Alts funcionaris d’onze governs d’Amèrica Llatina i el Carib es van reunir el 22 d’octubre a Chiapas, Mèxic, per a abordar l’allau de migrants que es dirigeixen als Estats Units. Hi va haver acord en el fet que les intervencions estatunidenques a la seva regió estimulen la migració. Un informe de Chicago, publicat dos dies abans i discutit a la cimera, va concloure de manera similar.
L’objectiu de la reunió convocada pel president mexicà, Andrés Manuel López Obrador, era formar un bloc regional encarregat de trobar solucions. Els presidents presents, a més d’AMLO, incloïen a Xiomara Castro d’Hondures, Miguel Díaz-Canel de Cuba, Gustavo Petro de Colòmbia i Nicolás Maduro de Veneçuela.
La declaració conjunta que va sorgir de la reunió va descriure els supòsits bàsics:
- “Les principals causes estructurals de la migració tenen orígens polítics, econòmics i socials, als quals se sumen els efectes negatius del canvi climàtic”.
- “Les polítiques unilaterals i coercitives des de l’exterior són per naturalesa indiscriminades; afectes negativament poblacions senceres”.
La declaració va concloure amb un acord que abasta 14 punts, entre ells: més desenvolupament d’un pla d’acció, cooperació mútua, atenció a les relacions comercials, exigències als països de destí, respecte als drets humans, protecció de les poblacions vulnerables, el cas especial d’Haití, i una crida a què els governs de Cuba i dels Estats Units “discuteixin exhaustivament les seves relacions bilaterals”.
AMLO va declarar que “les mesures i sancions unilaterals imposades contra països de la regió, particularment Cuba i Veneçuela, contribueixen a instigar la migració”, i que el govern dels Estats Units ha de “dialogar amb nosaltres”.
El Great Cities Institute, un centre d’investigació de la Universitat d’Illinois a Chicago, va publicar el 20 d’octubre un informe elaborat pel periodista Juan González. Hi analitza les sancions econòmiques imposades recentment i els atacs estatunidencs durant molts anys contra governs regionals.
L’informe conclou que “la política exterior cap a Amèrica Llatina (…) [i] les sancions dirigides a Veneçuela, Cuba i Nicaragua, han jugat un paper important a l’hora de paralitzar l’economia d’aquestes tres nacions, alimentant així durant els últims dos anys una onada sense precedents de migrants i sol·licitants d’asil d’aquests tres països, països que han aparegut en les nostres fronteres”.
S’hi mostra com els immigrants mexicans indocumentats van representar el 70% del total d’immigrants indocumentats l’any 2008, però només el 46% el 2021. Sembla que, més tard, la majoria dels immigrants no autoritzats que van ingressar als Estats Units provenien d’Hondures, Guatemala i El Salvador.
Després, els veneçolans “detinguts a la frontera” van augmentar de 4.500 l’any 2020 “a més de 265.000 en els primers onze mesos de l’any fiscal 2023”. Van ser 3.164 nicaragüencs indocumentats travessant la frontera l’any 2020 i 131.831 els dos anys posteriors. Van creuar 14.000 cubans el 2020; 18.400 ho van fer el 2023. De fet, “més cubans han intentat ingressar als Estats Units durant els últims dos anys que en qualsevol altre moment de la història dels Estats Units”.
L’informe indica que els tres països que subministren aquests immigrants “han estat el blanc de la diana de Washington per canviar de règim mitjançant sancions econòmiques, una forma de guerra financera que només ha empitjorat la vida dels seus ciutadans”.
Es pren nota de la caiguda del PIB de Veneçuela del 74% en vuit anys i de la pèrdua de 31.000 milions de dòlars en ingressos petroliers entre 2017 i 2020. Veneçuela ha d’importar la majoria dels productes farmacèutics, subministraments mèdics i aliments que necessita, segons l’informe. Els fons per a la importació de béns i per al manteniment de la producció de petroli provenen de les exportacions de petroli, que estan bloquejades per les sancions estatunidenques. L’escassetat va augmentar, la gent va patir i fins i tot va morir. Els veneçolans van reaccionar sortint.
L’administració Obama va instituir les sancions l’any 2015 i el president Donald Trump n’hi va afegir més posteriorment. Les sancions bloquegen l’accés al crèdit internacional, castiguen els propietaris de vaixells estrangers que ingressen a ports veneçolans i impedeixen que els ingressos generats als Estats Units per la petroliera veneçolana Citgo siguin repatriats.
El govern dels Estats Units, segons l’informe, “està pràcticament sol en el món” en l’aplicació unilateral d’un bloqueig econòmic tan prolongat contra Cuba. El govern dels Estats Units castiga “tota una població amb un propòsit polític”.
L’informe assenyala que “els cubans han rebut molta menys atenció a nivell nacionals [que els immigrants veneçolans] perquè tendeixen a establir-se en només una part del país”. La veritable raó és que la Llei d’Ajustament Cubà del 1966 proporciona als cubans indocumentats la residència permanent un any després de la seva arribada, i fins ara permisos de treball. La legislació, com un imant, atreu els cubans als Estats Units.
El president cubà Díaz-Canel, parlant durant la reunió de Chiapas, va denunciar les “mesures coercitives dels Estats Units destinades, per definició, a deprimir el nivell de vida de la població cubana, reduir els ingressos reals i fer-los patir fam i misèria”.
Un s’assabenta que a Nicaragua després del 2006, quan els sandinistes d’orientació socialista van tornar al poder, que la pobresa va disminuir i el subministrament d’aliments va augmentar. La migració als Estats Units va seguir sent molt baixa. Després, el 2018, van començar les protestes, amb violència i morts.
L’informe assenyala que els “periodistes d’investigació” van veure l’aixecament com “un intent de cop violent organitzat per grups dissidents finançats pels Estats Units”. Tot i això, el govern dels Estats Units va considerar que el govern sandinista violava els drets humans i va establir sancions, reforçades el 2021. Els préstecs internacionals ara estaven prohibits, i els països que ajudessin a Nicaragua serien castigats. Llavors la immigració es va disparar.
Juan González, qui va preparar l’informe, recorda “haver documentat en un estudi anterior [que] les migracions més grans des d’Amèrica Llatina en els darrers anys han vingut precisament d’aquells països que els Estats Units han ocupat i controlat més repetidament”.
L’informe cataloga les intervencions estatunidenques, entre elles: Guatemala, 1954; Cuba, Bahía de Cochinos, 1961; República Dominicana, 1965; Xile, cop d’estat, 1973; Nicaragua, guerra de la Contra, anys 1980; Panamà, 1989; Veneçuela, cop fallit, 2002; Hondures, cop de la dreta, 2009.
L’informe ofereix recomanacions per a alleugerir la crisi migratòria. Una és posar fi a la “guerra econòmica contra Veneçuela, Cuba i Nicaragua”. Una altra és proporcionar “permisos de treball accelerats” a immigrants que acaben d’arribar i a immigrants indocumentats de llarga durada. L’informe demana que el govern dels Estats Units “escolti la resta de la comunitat internacional i posi fi al seu destructiu embargament contra Cuba”.
L’Assemblea General de les Nacions Unides aviat votarà una resolució cubana que demana aturar el bloqueig. Ha aprovat la resolució anualment durant 30 anys, de manera aclaparadora els darrers anys. El govern dels Estats Units no escolta. [1]
En analitzar el seu informe sobre Democracy Now, González va proporcionar una justificació per a posar fi als diversos bloqueigs econòmics que, basant-se en una anàlisi de cost-benefici, hauria de ressonar entre els capitalistes a càrrec dels nostres assumptes nacionals.
Va assenyalar la despesa del govern estatunidenc de 333.000 milions de dòlars entre el 2003 i el 2021 “pel control de la immigració i per l’ICE, la Patrulla Fronterera i les tanques”. Tenen sentit: posar fi a les sancions econòmiques dels Estats Units tindria com a resultat molts menys immigrants a la frontera sud i, potencialment, un gran estalvi de despeses.
Significativament, el 18 d’octubre, el Departament del Tresor dels Estats Units va donar llum verda durant sis mesos a transaccions relacionades amb el petroli i el gas natural veneçolans. L’acció presumiblement reconeix l’acord del dia anterior entre el govern de Veneçuela i un sector de la seva oposició de dretes en relació amb les especificacions per a les pròximes eleccions presidencials.
Cuba és diferent. La producció de petroli és mínima allà, i també a Nicaragua. Segons la llei estatunidenca, només el Congrés pot cancel·lar el bloqueig econòmic a Cuba. Les accions executives preses per l’administració Obama van alleugerir els aspectes més durs del bloqueig. La següent administració les va revocar i va prendre altres accions que es van sumar a l’horror que és el bloqueig. No hi ha hagut cap canvi des de llavors.
Article publicat originalment a People’s World.
Nota de la traductora:
[1] Aquest text està escrit amb anterioritat a la votació de la resolució d’enguany contra el bloqueig que, per 31è any consecutiu, ha estat aprovada amb els únics vots en contra dels Estats Units i d’Israel, i l’abstenció d’Ucraïna.
