L’expressió comuna “el temps passa volant” fa adonar-nos que molt del que hem viscut està a punt de caure a l’oblit. I ens esforcem per evitar que sigui així, malgrat molts dels companys amb qui vam viure els fets –cada cop més–, ja no són amb nosaltres. Potser caldrà que ara, quan ja fa 50 anys, els disposats a no perdre la memòria fem tot el possible per recordar aquell 28 d’octubre de 1973 iniciat al matí en una sala de la parròquia de Santa Maria Mitjancera de totes les Gràcies, al carrer Entença –quina casualitat, no?– de Barcelona.
Se celebrava una reunió de la Comissió Permanent de l’Assemblea de Catalunya. Presidien l’acte els companys Pere Portabella, Miquel Sellarès i Vicenç Ligüerre. Els presents havíem passat els controls de seguretat que organitzava Carles Quingles, el Fantasma, membre del Comitè Central del PSUC. La contrasenya era que anaves a una xerrada sobre l’encíclica papal Pacem in Terris. Poc abans de començar la reunió, els companys del servei de seguretat ens van avisar que, potser no es referien a nosaltres, però havien captat en l’ona de la policia: “Nos dirigimos al lugar asignado”.
La reunió de la Comissió Permanent tenia un Ordre del dia dens. Després de la lectura i aprovació de l’acta de la reunió anterior, s’havia de tractar, entre altres punts, de la preparació de la segona sessió plenària, que coincidia amb la celebració del segon aniversari de la constitució de l’Assemblea de Catalunya el dia 7 de novembre de 1973. Es tractava de llençar els quatre punts reivindicatius que tindrien més suport al país: primer, llibertats democràtiques fonamentals, inclosa la sindical, dret de vaga i de manifestació; segon, amnistia general per als presos i exiliats polítics; tercer, restabliment provisional de l’Estatut de 1932, com a via per arribar al ple exercici del dret d’autodeterminació i quart (el menys conegut), la coordinació de l’acció de tots els pobles peninsulars en la lluita democràtica (no recordo ara el motiu del fet que no es parlés de les illes també).
Uns altres punts eren la reivindicació de l’ús oficial del català, el procés 1.001 contra dirigents de CCOO, el procés contra els advocats laboralistes Montserrat Avilés i Albert Fina i el condol a la família de Pau Casals.
Estava intervenint en el primer punt el “Guti”, el Pere Portabella va anunciar: “tranquil·litat, ja són aquí; han arribat uns quants jeeps”. Alguns van tenir la oportunitat de baixar a l’església i confondre’s amb els assistents a la missa, a algú el van enxampar a les escales i la resta vam sentir un fort “Que nadie se mueva, estáis copaaos”, seguit d’un “Todos al suelo”. El crit més joiós va ser el del comissari Navales. “Guti, ¡ya te tengo!
Immediatament, vaig recordar un fulletó del Partit on recomanava l’actitud a tenir davant una detenció i la coartada es va fer present: Pacem in Terris. Quan em van començar a fer baixar les estretes escales ja havien acabat les manilles i un policia em va girar el braç a l’esquena que vaig creure que es trencaria. En arribar a baix, un oficial li va demanar que afluixés una mica.
Després, tots a Via Laietana. Allà, en un llarg passadís, en filera de tres, esperant la fitxa policial. Cap al final, on em trobava, uns policies d’uniforme comentaven les queixes que hi havia a algunes casernes pel sou, massa baix per una ciutat cara com era Barcelona. Un company, que durant molt de temps vaig confondre amb Francisco Ruiz Acevedo, de Cornellà, s’introduí a la conversa donant-los-hi la raó per la protesta. Girant-se cap a mi, em va dir en veu molt fluixa: “El trabajo del Partido hacia las Fuerzas Armadas”.
Mentrestant, els lavabos s’anaven omplint de papers i llapis trencats. Un cop als calabossos, atapeïts, mentre esperàvem sentir el nostre nom per pujar a l’interrogatori, va començar el coneixement dels companys de detenció, la majoria desconeguts per nosaltres. Una anècdota: Un veterà explicava que, a vegades, un cop haver passat l’interrogatori i tenir signada la declaració, sentia el seu nom per tornar a pujar. Allà, davant seu, trencaven la seva declaració i sentia un esfereïdor “Volvamos a empezar”.
Aquella nit, jo vaig sentir que em cridaven. A l’escala hi havia l’inspector que havia passat a màquina la meva declaració, justificant-se perquè havia posat el paper de calcar a l’inrevés i havia hagut de tornar a escriure’l. Em demanava que si el volia tornar a llegir i signar -cosa que vaig fer-. La sensació de tranquil·litat no es pot explicar.
Aquella nit, el company del Pallàrs Sobirà -el rossinyol del Pirineu- va començar a xiular el Cant dels Ocells. Aviat totes les cel·les eren una coral, xiulant o taral·lejant-lo, per desesperació dels policies de guàrdia que es veien incapaços d’aconseguir el silenci. Quin gran homenatge a Pau Casals!
Passades més de les 72 hores previstes a la llei -van esperar que hi hagués un jutge de guàrdia afí- ens van portar a l’Audiència on el jutge Andrés de Castro y Ancos -no he oblidat mai el seu nom- ens va enviar a tots 113 a la Model (els homes) i a la Trinitat (les dones). Allà, a la distància, vam poder saludar els companys de l’Assemblea que havien vingut, en gran nombre, a rebre’ns.
Arribar a la Model representava sempre un respir. En aquesta ocasió, i donat el nombre de detinguts, les pressions van aconseguir que tots anéssim a la segona planta de la quarta galeria juntament amb la resta de presos polítics, a excepció de Salvador Puig Antich que era l’únic que ja tenia condemna.
Es va poder veure futbol per televisió, fer xerrades al pati -recordo especialment la de Ramon Majó sobre escalada- i crear un cor per interpretar la Cançó dels 113, del pescador de Vilanova Josep Aiza amb arranjaments del pianista Carles Santos. Es va estrenar el dia 7 de novembre, segon aniversari de la sessió constituent de l’Assemblea de Catalunya, malgrat els esforços dels funcionaris per evitar-ho. La lletra diu:
“Catalunya, terra nostra, / apinyats com tots els vents / volejant
la llibertat, / barres, reixes que empresonen, / l’esperit mai no
podran. / Catalans, eixamplem pit / que nosaltres som l’eixida. /
Cantem tots per la unitat, / endavant la nostra lluita. /
L’Assemblea de Catalunya / ja és un fet i seran fruits”.
Els advocats més veterans, Agustí de Semir, Josep Solé Barberà i Albert Fina eren a la mateixa cel·la. Un dia, amb l’ajut d’un funcionari, van presentar una denúncia a la Magistratura del Treball contra una empresa constructora per no prendre les mesures de seguretat laboral dels seus treballadors, en una obra al carrer de Provença. Especificaven que això ho feien respectant les normes de la Model que prohibia als presos atansar-se a la finestra enreixada. Els mateixos van muntar una oficina d’assessorament als presos comuns, estafats en moltes ocasions, per la despreocupació dels advocats d’ofici.
Capítol a part és el de la llibertat provisional sota fiança dels 111 (Xirinachs i Lobo, al ser capellans estaven a part), decretada pel TOP el 12 de novembre, de 100.000, 50.000 i 25.000 ptes. L’endemà, el mateix tribunal dicta acte de processament considerant que els fets que se’ns imputen “revisten los caracteres del delito de reunión no pacífica del artículo 166 del Código Penal y de lo actuado resultan indicios racionales de criminalidad”.
Després amb el pas del temps, a poc a poc, -malgrat tenir dipositat l’import de les fiances des del primer moment-, vam anar sortint. Jo vaig sortir la primera setmana de desembre. Em vaig incorporar a les classes, a Balaguer, fins que el febrer de 1974 em van suspendre de feina durant sis mesos.
Després vindria l’Amnistia.
Imatge de portada: Targeta de l’Assemblea de Catalunya. Vicensmx – Treball propi, CC BY-SA 4.0, https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=109957708
