Abans d’analitzar el cas de Níger i l’Aliança d’Estats del Sahel cal recordar breument la Història de les lluites anticolonials. És cert, aquesta nova generació panafricana no ha nascut del no-res. S’inscriu en una llarga trajectòria de lluites anticolonials. Des de la Conferència de Berlín a finals del segle XIX, les potències europees van tractar de repartir-se el pastís que representava el continent africà, perquè en aquells dies ja tenien posada la mira en els seus recursos formidables. Les societats africanes havien estat desestructurades durant segles, especialment mitjançant l’esclavitud, i la colonització francesa estava molt consolidada a Algèria. Hi havia plans de colonitzar altres regions: la situació era el que Lenin va analitzar com l’“Imperialisme, estadi suprem del capitalisme”. En aquella època, al final de la Primera Guerra Mundial, les potències europees que van sortir victorioses es van repartir les colònies.
Però no esperaven que la lluita anticolonial imposés una resistència important, tan forta que va arribar a impactar fins i tot en les societats europees. Aquella resistència contra la colonització del nord del Marroc, en particular en la Guerra del Rif, es va produir a França i també a Espanya. Es van produir manifestacions d’oposició davant l’enviament de tropes espanyoles. A més, Abdelkrim Al Khattabi va liderar una resistència molt forta contra l’ocupació, contra la colonització espanyola. Un esdeveniment decisiu va ser la Batalla d’Annual, que va succeir l’agost de 1921. Encara que des del punt de vista eurocèntric es conegui com “el Desastre d’Annual”, si adoptem el punt de vista africà va ser un clar exemple de victòria anticolonial. I també va ser una lliçó que els pobles africans podien organitzar-se, innovant en l’estratègia per a vèncer a les tropes colonials. Aquella victòria va trastocar les coses fins al punt que França hagués de venir a socórrer a qui era el seu competidor, el veí colonitzador que exercia el Protectorat espanyol al Nord del Marroc. Van haver d’aliar-se per a derrotar al líder de la guerrilla rifenya!
Més tard, després de la Segona Guerra Mundial, es va passar a una altra fase. Quan es parla de l’Alliberament de l’ocupant, del nazisme que va ocupar França, no es valoren en la seva justa mesura i sovint ni es recorda als combatents nord-africans o d’altres països africans colonitzats. En realitat, la participació dels soldats de les regions que van ser colonitzades va ser bastant important. Però el seu reconeixement després de l’Alliberament no va estar a l’altura. Sobretot, és molt important tenir en compte que una vegada que es va donar l’Alliberament el maig de 1945 va haver-hi immediatament una repressió molt forta en les colònies franceses, és a dir, en els espais que estaven sent colonitzats, com Algèria o Madagascar, produint-se milers de víctimes. Efectivament, els qui creien que França representava el progrés enfront de la barbàrie del nazisme, es van despertar en una realitat molt diferent. Encara avui, a Setif, Algèria, aquelles massacres es recorden amb molta força. Així que, què va succeir després de la Segona Guerra Mundial? Doncs que la lluita anticolonial va seguir!
Aquesta lluita va donar naixement al Front d’Alliberament Nacional algerià el novembre de 1954, que va ser la materialització de dècades de sofriment del poble algerià sota la colonització. Els crims del colonialisme han de ser destacats a la memòria, perquè surten completament de la concepció del que és la humanitat, perquè el colonialisme és brutal: ho va ser i ho continua sent com l’estem veient en altres escenaris. És una cosa que ha de ser denunciada i recordada. Va haver-hi la resistència anticolonial del Front d’Alliberament Nacional algerià fins que va aconseguir derrotar el colonialisme francès el 1962. Així va culminar la progressiva desaparició de l’imperi francès, que al costat de l’imperi britànic havien estat configurant la realitat políticament a nivell mundial. En aquells dies des de 1946 es va produir també la Guerra de la Indoxina, que com sabem es va prolongar en la de Vietnam fins a 1975. Va ser una continuïtat entre el colonitzador francès i qui anava després a prendre el relleu, l’imperi estatunidenc.
Tornem a la qüestió de les independències africanes. És cert que va ser a Guinea on el líder sindicalista Sekou Touré li va donar una bufetada històrica, estratosfèrica, als plans de França. Touré va dir que “No”. No volia sumar-se als plans de la Comunitat francesa, que era el pla neocolonial després de les Independències. És a dir, “No” al pla d’establir unes independències purament nominals, o formals. I no era simplement una percepció seva. Sékou Touré no va ser l’únic que va rebutjar la Independència sotmesa a acords neocolonials, sinó que hi havia la mateixa consciència en altres llocs d’Àfrica de l’Oest, en particular a Níger, que és el cas que jo estudio en el meu llibre (Níger: ¿Otro golpe de Estado o la Revolución panafricana?). Efectivament, Djibo Bakary era un líder de la regió i també tenia previst rebutjar els acords neocolonials a Níger.
A vegades quan es parla de neocolonialisme, un cert discurs de propaganda el presenta com si fos una cosa artificial, com si fos pura retòrica. No, res d’això. Aquells acords colonials tenien un significat molt precís. En el meu llibre analitzo un document que es diu els acords de Defensa 1960-1961, que val la pena citar pel seu interès. Van ser acords subscrits entre França i els nous Estats africans: “Les parts contractants decideixen cooperar en l’àmbit dels materials de defensa: hidrocarburs líquids i gasosos, urani, tori, liti, beril·li, els seus minerals i compostos”. Tanmateix, això no era només en l’àmbit de cooperació, en l’àmbit de la defensa, en realitat s’estava establint una relació de privilegi en la venda de les matèries primeres estratègiques cap a l’antic amo colonial que era França. És a dir, deixaven als nous països dependents, amb les mans i els peus lligats per complet. A més, es limitava l’exportació. Es prohibia que s’exportés a altres països, és a dir, s’impedia la cooperació lliure dels nous Estats africans amb altres socis. Evidentment, en aquella època havien d’estar pensant en la Unió Soviètica, en el bloc anomenat socialista. Es tractava més aviat d’atreure’ls cap al món capitalista.
Com deia Djibo Bakary, el líder de Níger que tenia previst seguir els passos de Sekou Touré, aquell pla estava “impregnat d’imperialisme”. En realitat, França va sabotejar completament aquella resistència anticolonial, especialment distribuint masses de diners. I també enviant tropes que venien des d’Alger fins a Niamey, tropes franceses, però també africanes, que havien participat en la repressió brutal a Algèria. Així que el referèndum que en aquella època podia haver donat a Níger una situació de veritable independència va ser sabotejat. El resultat va ser el “Sí” mitjançant la ingerència francesa, una ingerència que està documentada per un historiador holandès que es diu classe Klas Van Rawel –i també hi ha un altre investigador que cito en el meu llibre, Tomas Borrell–, els qui expliquen com va ser un escrutini completament trucat. Això va provocar que 40 000 pagesos de Níger fugissin cap a Nigèria. I va provocar també diversos anys de morts i drames a Níger, ja que va haver-hi una lluita armada que es va deslligar en aquella època, que va ser finalment derrotada cap a mitjan dècada de 1960.
Passem als anys 70: el que va succeir a Níger a la fi de la dècada anterior va ser el descobriment del jaciment d’urani, que era –i continua sent– una matèria primera estratègica que li interessava molt a França. A Níger, des de principis dels anys 70 fins a 1979, l’explotació d’urani es va multiplicar des del 9% fins al 70% de les exportacions. Ara bé, la qüestió és, com explico en el llibre: Què va representar l’explotació de l’urani per a l’economia i per als pobles de Níger? Bé, en aquella època va haver-hi una temptativa de reforçar el paper de l’Estat, es van crear algunes empreses nacionals públiques. Els ingressos per l’urani podien haver beneficiat als pobles…no obstant això, quan el 1974 el règim de Diori va tractar de renegociar el preu de l’urani, va sofrir un cop militar. Llavors en aquell moment ja es va impedir a Níger poder fer ús d’aquells ingressos, ja que estem parlant d’una matèria primera amb molt de valor. Se li va impedir a Níger desenvolupar-se, perquè quan estem parlant de la qüestió del desenvolupament a Àfrica, sempre cal tenir en compte aquesta relació entre l’explotació dels recursos i la ingerència. Si analitzem bé la història, veurem diferents moments de la història en la qual s’han repetit aquestes ingerències.
Després del fracàs d’aquella temptativa de renegociar el preu de l’urani, els anys 80 van ser els del deute. Es va tractar d’imposar unes polítiques de desmantellament de l’Estat a través del Fons Monetari Internacional, que el capitalisme va imposar per la relació de forces que hi havia. Es tractava que es reduís el que es considera “la despesa pública” dels Estats, des del punt de vista del capitalisme. I aquella va ser la història en els anys 80, que no va permetre avançar a molts països en la sobirania i el desenvolupament. A principis dels anys 90 va haver-hi un procés de participació democràtica a Níger, a conseqüència de les lluites que es van donar contra les polítiques econòmiques de l’FMI. Són lluites socials que han estat silenciades; es coneixen poc, i caldria estudiar-les més. El 1991 va haver-hi un retorn a una forma de democràcia. No obstant això, es va quedar més que res en paraules, perquè en aquella dècada les polítiques neoliberals de l’FMI van continuar sense ser qüestionades realment. Així que va haver-hi un procés que es pot traçar clarament, que va consistir a desmantellar l’Estat. I amb això, impedir la voluntat dels nigerins de poder tenir serveis de qualitat, amb la qual cosa el poble podria sortir d’una situació de misèria.
Ara voldria citar algunes xifres de Níger, que és el tema principal del meu llibre, hem de comprendre que les xifres actuals d’extrema pobresa es troben al voltant del 42%. Quan posem això en relació amb l’explotació de l’urani i d’altres matèries primeres en aquest país i en aquesta zona, no podem evitar fer-nos la pregunta: Com pot ser? Com pot ser que, amb tanta riquesa, amb un nivell d’exportacions tan important, això no es tradueixi en una millora de la població, de la situació de les persones? Quan parlava de la privatització que es va aprofundir a Níger en els anys 90, això també es reflecteix en xifres que jo analitzo en el meu llibre. Ja que, malgrat tenir les seves empreses públiques, aquestes han estat sotmeses a un procés de desmantellament de privatització. Primer, l’electricitat: si parlem del servei de l’electricitat a Níger, no s’arriba al 10% de la població amb accés a l’electricitat. I això es redueix en les zones rurals, perquè l’electricitat no arriba ni tan sols a l’1% en aquestes. Segon, l’aigua: és un altre recurs a Níger, que Níger té potencialment a causa del pas del riu Níger, que és el tercer en importància a Àfrica. Bé, l’accés a l’aigua ha estat al 85% en mans privades. Això ha estat fins fa poc: el 51% li pertanyia a Veolia, empresa multinacional francesa, i després el 34% estava en mans d’actors privats nigerins. És a dir, que una vegada més l’accés a l’aigua no era una cosa garantida. Tercer, les comunicacions. Si posem l’exemple de la xarxa ferroviària, una vegada més trobem a un actor conegut, el Grup Bolloré, que és una multinacional francesa que, per cert, ha estat condemnat per la Cort Suprema de Benín, el país al sud de Níger perquè va haver-hi un projecte transfronterer de xarxa ferroviària que els interessava als francesos… No obstant això, a Benín es va condemnar a Bolloré perquè no s’havia gestionat aquest contracte de manera legal.
A més d’un capítol que és una recerca sobre els efectes de la privatització al poble nigerí, en el meu llibre també hi ha un altre capítol que analitza la història des del punt de vista de les matèries primeres, és a dir, dels grans interessos econòmics. D’una banda, hi ha la lluita de classes que, com estava explicant, per raons històriques les lluites socials no van poder aturar l’ofensiva neoliberal contra els serveis públics. I, d’altra banda, hi ha els grans projectes d’infraestructura i la història que expliquen les matèries primeres. Cal partir del fet que aquests 3 països, Mali, Níger i Burkina Faso, tenen encara una feble diversificació de l’economia. En el cas de Mali, fins fa poc l’or aconseguia la xifra del 75% de l’ingrés nacional per exportacions. Solament una matèria primera com l’or. A més, en gran part són economies encara informals al voltant del 60%. Jo afirmo que el sector secundari ha estat destruït, ja que hi ha hagut plans que han donat aquest resultat. Com diran que no s’han pogut crear les condicions per a crear la indústria? En realitat, ha estat la voluntat d’actors com l’FMI i de l’antiga potència colonial. No, no podem considerar que 60 anys després de les Independències no s’hagi industrialitzat aquesta regió. Alguns respondran simplement, amb alguna idea fantasiosa que els pobles africans no poden o no siguin capaços de fer-ho. No, no és així. I això ho demostro en el meu llibre en parlar de l’altre tipus de cooperació que va existir amb la Unió Soviètica i que ara Rússia està reactivant.
Però tornem a la qüestió de les matèries primeres. A Níger hi ha el riu Níger, el tercer en importància a Àfrica. Hi ha un projecte d’infraestructura, la presa hidràulica de Kandadji, que va ser concebut fa dècades per a reduir la dependència en matèria energètica de Níger. Amb ell, es multiplicaria per 2 la producció elèctrica. No obstant això, no hi ha hagut la voluntat o la capacitat de posar en marxa aquest projecte per interessos que caldria analitzar amb detall. Aquest fet posa en dubte la cooperació que ha estat dominant des de la Independència, és a dir, la cooperació amb França o amb els països europeus. No es comprèn que projectes d’infraestructura de desenvolupament tan importants no s’hagin materialitzat encara. Segurament ara es podran materialitzar, una vegada que països com Níger, Burkina Faso, Mali han fet fora a l’antiga potència, confirmant que exercia una ingerència al Sahel contrària als seus interessos. Ja s’estan anunciant diferents passos en aquesta direcció. Entre els projectes importants no sols hi ha la presa, sinó també està el descobriment de petroli, ja que Níger no disposava d’aquest recurs fins fa poc. Va ser a partir del Govern de Mamadou Tandja -qui va ser enderrocat per un cop militar, no per casualitat-, quan va haver-hi la voluntat clara de diversificar els socis de Níger per a avançar en l’explotació del petroli. Des del 2009-2010 es va crear aquesta consciència que els jaciments de petroli podrien donar-li ingressos significatius a Níger. L’exportació del petroli de Níger estava prevista que fos a través de Benín, a través del que seria “l’oleoducte més gran d’Àfrica”. Representaria un ingrés de més de 4000 milions de dòlars, la qual cosa és la quarta part del producte interior brut.
És evident que hi ha un problema si veiem que Níger té formidables recursos, i que al mateix temps ha estat un dels països més empobrits del planeta fins ara. El meu llibre neix d’aquesta realitat, de posar en relació aquests dos elements, i tractar que el lector m’acompanyi en la meva hipòtesi. Em pregunto Per què? Quina és la relació entre aquests dos elements? Entre l’extrema pobresa del 42% en un país com Níger i aquests recursos tan formidables, per exemple, és un dels principals productors d’urani a escala mundial. Estem parlant d’una matèria primera estratègica que permet a un país com França presentar-se com a “sobirà” en el pla energètic gràcies a les seves centrals nuclears. Hi ha una relació entre aquests dos factors que jo qualifico d’una relació en la qual hi ha còmplices i culpables.
L’actual Govern del Consell Nacional per la Salvaguarda de la Pàtria (CNSP) que va arribar al poder el 26 de juliol de 2023 enderrocant al titella aliat de França, Mohammed Bazoum, ha arribat amb la voluntat d’inscriure’s en una lluita històrica, una lluita anticolonial després de les Independències. El neocolonialisme és una realitat, i el que ara s’està materialitzant, a través de l’Aliança d’Estats del Sahel, és una cooperació regional que obre les portes a altres socis com Rússia i la Xina.
Contràriament al que afirma la propaganda de l’OTAN, o la propaganda dels mitjans hegemònics… segons aquest punt de vista, tant Rússia com la Xina serien “els nous colonitzadors”. El meu llibre també dona arguments contra aquesta idea. En primer lloc, si no hi ha hagut desenvolupament fins al dia d’avui en aquests països africans, malgrat tenir tants recursos, ha estat per dos factors. Un és la corrupció, evidentment. Ara les noves autoritats nigerines han creat un organisme de lluita contra la corrupció (COLDEFF) i –a més de les persones que han fugit el país– ja s’estan traient i investigant tots els assumptes de delinqüència econòmica i fiscal que hi ha hagut aquests anys. L’altra raó que analitzo prové d’una conversa que vaig tenir amb l’antic conseller presidencial d’Uganda. Ha estat un home que ha treballat amb les comunitats pageses en diferents països africans com Zimbàbue. S’ha especialitzat en qüestions del desenvolupament, ha escrit un llibre que es diu El comerç és la guerra. És un autor ugandès d’origen hindú anomenat Yash Tandon, qui explica alguna cosa que considero molt important. Un factor és la corrupció, però l’altre és el que analitza Tandon. Es tracta del tipus de cooperació que havia estat privilegiat històricament, que, en lloc d’afavorir-la, impedia la transferència tecnològica a escala mundial. El dret al desenvolupament dels països del sud és una qüestió important. El seu dret a poder tenir llibertat de crear i desenvolupar la seva pròpia tecnologia. No és senzill de resoldre, ja que existeix el problema de les patents que han estat progressivament introduïdes per l’entramat d’actors del neocolonialisme. Yash Tandon explica que una cooperació diferent va ser possible en el passat. La Unió Soviètica, per exemple, va permetre una transferència tecnològica sense patents. D’aquesta manera es podia imitar la tecnologia, i és així com va haver-hi un procés d’industrialització en alguns països africans, que després va ser interromput per l’ofensiva neoliberal. La història de les relacions soviètiques amb el continent africà ens permet comprendre millor l’actualitat.
Fa poc s’ha signat un projecte de cooperació entre la Universitat de Sant Petersburg a Rússia i 42 universitats africanes. És una cooperació russa africana, l’objectiu de la qual és precisament la capacitació dels estudiants africans en qüestions de desenvolupament i tecnologia. Així que quan sentin aquesta propaganda que diu que Rússia i la Xina serien nous colonitzadors, caldria respondre sobre la base d’una anàlisi dels fets amb detall. Tant Rússia com la Xina no estan darrere d’aquests països manejant els fils, sinó que estan al seu costat, donant-los suport en la lluita per la seva sobirania.
Evidentment, en les relacions internacionals el que prevalen són els interessos. Però existeix la possibilitat que aquests interessos es basin també en un respecte mutu, en la mesura que sigui possible. Sense ser ingenus, els països africans que estan en una nova dinàmica d’integració regional panafricana, tenen aquesta consciència i aquesta idea clara: són conscients que la situació de “nova Guerra Freda” els ofereix noves possibilitats. Primer, resoldre pels seus propis mitjans el problema de la seguretat en la zona, en la triple frontera. Segon, l’Aliança d’Estats del Sahel no sols contempla una aliança a nivell militar defensiva, la qual cosa és una cosa crucial, sinó que també planteja el desenvolupament d’una unió monetària i econòmica. I això significa que estem davant un moment històric del panafricanisme.
Alex Anfruns és autor del llibre Niger: ¿Otro Golpe de Estado o la Revolución Panafricana? Durant 4 anys va publicar juntament amb Olivier Ndenkop el mensual Journal de l’Afrique. S’especialitza en la història del dret al desenvolupament a Amèrica Llatina i a Àfrica. Ha participat com a analista polític en la cadena Telesur, Russia Today en espanyol i Abya Yala TV. Després d’haver residit a Espanya, França i Bèlgica, actualment exerceix com a professor a Casablanca, i investiga sobre els vincles temàtics entre la literatura hispànica i àrab i sobre el dret al desenvolupament des d’una perspectiva històrica panafricana.
