Les elits econòmiques que no van poder derrotar Dilma Rousseff en les últimes eleccions han aconseguit ara el seu objectiu sense passar per les urnes.Témer va assumir el poder dijous passat amb un gabinet conformat només per homes blancs, rics, conservadors i alguns amb casos oberts amb la justícia. Més barat que finançar una campanya electoral. Si Dilma és destituïda, com opinen la majoria dels analistes, Témer complirà la resta del mandat que Rousseff va guanyar a les urnes i que conclou el 2018.
La primera decisió de Témer ha estat nomenar el seu Govern. Els integrants deixen pocs dubtes sobre les seves intencions. La legitimitat per a procedir a un canvi polític complet és una altra cosa però això els dóna igual. Per al Ministeri d’Hisenda, ha triat el tipus de persona que sol ser descrit com algú “que tranquil·litza els mercats” . Les cares dels ministres del nou Govern brasiler, tenen una mateixa característica que els uneix: tots són homes. Formen el primer Gabinet del Brasil que no compta amb cap dona des de 1979. Un detall més: tots són blancs, crida l’atenció en un país en què el 51% de la població es defineix com de raça negra o mulaat al cens. Per altra banda això últim no és sorprenent en absolut. Han estat nomenats pel nou president en funcions, Michel Témer, del PMDB, el partit dirigit pels cabdills i cacics regionals del país. No, no hi ha molta gent negra entre les persones que estan en aquestes posicions de poder a Brasil. De fet, ens trobem davant el gir més gran a la dreta al Brasil de les últimes dècades. El procés de destitució de Dilma Rousseff va rebre aquesta setmana passada el vistiplau definitiu del Senat, que va votar per 55 vots a 22 en el judici polític a la presidenta durant un període màxim de sis mesos. “Li diuen un cop tou” però és un cop d’estat en tota regla. Criden l’atenció molts membres del nou Govern, potser el més notori és el ministre d’Agricultura, Blairo Maggi, l’anomenat “rei de la soja” i amo de la corporació que és la major productora de soja del món. Maggi és un enemic declarat de tots els ecologistes. Greenpeace li va concedir el 2005 el premi Serra Mecànica d’Or pel seu mandat com a governador de Mato Grosso. Ha donat suport a una esmena constitucional perquè s’elimini l’obligada declaració d’impacte ambiental en totes les obres públiques. No sembla que Témer hagi pensat que nomenar ministre d’Agricultura a l’empresari agrari més gran del país pugui suposar un risc de conflicte d’interessos. Després tenim també al ministre d’esports la empresa del qual ha participat en les obres dels Jocs de Olímpics. Ell nega que això pugui ser un problema perquè sosté que el Ministeri no fa les adjudicacions d’aquests contractes. El nou ministre d’Educació és Mendonça Filho, un dels principals diputats del PMDB i que ha tingut un paper clau en el procés de destitució de Dilma a la cambra baixa. Filho apareix en els documents filtrats del cas Renta Jato, el cas més gran de corrupció que s’investiga ara al Brasil, com un dels presumptes receptors de suborns. Però no passa res, com res no passa amb Mendonça Filho que es considera l'”enemic públic del moviment gai al Brasil”, un inistre “patològicament anti esquerrà”. Després hi ha Marc Pereira, diputat i bisbe de l’Església Universal del Regne de Déu, que es confessa creacionista. Pereira va concedir entrevistes per sostenir que les seves idees no serien cap problema en el Ministeri d’Indústria. El Ministeri de Ciència perd categoria i passa a estar englobat dins el Ministeri de Comunicacions. En el pla científic, cal destacar el que ha dit el nou ministre de Sanitat, Ricardo Barros, quan li han preguntat per la fosfoetanolamina, que al Brasil anomenen la “píndola del càncer”. Ni tan sols se la pot considerar un medicament, però està molt estesa al país per les seves suposades propietats curatives contra el càncer, mai demostrades en cap assaig clínic seriós. Sobre aquest tema, Barros no ha volgut pronunciar-se en concret, però ha dit que “la fe mou muntanyes”. Molt encoratjador quan el Brasil s’enfronta a la crisi del Zika que s’estén amb forma d’epidèmia.
Una colla de bandits ha pres per assalt la presidència de Brasil. Com pot passar una cosa així ? Per una banda, un elevat nombre de parlamentaris (cal recordar que sobre unes dues terceres parts d’ells pesen gravíssimes acusacions de corrupció), la majoria dels quals va arribar al Congrés com a resultat d’una absurda legislació electoral que permet que un candidat que obtingui tot just uns pocs centenars de vots accedeixi a una banca gràcies a la perversa màgia del “quocient electoral”. Tals eminents foteses poden destituir provisionalment a qui arribi al Palau amb l’aval de 54 milions de vots. En segon lloc, també ha jugat el seu paper un poder judicial sospitós, carca per la seva connivència amb la corruptela generalitzada del sistema polític i repudiat per àmplies franges de la població de Brasil. Però és un poder de l’estat hermèticament segellat a qualsevol classe de control democràtic o popular, profundament oligàrquic i visceralment oposat a qualsevol alternativa política que es proposi construir un país més just i igualitar. Igual que els legisladors, aquests jutges i fiscals han anat sent entrenats al llarg de gairebé dues dècades pels seus homòlegs nord-americans en cursos suposadament tècnics però que, com és ben sabut, tenen invariablement un rerefons polític (del qual no requereix molt esforç imaginar els seus contorns ideològics). El tercer protagonista d’aquesta gegantina estafa a la sobirania popular han estat els principals mitjans de comunicació de Brasil, d’oberta vocació colpista, ja que són profundament reaccionaris i contraris a qualsevol projecte de canvi en un dels països més injustos del planeta.
En resum, el que s’ha dit: hi ha hagut un cop d’estat al Brasil i és de preveure que en vinguin més, en aquest costat del món, afavorits pels mateixos poders. Quines veus clamaran a Europa en contra d’aquests actes infames, canalles, caciquils i antidemocràtics?
Ricard Sánchez Andrés
