en l’economia, la societat i la política, ens trobem en un moment històric en el qual l’especulació desfermada i el caràcter financer de l’economia i de l’alta burgesia fan molt difícil un escenari de plena ocupació.
Lluny de mantenir-se una falsa dicotomia entre RBU i sindicalisme, la Renda Bàsica Universal és una política que pren cada vegada més protagonisme. Només cal imaginar com actuaria l’RBU davant de models de negoci depredadors com els que es deriven de les economies de plataforma (les mal anomenades “plataformes col·laboratives”, com Uber o Glovo, que cada vegada incideixen en més sectors més enllà del transport i les entregues). L’RBU és una molt bona eina per garantir les necessitats bàsiques de les persones, atorgant així a la classe treballadora i al sindicalisme una major capacitat negociadora. En reduir la urgència de les necessitats a cobrir, redueix també la dependència obligada de les feines precàries i dificulta utilitzar els treballadors i treballadores desocupats com a exèrcit de reserva.
La Renda Bàsica suposaria l’establiment d’un nou pacte social que implicaria un increment del poder de negociació de les classes populars, eliminaria la pobresa i generaria una major distribució de la riquesa. Com que l’RBU nega en bona part el sentit d’existir de les feines mal pagades o amb males condicions, dota al sindicalisme de més força mobilitzadora i negociadora per seguir combatent la precarietat (com a incís, cal recordar que la precarietat no ve només determinada per la temporalitat dels contractes). Per altra banda, la Renda Bàsica se sustenta en mesures de progressivitat fiscal, fent imprescindible una reforma fiscal fortament progressiva i que ataqui el frau i l’evasió fiscal de les grans fortunes; l’RBU comporta que l’increment d’impostos per a la burgesia sigui enormement superior a la prestació monetària que aquesta pugui rebre, augmentant així la redistribució de la riquesa i gravant amb més força les rendes del capital.
Com que garantiria l’existència material de tota la població, la Renda Bàsica suposaria, conjuntament amb altres sistemes de garantia de drets, una transformació profunda a nivell ideològic i organitzatiu i possibilitaria fer un salt qualitatiu en la presa de consciència i en la capacitat de la classe treballadora d’organitzar-se i participar del moviment obrer, de la política i dels moviments socials, en disposar de més temps, tenir les seves necessitats mínimes cobertes i no haver de patir per les represàlies.
El moviment obrer ha de jugar un paper de lideratge a l’hora d’afrontar els canvis que la classe treballadora i la societat tenim al davant. L’esgotament dels recursos naturals, la transició cap a un planeta descarbonitzat, els reptes que presenta la digitalització en termes productius i socials o l’envelliment de la població representen grans reptes pel moviment obrer, però també oportunitats. En efecte, tenim al davant el repte i l’oportunitat d’acabar amb l’especulació i l’economia deslligada de la societat, per tal de construir un nou model productiu on les cures tinguin un paper central, que generi ocupació de qualitat, respectuosa amb l’entorn natural i lligada al territori, impulsant la sobirania alimentària, generant una reducció del consum i que aquest sigui de proximitat, tot aprofitant l’avenç de la ciència i la tecnologia per reduir les jornades de treball, substituir el treball repetitiu i de poc valor afegit per treball qualificat i segur, i que ajudi a disputar les plusvàlues a través de la lluita organitzada als centres de treball.
Aturem-nos un moment per deixar palès que la tecnologia ha de posar-se al servei del progrés social i no al servei de perfeccionar el capitalisme. En l’àmbit de la digitalització, el capitalisme ha trobat en l’avenç de la tecnologia un element per aprofundir en la seva dominació en l’àmbit productiu: l’economia de plataforma (i les noves formes d’explotació laboral que suposa) n’és un bon exemple. Cal que abandonem teories basades en el fetitxisme tecnològic i treballem perquè les noves tecnologies i empreses de base tecnològica treballin en pro del progrés social i no com a eines de degradació de les condicions de la classe treballadora.
Això ens porta a l’horitzó a curt i mitjà termini d’una progressiva, però dràstica, reducció de les jornades laborals, amb un repartiment dels treballs i una reconsideració del concepte mateix que tingui en compte el conjunt de treball(s) que es duen a terme a la nostra societat. L’avenç tecnològic al llarg dels darrers 100 anys ha estat enorme, i no es pot assumir que es mantingui la jornada laboral en 40 hores (en molts casos en són més). És inacceptable que tots els beneficis derivats de l’increment de la productivitat siguin apropiats de manera privada pel capital.
L’RBU pot convertir-se en una palanca de canvi per a una transformació estructural del model econòmic i de les relacions laborals que el país necessita. Aquesta, però, no ha de ser l’única política que defineixi el model econòmic i social. El sector públic haurà de ser protagonista en l’activitat econòmica, no només en la regulació o posant topalls al mercat, sinó en la gestió i prestació directa de serveis així com de l’activitat productiva d’aquells sectors estratègics de la societat, com pot ser l’energia, l’habitatge o la banca. Cal tenir en compte un conjunt de mesures sectorials que permetin redistribuir realment la riquesa i situar l’economia en una lògica del benestar de les persones, de lluita contra el patriarcat, de respecte al medi ambient i de reducció del consum. Per poder assumir un canvi real en el model econòmic, a més d’un sector públic fort, cal que l’RBU vagi acompanyada de l’impuls del cooperativisme i l’economia social i solidària, generant dinàmiques de funcionament econòmic no centrades exclusivament en el benefici.
