La fe de l’emprenedor diu que, en el capitalisme, qualsevol persona pot enriquir-se sense límit a través de l’esforç, la intel·ligència i l’enginy, sense contradir els principis ètics fonamentals ni vulnerar la llei. És aquesta una fe com qualsevol altra, una mentida repetida com dogma pels sacerdots de la religió especulativa, per a sostenir i intentar legitimar l’església del capital. És, tanmateix, una mentida imprescindible per a no posar en dubte la legitimitat de l’acumulació de la riquesa, el suposat origen lícit de l’enriquiment.
Thomas Piketty i la vigència de la lluita de classes
Thomas Piketty té l’innegable mèrit d’haver aconseguit argumentar i popularitzar una anàlisi crítica del capitalisme, així com haver divulgat conceptes com el Capitalisme Patrimonial. La important tirada de la seva obra El Capitalisme en el Segle XXI ha aportat dades sucoses i raonaments interessants per a demostrar la relació entre el creixement de les desigualtats i la diferència entre les rendes del treball i les rendes del patrimoni.
Amb això Piketty ha demostrat addicionalment una veritat molt senzilla: que l’origen de la riquesa dels rics és la seva mateixa riquesa, heretada i augmentada de generació en generació, gràcies a l’explotació, l’espoli i tot un sistema econòmic, polític i social que els afavoreix. Aquesta constatació, òbviament, posa de manifest la vigència de la lluita de classes i de la contradicció fonamental entre capital i treball, que ja va descriure Karl Marx a El Capital.
Desgraciadament, malgrat l’exhaustiva i encertada anàlisi del capitalisme que ha portat a terme aquest autor, Piketty no ha estat capaç d’aportar propostes definitives per acabar amb el creixement de les desigualtats, a part de benintencionades iniciatives fiscals i altres mesures socialdemòcrates, poc originals i del tot insuficients.
D’on prové la riquesa dels rics?
Més enllà d’aquest autor, està la història, a l’abast de tothom en biblioteques públiques i a la xarxa. Amb una mica de dedicació, no és tan difícil, com podria semblar d’entrada, investigar l’origen de la riquesa dels rics. Gairebé sempre, confirmarem aquella saviesa popular que diu que “ningú no s’ha fet ric treballant”. Ben al contrari, constatarem que l’origen de la riquesa capitalista és l’explotació (o, fins i tot, l’esclavitud) d’éssers humans, l’espoli de recursos naturals, l’estafa organitzada, l’evasió fiscal i l’ús indiscriminat de tot tipus de subterfugis, legals i il·legals.
La realitat és que, en el marc del capitalisme especulatiu, l’acumulació de riquesa a través de mitjans honrats, és una quimera, per no dir que és totalment impossible. No és possible ni a través del treball, ni a través d’un capitalisme responsable i ètic, que es completament antagònic a la seva naturalesa. No és possible sense paradisos fiscals, grups de pressió, portes giratòries, informació privilegiada i tràfic d’influències. El capitalisme és salvatge per naturalesa, no hi pot haver un capitalisme civilitzat o humanista.
Els capitalistes d’avui són majoritàriament els néts dels capitalistes d’ahir i segueixen acumulant la riquesa com ho feien en el passat: estafant, explotant, robant, saquejant, extorsionant i assassinant. Els rics són rics per la seva herència sense escrúpols, per pertànyer a nissagues de lladres, esclavistes, explotadors i estafadors.
Si la desigualtat no és tan òbvia com ho era en l’antiguitat, és principalment perquè els capitalistes s’han encarregat de dissimular-la tot el que han pogut. Han aconseguit l’anonimat darrere de personalitats jurídiques, consells d’administració i juntes d’accionistes. Han fomentat el miratge d’una classe mitjana inexistent. Han impostat la seva ideologia, han construït tota una cultura artificial, tota una construcció imaginària en la qual té un paper fonamental la fe de l’emprenedor.
La necessitat de la confrontació de classes
Difícilment seria sostenible el sistema burgès si estigués comunament acceptat que tota acumulació de riquesa té un origen poc ètic, il·legítim o, directament, criminal. Seria difícil mantenir la concòrdia parlamentària, si el poble considerés que la major part dels parlamentaris representen interessos mafiosos i es lucren d’activitats il·lícites. Seria difícil que els sindicats negociessin amb els empresaris si els percebessin com a esclavistes sense escrúpols. Seria impossible sostenir l’esclavitud de l’explotació si la majoria de les persones treballadores no practiquessin la fe de l’emprenedor.
Hi va haver un temps diferent, quan la lluita de classes era molt més violenta, com és lògic. Els obrers de les primeres fàbriques reconeixien als empresaris com a explotadors criminals, sentien veritable odi cap a ells, perquè la diferència entre classes era evident, obscena, perquè els feien directament responsables de la seva pobresa, de la desgràcia de la seva prole, condemnada a la ignorància, la misèria i la fam. En conseqüència, aquella classe obrera actuava amb molta contundència i va protagonitzar importants revolucions socials, a les quals devem tots els drets que gaudim avui.
Des d’aquell temps fins ara, el capitalisme ha evolucionat molt i gràcies al sacerdoci entregat de la indústria de la propaganda, la premsa i l’entertainment, aquesta percepció ha canviat i s’ha imposat la Fe de l’Emprenedor. Si les forces populars han perdut fins avui la batalla de la igualtat, és perquè ha renunciat a denunciar l’origen il·lícit de tota acumulació de riquesa. L’esquerra s’ha vist superada per les forces de la reacció quan ha renunciat a la confrontació de classe, quan ha rebutjat denunciar l’acumulació de la riquesa que és el fonament de tota injustícia social.
La propietat segueix sent un robatori
Fou Proudhon, pare del socialisme utòpic, el primer a afirmar que “la propietat és un robatori”. La qüestió és que avui la propietat segueix sent un robatori, però de dimensions infinitament superiors, una estafa criminal d’escala planetària. Parlem, òbviament, de la gran propietat, la propietat de la terra, els recursos naturals i els mitjans de producció, actualment en mans d’unes minories cada vegada més reduïdes.
La denúncia de la propietat com a font il·legítima del poder capitalista no pot seguir marginada del debat polític, l’esquerra, les organitzacions socials l’han de posar damunt la taula, al centre de la lluita ideològica.
La màxima de Proudhon ha de ser el fonament de la impugnació del capitalisme, la seva negació d’arrel, no de les seves conseqüències indesitjables, sinó de la seva causa primera: l’acumulació il·legítima de riquesa, el robatori original de la propietat.
PA
