En aquest aniversari del 15M, cal fer un exercici de reflexió, no només sobre l’àmbit polític -que és on ha influït amb més força el moviment- sinó sobre la seva incidència en altres sectors socials. En fer-ho, no podem evitar detenir-nos en l’àmbit sindical. Per un costat, pels seus paral·lelismes amb la qüestió política. Per l’altre, perquè a diferència de la política els efectes del 15M han sigut més aviat limitats.
Grans i petits sindicats. La crisi d’un sistema
Arran de la crisi del model industrial a l’estat espanyol -contextualitzada en el nou paradigma econòmic europeu, de transició al model d’economia de serveis, desindustrialització i desmantellament de l’estat del benestar- les organitzacions sindicals majoritàries (CCOO i UGT) han entrat també en una crisi en la qual podem trobar tres fases diferenciades en el temps: a) Augment de la mobilització general, amb caràcter defensiu; b) Declivi de la mobilització i transició cap a organitzacions de serveis; i c) Organitzacions de serveis i de resposta mínima defensiva en un nou escenari postindustrial.
En aquest nou escenari, el paper que juguen les centrals sindicals són, més que d’espais democràtics per a organitzar la classe treballadora, el d’estructures burocràtiques amb una legitimitat formal per a negociar les condicions laborals, però amb massa feblesa per a fer-ho amb garanties. El dèficit participatiu s’ha institucionalitzat al seu interior, de manera que la relació de l’afiliat amb el sindicat ha deixat de ser per norma general la militància activa -la qual sembla que es deixa únicament a la figura del delegat- per passar a ser la d’usuari d’un servei d’assessorament, representació i atenció jurídica. Amb matisos, no gaire diferent de la d’una agència d’assegurances. Els motius? Gran part d’això es deu a la mateixa mentalitat de les noves societats, on es potencia l’individualisme i l’absència de compromís social. Però gran part es deu també al descrèdit d’unes centrals sindicals que sovint no han donat una resposta contundent als atacs de la patronal o han col·laborat en la desmobilització de la classe treballadora, s’han vist implicades en diferents escàndols i a més no han estat capaces d’adaptar les seves estructures, discurs i formes a la societat actual. Ambdós vessants tenen punts d’intersecció i es retroalimenten, que deuen ser analitzats de forma més acurada del que es planteja aquest article.
Per altra banda, trobem l’altra cara del mateix problema en el sindicalisme alternatiu. Encara que els sindicats minoritaris han connectat millor amb els nous moviments socials i les noves expressions de lluita, tampoc s’han vist beneficiats de la crisi dels sindicats majoritaris. En part, perquè també són víctimes del mateix context, donant una imatge potser massa tradicional. I perquè per extensió, el descrèdit del sindicalisme també els hi toca de vegades potser de forma injusta. Però tampoc faríem honor a la veritat si ignoréssim que tampoc han sigut eines suficientment participatives, almenys al nivell que calia esperar, pretenent corporativitzar de vegades moviments i assemblees de treballadors, o participant també en el sindicalisme de delegats, tot i que en menor intensitat. Si afegim el fet que sovint han destinat massa energies a la confrontació amb altres sindicats, la qual cosa esgota als mateixos treballadors, podem trobar alguns elements que ens fan entendre per què el sindicalisme minoritari ho segueixi sent.
Hi ha lloc per una alternativa sindical?
Amb la mirada posada al vessant política i al fenomen PODEMOS, hi ha hagut companys i companyes que de fa un temps han obert el debat de si el moment de ruptura ha arribat també al sindicalisme. I si era possible un PODEMOS sindical.
Primer de tot, hem de posar sobre la taula els punts en comú i les diferències entre la política institucional i el sindicalisme, en el seu nivell de relació amb les classes populars. Podem establir que: a) Hi ha una desafecció ciutadana envers la representació política; b) En les mitjanes i grans ciutats, la relació amb l’administració i el desconeixement dels detalls de la vida política són similars que respecte a les institucions autonòmiques i centrals; i c) La relació de la major part de la ciutadania amb la política és mitjançant el vot-delegació, producte del triomf de la concepció liberal-elitista en la consciència col·lectiva.
Els dos primers punts són els que expliquen en gran part l’emergència del fenomen PODEMOS, per una part, i que aquest sigui un fenomen bàsicament urbà, per una altra. A l’àmbit rural i dels pobles, la proximitat del ciutadà amb l’administració genera sovint xarxes de clientelisme, o fins i tot una certa por en ser assenyalat per participar o votar una opció contrària a la dels partits majoritaris implantats. En altres casos, les relacions personals poden exercir una forta influència també.
En el cas sindical, podem trobar grans semblances. També, com hem descrit, hi ha una forta desafecció sindical. En les petites i mitjanes empreses, hi ha una por molt estesa en significar-se amb el sindicalisme, per les possibles represàlies patronals. Per això és en les grans empreses on el sindicalisme té més força i poder de mobilització. I és aquí on trobem el moll de l’os. La immensa majoria dels treballadors i treballadores del país ho fan en petites i mitjanes empreses. En aquestes, la relació amb el delegat sindical és similar al del vot rural. En un àmbit en el qual es generen relacions personals tan properes, i on molt probablement el delegat és algú amb cara i ulls que sovint se’l pot trobar al lloc de treball o a les zones comuns, es fa molt difícil que qualli una nova alternativa sindical. Si tenim en compte aquests factors, i que el cicle de les eleccions sindicals no és homogeni i dificulta l’emergència d’un moviment harmonitzat, quasi amb total seguretat podem concloure que el trasllat al moviment obrer del moment de ruptura no es donarà a través de l’entrada d’una nova central sindical, almenys a curt termini.
Cap a on anem? Organitzem la ruptura al moviment obrer
A l’actual escenari social hi ha una profunda crisi d’identitat de classe. Els governs de canvi a Barcelona, Madrid i d’altres indrets han tingut l’èxit que hem conegut perquè han sabut convertir-se en articuladors de diferents moviments de resposta a les diferents contradiccions del sistema capitalista. Un sistema que, en entrar en fase financera i de serveis, ha diversificat, atomitzat i en conseqüència dividit a les classes populars. El relat neoliberal segons el qual les classes socials no existeixen o no tenen relació directa amb les desigualtats ha triomfat de manera que la gent busca altres identitats col·lectives i ha calgut una revisió del discurs, les apel·lacions i les referències per tornar a situar la transformació social en primer punt de l’ordre del dia polític.
Però l’arribada a les institucions no és més que una victòria parcial i insuficient. No podem aspirar a transformar el sistema sense unitat i poder popular. I dins d’aquest objectiu, hem de fer dels centres de treball trinxeres del canvi. Els sindicats són eines necessàries per al poder popular i la ruptura. Són fonamentals als centres de treball on tenen reconeguda la seva interlocució, encara que des de fa temps no són suficients. Sovint la conflictivitat laboral es tradueix en expressions individuals. Unes altres vegades, donen lloc a expressions primàries d’organització col·lectiva producte de la llunyania i la falta de gimnàstica sindical, sobretot als sectors més precaris.
És necessari obrir i democratitzar les organitzacions sindicals. Que tornin a ser espais d’expressió i de decisió. Han de ser eines útils de lluita col·lectiva. Necessitem unes seccions sindicals capaces de moure’s per les xarxes socials i amb els ritmes que demana la societat d’avui dia. Necessitem uns sindicats que, quan el moviment traspassi les seves fronteres, aporti tot el seu capital humà i logístic al moviment en lloc de tractar d’empetitir-lo fent-lo passar per les seves estructures i sigles.
La nostra societat ha canviat, i ho ha fet en tots els sentits. Les seves preocupacions, interessos, o fins i tot la nostra forma de relacionar-nos entre nosaltres. També ho ha fet en la forma de relacionar-nos amb el nostre entorn i amb el treball, el qual cada cop menys és el centre de les nostres vides tal com les conceptualitzem i les percebem, encara que el treball econòmicament parlant sigui el motor de l’economia i per tant de les nostres vides. Les noves identitats i les noves formes de reivindicar-nos davant les desigualtats que produeix el capitalisme poden xocar potser amb les formes i ritmes del moviment obrer tradicional, però no hi ha marxa enrere. Hem d’entroncar el moviment obrer clàssic amb les noves expressions de la classe treballadora. Hem de trobar les potencialitats revolucionàries de les actuals classes populars i de les seves noves realitats subjectives, per a construir la unitat popular i treballar per un món més just. I ens hi hem de posar de seguida.
Miguel Ángel Parra González
