En prendre la ploma per a escriure el meu assaig “Níger: un golpe de Estado más o la Revolución Panafricana”, he volgut expressar el meu rebuig frontal a l’amenaça de guerra que la Comunitat Econòmica d’Estats d’Àfrica Occidental (CEDEAO) havia fet planar sobre Níger des dels primers dies d’agost de 2023. De fet, el meu llibre està concebut com un manual de contra propaganda. La propaganda exerceix un paper molt eficaç no sols en l’amnèsia organitzada i la passivitat dels pobles, sinó també en la justificació d’una política bel·licista que oculta les veritables causes econòmiques dels conflictes. Una vegada desencadenats, les seves conseqüències són incalculables: a l’Iraq, l’Afganistan, Síria o Líbia. En el cas de Níger, mesures il·legals com les “sancions” i l'”embargament” representen una veritable arma de guerra econòmica contra el poble.
L’hostilitat de la CEDEAO, amb l’amenaça d’intervenció militar, només pot entendre’s a la llum del paper de França en el sistema neocolonial establert després de la Independència. Amb la seva resposta “Si toqueu a Níger, esteu declarant-li la guerra també a Mali i Burkina Faso”, els dirigents d’aquests països han enviat un poderós missatge de solidaritat a milions d’africans que comparteixen una visió i un projecte d’emancipació: la unitat panafricana. A partir d’ara, els Estats Units o França, sota la bandera de l’OTAN, ja no podran destruir un país africà aïllat, com va ocórrer a Líbia en 2011. Units, els països de l’Aliança d’Estats del Sahel (AES) també han expressat la necessitat de cooperar en projectes conjunts de desenvolupament. Han fet passos decisius en aquest sentit, formalitzant la seva retirada de la CEDEAO el 29 de gener de 2024. I ja s’han anunciat altres mesures, com la creació d’una moneda comuna, que permetria a aquests països alliberar-se del jou del franc CFA (la moneda neocolonial).
En escriure aquestes línies, rebo l’honor de dirigir-me especialment al poble de Níger. Com a antic periodista, he estudiat i analitzat els processos revolucionaris llatinoamericans contemporanis. He conegut de prop l’experiència de la Revolució Bolivariana de Veneçuela, que va donar lloc a una dinàmica regional de descolonització cultural, així com a una batalla decisiva per la sobirania nacional i la unitat llatinoamericana. A Veneçuela, una aliança regional com l’ALBA va ser creada pel Comandant Hugo Chávez per a desenvolupar la solidaritat entre països que volien aprofundir els seus llaços econòmics i socials. Veneçuela ha ofert a milions de llatinoamericans la perspectiva d’una transformació social, en la qual els pobles ja no són permanentment humiliats per les oligarquies. Ara que és l’actor del seu propi destí, el poble veneçolà assumeix la responsabilitat de participar en la construcció d’un futur Estat comunal. La transformació d’una economia rendista, basada en l’exportació de recursos, és el repte no sols per als veneçolans, sinó també per a molts països del Sud sotmesos al capitalisme global. Com va ocórrer abans amb la Revolució Cubana, la Revolució Bolivariana continua estant avui a l’avantguarda de les lluites dels pobles del Sud que lluiten per un altre món possible.
La Revolució Panafricana en els Estats del Sahel és un impuls, un accelerador per a la nova Tricontinental que es construirà en el segle XXI. Cada vegada més països del Sud rebutgen els dictats del neocolonialisme i s’organitzen per a fer front a l’imperialisme occidental. No és d’estranyar que l’establiment de nous socis amb els Estats del Sahel es percebi com un perill i representi un dels principals eixos de la propaganda anti-AES. Darrere dels líders “colpistes” d’Àfrica Occidental, es diu que els russos dirigeixen l’orquestra. És necessari esmicolar aquest tema propagandístic: en el meu llibre exposo alguns arguments essencials. En primer lloc, és en l’àmbit de la cooperació militar on Rússia està proporcionant ajuda concreta als exèrcits del Sahel. La negativa de l’antiga potència colonial, França, a proporcionar accés a tecnologia i armament moderns va ser una de les principals raons de l’històric gir en l’estratègia de defensa dels Estats del Sahel. En segon lloc, la cooperació civil que Rússia ofereix a Àfrica permetria fer un salt qualitatiu en relació amb el baix nivell d’electrificació de països com Burkina Faso i Níger, que els manca en gran manera d’ella. No hi ha cap raó perquè les centrals nuclears continuïn sent el monopoli d’uns pocs països que han adquirit el mal costum d’espoliar les matèries primeres.
És un fet: els pobles del Sahel estan en el camí de l’emancipació tan esperada per les antigues generacions de combatents del moviment anticolonial. Tant de sofriment, tants atacs, desestabilitzacions i cops baixos només han servit per a retardar per unes dècades l’acció decidida en favor de la unitat panafricana. És crucial posar-se a la feina, estudiar i actuar en el camí traçat per l’actual generació de líders panafricans. Poc abans de ser enderrocat per un cop d’estat recolzat per la CIA el febrer de 1965, el pare fundador de Ghana, Kwame Nkrumah, advertia dels paranys del neocolonialisme: “Encara que l’objectiu del neocolonialisme és la dominació econòmica, les grans potències no limiten les seves operacions a l’esfera econòmica. Empren els vells mètodes colonialistes d’infiltració religiosa, cultural i educativa. Per exemple, en els Estats independents, molts professors expatriats i “ambaixadors culturals” influeixen en les ments dels joves en contra del seu propi país i poble. Ho fan minant la confiança en el govern nacional i en el sistema social del país en exaltar la seva pròpia concepció de com ha de governar-se una nació, oblidant que ningú té el monopoli de la saviesa política. Però aquesta subversió indirecta empal·lideix davant la brutal envestida dels capitalistes internacionals…“. En acabar amb l’alienació, el treball disciplinat i de dimensió col·lectiva adquireix dignitat i deixa de ser incompatible amb la creativitat. En desprendre’s d’aquests grillons invisibles, les persones se senten per fi partícips d’un projecte transformador de la història al mateix temps que de l’ésser humà.
La transmissió del desig d’aprendre i l’accés a l’educació no poden ser qüestions secundàries: amb la seva visió de recuperació de la dignitat i la sobirania nacionals, els governs de transició estan en condicions de canviar de dalt a baix els programes escolars. La fi és evitar que la joventut africana sigui presa de les màfies que organitzen l’èxode o dels grups armats que ofereixen diners fàcils. Confiar en la intel·ligència dels pobles i en el potencial creatiu de la joventut africana són passos essencials perquè la Revolució progressi de manera irreversible. És crucial que les noves generacions panafricanes que es mobilitzen avui coneguin les idees dels grans pensadors panafricanistes com Ben Barka i Nkrumah, per a qui “l’essència del neocolonialisme és que l’Estat que està sotmès a ell és teòricament independent i posseeix totes les insígnies de la sobirania en el pla internacional. Però en realitat, la seva economia, i per tant la seva política, estan manipulades des de l’exterior”.
Aquesta tribuna em brinda l’oportunitat de retre homenatge al poble de Níger per haver donat al món exemple de resistència i saviesa com aquest. En la història de la lluita dels pobles, s’ha escrit una pàgina d’or gràcies a la seva indestructible determinació contra les pressions i els atacs dels vassalls regionals de l’imperialisme. Les lliçons de la seva experiència seran apreses per altres pobles. La “nova Guerra Freda” entre els Estats Units -i l’Europa avassallada- contra Rússia brinda a Àfrica l’oportunitat de reafirmar la seva voluntat d’independència. Seria una llàstima desaprofitar les oportunitats sense precedents que obre aquesta situació. La sobirania dels països africans no pot significar el manteniment d’un sistema basat en la desigualtat social. El capitalisme internacional ha destruït les esperances de generacions senceres d’africans imposant les seves polítiques com un pinxo refinat. Actors com l’FMI i el Banc Mundial són còmplices i actors clau del sistema neocolonial, al costat de les elits governants corruptes. El dret d’Àfrica al desenvolupament seria una il·lusió si no inclogués la participació de les masses pageses tradicionalment excloses de la nació. Si la feblesa de la industrialització i de les relacions comercials interafricanes van ser decidides pels diferents actors del neocolonialisme, ara es tracta d’invertir la situació. Com va dir el general Tiani, ara és el moment d’actuar, no de llargs discursos. Aquestes paraules ens recorden a Fidel Castro: “Fan falta fets, no paraules“. Endavant amb la Revolució Panafricana dels Pobles del Sahel!
Article publicat originalment en francès a Diario El Sahel (Niamey-Niger).
